Documentació
“Som curiositat i necessitat, rebel·lia”
Màrius Sampere viu a la cruïlla entre el Guinardó, Sant Andreu i Nou Barris. Davant casa seva hi ha un desmai imponent i l’atzar ha fet que la tria de l’arbre no sigui casual. Té el tronc robust, arrelat, i les branques s’enlairen cap al cel, però quan estan a punt d’arribar-hi, la terra les crida. Decauen amb fatalitat, com el poeta. L’hem visitat en aquest racó de món, un pis lluminós per on es veu que treu el nas la TorreAgbar. Som no gaire lluny d’on va néixer, al carrer Cartagena, tot i que a ell encara li agrada dir-ne amb el nom d’abans: Igualtat. Tenim moltes excuses per parlar amb el poeta: acaba de publicar nou poemari, Altres presències (Meteora); té a les llibreries el recull de pensaments i proses curtesPantemònium (Lleonard Muntaner); Sam Abrams i Joan-Elies Adell acaben de treure L’única certesa... Primer Simposi Màrius Sampere a la Biblioteca Serra d’Or, i els amants de les efemèrides no es poden queixar: acaba de fer 80 anys.
Quan vau començara escriure poesia?
De nen. Elsmeus pares es van divorciar quan jo tenia vuit mesos i jo em vaig quedar vivint amb la mare i els avis. Tant el iaio com la mare eren molt aficionats a la literatura. El iaio em llegia en castellà Espronceda, Zorrilla, Bécquer... I la mare, en català, els contes del Patufet i, més endavant, Carles Riba, Salvat-Papasseit. Em vaig formar en aquest binomi, però quan va guanyar Franco jo escrivia només en castellà. La primera cosa que vaig escriure va ser al jardí que teníem a casa. Hi va sortir una rosa blanca i m’hi vaig quedar embadalit.Vaig ensenyar el poema al iaio: “Què et sembla aquest vers?”, li vaig dir, i ell em va contestar: “No siguis poeta que no t’hi guanyaràs la vida”. Quan tenia 16 anys ja escrivia molt i em presentava a premis, però no guanyava mai. Només vaig guanyar un premi, ja ni en recordo el nom.
Comés la vida, segur que en aquell moment us va fer molta il·lusió!
I tant! Era per un poema que es deia La cacería del tigre. Jo ja formava part del grup Estrop de la Nova Cançó i un senyor de Badalona em va dir: “Tu en què penses, en què reses i en què comptes, en català o en castellà?”. Li vaig respondre que en català i emva dir: “Doncs escriu en català”.
I què en va sortir?
Vaig fer un viatge a Escòcia en automòbil i em van sortir tres oq uatre poemes que després eren a L’home del límit. Em vaig presentar al Carles Riba a veure què passava i vaig guanyar de manera inesperada. Recordo que el primer que vaig fer va ser fotre’m un parell de conyacs. Crec qu eme’l van donar perquè es pensaven que era un pseudònim.
Això sí que és començar per la porta gran.
Sí, però no em va servir de res. A mi no m’han fet mai cas i vaig haver de recomençar de manera gradual des del principi. No és fins al 1996 quan va començar a sonar el meu nom amb una certa dignitat, perquè el llibre que es va destacar és Demiúrgia, que el van considerar el més bo dels últims anys.
I hi esteu d’acord?
No ho sé. Jo, tots, quan els he acabat, m’ha semblat que eren els millors. Des de la perspectiva dels anys, veig que Demiúrgia és un llibre ambiciós i algun poema ha destacat, però a hores d’ara, després d’haver escrit una vintena de llibres, em sembla que el millor que he fet és Ens trobarem a fora [2006] i aquest últim, Altres presències. Tinc preparats dos llibres de poemes més i estic fent una novel·la, aquesta és la meva petita immensitat.
Si que treballeu!
I sort que estic jubilat. No faig res més que això. M’ho passo molt bé.
Però elvostre iaio ja us va dir que no us hi guanyaríeu la vida. Amb què us l’heu guanyada?
Fins al 1983, que va ser quan vaig tenir el primer contracte com a assessor lingüístic de Santa Coloma de Gramenet, vaig tenir un estudi de fotografia. Hi feia fotos de carnet, comunions i casaments. Primer em vaig instal·lar a Sant Adrià, amb l’oncle, i desprésambun soci a Badalona. Més endavant ja vaig anar a Santa Coloma.
Que és on us va tocar fer la normalització: Un lloc clau.
Sí, però érem la ventafocs perquè era una cosa molt nova. Un dia tenia un despatx i l’endemà un altre, fins que s’ho van prendre seriosament, i sort d’això.
¿I la poesia ha estat un continu en la vostra vida o hi ha hagut períodes de sequera?
Quan vaig guanyar el Riba a Badalona em van encimbellar. Feia cançons per al grup Estrop. Teníem un grup musical i alguna cançó era ballable, comuna que es deia Comtu, que es va fer famosa. També havia escrit un twist. Recordo que vaig anar a Adigsa perquè volia gravar un disc, però el qui ho dirigia, un francès,em va dir: “Com vol fer música ballable en català?”. Era el temps dels Setze Jutges, i emva dir que no havia de barrejar conceptes. He tingut sempre mala sort.
Potser us heu avançat massa.
Sí, en poesia he estat un innovador i és el que m’he proposat. Sempre he volgut crear per escriure com no escriu ningú. Considero que l’art és això. S’ha de descobrir un món nou. Jo les he passat tan magres que ara si tinc ocasió d’ajudar el jovent, ho faig, amb pròlegs per animar els qui comencen. Trobo que se’ls ha de donar un cop de mà que jo no vaig rebre mai.
