Documentació
La Barcelona de Casavella
La ciutat literària de l’autor d’‘El triunfo’, mort el passat desembre, està feta a la mida dels herois de barri i de les llegendes clandestines
La literatura heroica de Francisco Casavella (1963-2008) està feta amb l’èpica de l’heroi nou. Un heroi a qui l’autor ha d’inventar-li una ciutat a la seva mida, ja que la Barcelona veritable, la que li inspira com a autor, se li ha quedat petita a la seva literatura. La Barcelona literària de Casavella cal situar-la en el més enllà, en la creació pura; és el món secret on viatja l’heroi per tornar-ne i, en retornar, fundar el clan. Per tal de forjar els seus herois, per tal de fundar el seu clan, que és la seva literatura, Casavella ha hagut de peregrinar com un Gilgamesh de l’epopeia inaugural fins als bars més amagats, encoberts als carrerons del barri Xino, del Paral·lel, de les Rambles, de la Ribera i del seu barri de Sant Antoni. “Era un caçador nocturn d’històries”, així el defineix l’escriptora Victoria Bermejo. Casavella davalla fins al fons d’una draperia del carrer Hospital, o s’impregna de la humitat d’un pis utilitzat clandestinament per desenganxar els ionquis del barri, o es precipita cap al darrer racó d’un bar que pot dir-se el bar de La Chata, o La Vendimia, La Parra, La Lágrima, Los Claveles (“bebiendo quintos y pasando posturas”), i en aquestes barres nocturnes Casavella para l’orella per escoltar allò que es conta d’amagatotis, per substanciar-se de les llegendes locals que corren de boca en boca sobre traïcions, passions, crims, venjances, i aquest or profund de la literatura Casavella l’extreu del més secret de la ciutat, i el poleix fins a convertir-lo en llibre i donar-li el valor de mite. I això ho escriu amb el llenguatge també esquinçador i clandestí dels qui li conten les seves històries, que és un idioma de lumis, bujarrones, bardajes, és a dir, és el llenguatge daurat d’una hampa daurada, la que també li va ensenyar el seu idioma a Quevedo i a Valle-Inclán. Francisco Casavella el que fa a la seva literatura heroica és desvetllar un secret, explicar una Barcelona a la qual se li ha negat tota existència. El catedràtic de literatura Lluís Izquierdo confessa que va llegir amb emoció la trilogia El día del Watusi, i afegeix: “Los juegos feroces (el primer volum de la trilogia) és un llibre de necessària consulta pels polítics. Resulta imprescindible per saber com és Barcelona. Casavella té el geni de qui s’enfronta als qui manen”. En El día del Watusi l’assagista Jordi Costa veu reflectida l’evolució de la cultura popular contemporània: “es tracta d’un llibre que comença inspirant-se en la rumorologia, amb aquesta facilitat que tenia Casavella para captar l’èpica oral, i que acaba culminant
en un món conspiranoic, com l’actual”. La Barcelona de Casavella és una Barcelona minuciosament explorada i autobiogràfica, però que també biografia tot un tipus de gent, o potser tota una classe (així es veu a les seves novel·les aquí citades, i a les altres: Quédate, El secreto de las fiestas —on formula la teoria de la “vida taxàn”— i Un enano español se suicida en Las Vegas). Però Casavella es literaturitza a més a més a través dels propis escriptors de la ciutat. A passar la tarda assegut en una terrassa fumant-se un cigar, Casavella n’ha dit “passar una tarda Sagarra”. Les seves escapades de xaval travessant el barri Xino sense baixar dels terrats de les cases va evocar-les Casavella a la seva primera novel·la, El triunfo, com també les havia detallat Manuel Vázquez Montalbán a la seva novel·la El pianista. Casavella és admirador de Montalbán i de Marsé. Un dels escassos actes oficials als quals assistirà Casavella serà el descobriment de la placa a la casa natal de Vázquez Montalbán. I l’únic llibre barceloní que surt esmentat pel seu títol a El día del Watusi és Últimas tardes con Teresa. Només a la que ha estat la seva darrera novel·la, Francisco Casavella s’absenta de Barcelona. Però Lo que sé de los vampiros, ambientada en l’Europa del segle XVIII, li val a Casavella el premi Nadal. L’editora de Destino, Silvia Sesé, explica que Casavella havia tornat a prendre Barcelona, ara la zona de La Verneda, com a escenari de la nova novel·la que estava preparant. Per a Silvia Sesé la Barcelona de Casavella, més que una ciutat transformada en tema, és un pretext per abordar assumptes pregonament humans: “és un inventor de mites, i és per això que la seva Barcelona és una ciutat mítica. A la literatura de Casavella, Barcelona és el destí dels seus herois, els quals es debaten entre la llibertat i aquest destí, aquesta ciutat, que els subjecta”. La Barcelona heroica de Casavella és la de l’escriptor que coneix els pescadors de l’Escullera i que després va als afters més durs per seguir omplint-se de carrer i de literatura, i és en aquest transvasament de vida i literatura on heroicament se la juga l’escriptor. A propòsit de la seva mort prematura, el professor Lluís Izquierdo ha dit: “Quan succeeix un fet així t’adones que la literatura és una cosa molt seriosa”.
Tornar