Documentació
L’exili interior de Rodoreda
Un tast de l’obra plàstica de Mercè Rodoreda ve a pal·liar el desconeixement públic d’aquesta faceta creativa que l’escriptora d’Aloma i La plaça del Diamant va desenvolupar a París i a Ginebra entre 1946 i 1957. Va ser una dècada productiva, però curta, i fins i tot diríem que terapèutica a aquesta autora que havia tornat a París des de Bordeus, on havia acabat la Segona Guerra Mundial. En la misèria de la postguerra, s’intentava activar de nou la consciència, l’ésser, i retrobar el projecte comunitari sota el lema dela reconstrucció. L’aïllament i l’exili interior manen en els artistes que busquen aquest jo metafísic sigui per la via de l’automatisme i l’abstracció que ofereix l’informalisme que busseja en l’interior de l’individu i converteix la matèria en metàfora de la carn, sigui pel retorn als orígens i al primitivisme que artistes com Dubuffet troben en l’art dels infants o dels alienats mentals. Altre cop la recerca de l’home en estat pur, incapaç d’arribar a la follia del carnatge que ha significat la guerra. A París, poques figures artístiques sobreviuen a la ruïna moral i creativa. Picasso és el que resisteix millor l’embat i el surrealisme renaixerà de les cendres, carregat de noves tintes. Artaud se’n va i deixa rastre d’aquest ésser en procés amb la seva veu aspra que sorgeix de les profunditats de les vísceres i l’estómac, mentre Samuel Beckett ens parla dels cossos errants i ens recorda el cos sense òrgans, dissociat del subjecte, empèspel “malestar de l’individu”. Mercè Rodoreda es guanya la vida cosint per a un taller de modista de París. Es lamenta de no poder escriure i, en canvi, la diverteix pintar, retallar i enganxar papers en els seus collages. Pinta retrats, sobretot. No està lluny d’aquesta recerca de la consciència de l’ésser. Retrats, cares de personatges, homes i també moltes dones i noies que mostren la seva estupefacció. Rodoreda interroga aquests éssers que han sobreviscut al laberint del malson. Per la seva frontalitat i organització geomètrica, aquests retrats són deutors de Paul Klee, i dels seus Angelus Novus, el mateix àngel de la història que Walter Benjamin cerca d’interrogar per trobar el paradigma de la seva imatge dialèctica entre el passat i el futur. En els personatges de Rodoreda, de rostres frontals i ulls esbatanats, no hi ha la terrible angoixa expressionista dels personatges de Josep Maria de Sucre, però sí l’encarnació de la perplexitat i l’esbalaïment. Al hieratisme i primitivisme de les figures cal afegir-hi motius decoratius de fons que mostren la sensibilitat de l’autora per la geometria i les arts decoratives, un món que probablement procedia de la moda i el vestit que li eren tan propers. L’escriptora viu el rerefons de l’art a París, amb Giacometti, Dubuffet, Picasso, Léger, l’Escola de París, la presència de Joan Miró i la recuperació de Kandinski i Klee, una cortina d’art que serviria per alenar la seva poesia i els seus contes, tot esperant l’aparició de la novel·la, que li donaria tants fruits. La pintura va ser-ne el compàs d’espera, una teràpia entre el cosir i l’escriure, a la recerca d’una indiscutible identitat
Tornar