¿Considereu que heu estat víctima d’una mena de classisme de la literatura catalana?
Sí; jo, amb la meva feina molt absorbent, nom’he relacionat mai amb ningú. L’Àlex Susanna, que va ser elprimer que em va fer cas com a editor, m’ho va dir: “Mentre no et relacionis, malament. Has d’anar a sopars, si no, no faràs res”. Tenia raó. També recordo que em va dir: “De tota manera jo et posaré al lloc que et mereixes”. Encara sento ara com m’ho diu!
I ara qui us ajuda?
Ara s’han rendit a l’evidència. Sóc un personatge important dins la literaturacatalana.
Espriu té uns versos que fan: “Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés”. És el vostre cas?
De vegades em diuen que encara sóc afortunat perquè sóc reconegut en vida. Ara ja veig que quedarà l’obra. Susanna mateix es demanava perquè escrivim tant si de cada poeta només en queden dos o tres poemes. Mira deMaragall: La vaca cega i El Cant espiritual.
I quins dels vostres us agradaria que quedessin?
Abans volia editar un llibre amb els 50 poemes preferits de tota la meva producció, però un dia emvaig trobar amb un senyor que es preocupa molt de mi i emva dir que el meu millor poema era un de determinat i que el volia tenir manuscrit. Jo vaig pensar que allò era una ximpleria perquè aquell poema nom’agrada especialment. A tu et pot agradar molt unia un altre gens.
Va, però, digueu-me’n un per publicar-lo per als nostres lectors.
A veure... Confessió, Mai no arribarà la fi del món, Enèsima cançó de bressol...
Espera, ja ho sé: Mare,no em renyis.
És una pregunta tòpica, però no per això innecessària: perquè escriviu poesia?
Quan era nano llegia molt im’interessaven les coses incomprensibles de l’univers. Vaig llegir molta filosofia: Descartes, Nietzsche..., els subratllava o n’eliminava el que no hi estava d’acord. La música também’agradava molt, Mahler sobretot.Volia ser músic i filòsof, i comque a casa no teníem peles, vaig arribar a la conclusió que amb un llapis i un paper podia dir la veritat i expressar la bellesa, arribar a l’harmonia com a realitat
conceptual.
I aquesta recerca ha estat una
constant, oi?
Sempre veuràs que la meva poesia té un fons musical i metafísic.
I què heu après després de 80 anys en aquest món?
Jo no he arribat a cap conclusió. L’art és perdurable mentre pregunta. L’art per se és una pregunta vivent que no té resposta. Cadascú que passi la seva dificultat i si m’entenen, millor; si no, tant me fot.
És una actitud madura. Quines preguntes us heu fet?
És una i moltes. La que es fa tothom: “Què hi foto jo aquí?”. Els nanos diuen: “Per què?”, i aquest “per què” prové de dins nostre. Nosaltres essencialment som un “I per què?”. Som curiositat i necessitat, rebel·lia.
I comes satisfà aquest neguit?
M’he passat nits llegint Balmes, Flammarion i novel·les bones, de Thomas Mann, també Els tres mosqueters, es clar. El cervell humà és un cúmul de connexions i dinsmeu tinc aquest còctel que dóna la meva manera de ser i escriure.
Sou creient?
Jo diria que no. Parlo molt d’aquest tema i és l’eix de tot el que escric. El que crec és que crec que no ho sé. La clau de la meva poesia i de mi mateix és la pregunta. Com puc assegurar res dins meu? No s’arriba mai a cap conclusió mentre estàs vivint. De tota manera, estic radicalment oposat a acceptar un Déu com un dèspota. El de la Bíblia ho és. Fa que visquem devorant-nos els uns als altres i encara ens mata, però quan llanço una mirada al cel i a la terra veig que sí que hi ha una harmonia. La vida el que vol és continuar vivint. És carronyera: dels morts en fa fems.
Amb compte, us està sortint un poema.
No puc expressar de manera intel·ligible tot el que penso, per això escric poesia. Ser creient i anar a missa i creure en la divina providència són reminiscències d’un passat. La realitat és dura i és sagnant.
I l’infinit?
És tan incomprensible que tot el que podem fer des d’aquí és ridícul, encara que és l’únic que tenim. Jo dic: “Atura’t i fes feliç a qui t’envolta”. Per què ens hem de torturar amb déus que ens superen en maldat?
Però les preguntes continuen.
Sí, no puc fer com el iaio en el seu balancí, amb un gat a la falda, el conyac,
un puret i un bon llibre. Jo no, necessitava Wagner. Sóc una mica masoquista.
I us ha temptat el suïcidi?
Temptació, no, però sí que el veig com una possibilitat. Estic molt a favor de l’eutanàsia. Quan una persona ja no té remei i pateix, el millor que pot fer és que l’anul·lin o autoeliminar-se. Dir: “No estem d’acord amb tu, naturalesa”. La llibertat no existeix, el lliure albir no existeix, tot està regulat, prohibit. Què faig aquí en aquest caos? La meva respotsa és el suïcidi. Al final de Tristany i Isolda, Isolda diu: “No ser, bé suprem”, i sempre m’ha impressionat, això. Quan no serem, és la perfecció total. Ens parlen amb tanta eloqüència, els nostres morts. Com puc pensar que els meus pares i elmeugermà estan patint? Són bé suprem.
I per als que estem en aquesta banda, què hi ha?
Hi ha l’amor, la dona, la llar, la felicitat, menjar bé..., però també hi ha torturar, assassinar... Déu meu, en què quedem? On et trobarem? Allà on no existeixes. Li desitjo el màxim bé a Déu: que no sigui.
Amén... o no.
Tornar