Documentació
Anomia
Una de les novel·les més divertides d’Italo Svevo és La consciència de Zeno, publicada l’any 1923. Influït per Freud i per Joyce, Svevo explica en aquest llibre, situat com totes les seves altres novel·les a Trieste, la història d’un home fracassat, sempre neguitós, addicte al tabac i disposat a mentir tant com calgui al seu psicoanalista. La clau de la seva confessió és l’explicació de la seva mania de fumar i les múltiples vegades en què promet encendre “l’últim cigarret”. Hi ha, en aquest combat aparentment banal entre el vici i la virtut, una mena de lliçó moral en què el novel·lista demostra que no calen grans reptes per viure grans aventures. Amb Una dona incòmoda, Montse Banegas (Flix, 1974) firma la seva primera novel·la, una història protagonitzada per una noia disposada a deixar de fumar tantes vegades com calgui i a mentir tant com pugui a la seva psicoanalista argentina. És un llibre discret, agradable de llegir, però extremadament previsible. Escrita en primera persona, la novel·la s’omple desmesuradament de les reflexions i les obvietats que diu la protagonista, sempre buscant una “cambra pròpia” i alhora amb dificultats per sortir de la seva “petxina”. En la Barcelona dels anys 90, l’arribada de la Mònica, una estudiant de poble “culta, distant, pàl·lida i etèria” a la facultat d’història, és l’excusa per retratar sense aprofundir gaire, alguns ambients acadèmics i de la vida nocturna.
Comuna leprosa de poble
Però la noia porta l’estigma de ser la filla de la professora de matemàtiques del poble, amb qui manté una relació desafiant. Des de petita, s’ha sentit com una leprosa condemnada a l’ostracisme. Es descriu com una persona “sense esma, molsuda i de riure ximple”. El problema és que la Mònica se sent rara, esquerpa i rebel però el lector haurà d’esperar les dues-centes trenta-vuit pàgines del llibre per veure en què es concreta la seva rebel·lia i, al final, es quedarà sense saber-ho. Lectora compulsiva, s’empassa descontroladament tant els llibres de Simone de Beauvoir com els de Cioran, Tant Lolita com, és clar, La consciència de Zeno. Mandrosa, desdibuixada i displicent, la protagonista, després d’un intent de suïcidi, de diversos desequilibris mentals, d’una úlcera a l’estómac i de fumar molts porros, queda tocada per un estrany estat d’ànim. És la sevaanomia, que, segons el diccionari, significa un “estat social en què la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus”. En una piscina a Pàdua, on fa una estada amb una beca Erasmus, es dedica a tirar-se a l’aigua i a deixar-se caure lentament cap al fons fins que el xiulet dolorós a l’oïda i la pressió al cervell l’obliguen a emergir frenèticament, amb els ulls vermells, xipollejant i esperant recuperar el ritme cardíac.
Una psicòpata antipàtica
Dubtant entre tancar-se en una cabana al mig del bosc a la manera de Thoreau o esdevenir una jove “més aviat poc formal”, la Mònica es limita a forjar-se una fama de “psicòpata antipàtica”. Però aviat queda clar que és una egòlatra presumptuosa que ha heretat de la seva mare la fredor, la desídia i el desinterès per la vida, i del seu pare, la passió per la història. Amb una estranya indolència, entre cigarret i cigarret, entre nòvio i nòvio, menyspreant “les masses” i actuant només per interès, decideix acabar la carrera, fer el doctorat, escollir un catedràtic (o deixar-se escollir per ell) i servir-se’n per aconseguir feina a la universitat. Una dona incòmoda és una novel·la que podia haver estirat algun dels seus fils narratius. L’arribada d’una noia de poble ambiciosa i desimbolta disposada amenjar-se la gran ciutat hauria pogut ser una bona rèplica de les il·lusions perdudes. El retrat de les precàries condicions de vida dels becaris universitaris, els pisos d’estudiants, les enveges del món acadèmic i les trifulgues del seu catedràtic patètic hauria pogut evolucionar cap a una novel·la de campus, com tantes se’n publiquen en el món anglosaxó. Però Banegas no sembla decidir-se ni per l’una ni per l’altra i, probablement pel seu fons autobiogràfic, decideix acabar el llibre només ambuna fugida. D’una manera semblant a la primera novel·la de Roc Casagran, Austràlia, Banegas se serveix d’una metàfora, senzilla però eficaç. Davant d’un món que troba monòton i avorrit, més que no lluitar pel seu propi destí el que farà la protagonista és buscar el seu propi big trip. Al final, salva la novel·la l’absència de qualsevol discurs progre o de teorització intel·lectualista.
Tornar