Documentació
“Bartra és obra de Murià”
Enguany se celebra el centenari del naixement d’Agustí Bartra (1908-1981). Aprofitant l’efemèride –què faríem sense–, Proa edita la versió definitiva de l’Odisseu, publicada per primera vegada el 1953 i considerada la gran novel·la de l’exili. Per descobrir les claus de l’univers, tant literari com personal, d’un escriptor a qui la Guerra Civil i els trenta anys d’exili a Mèxic van marcar de dalt a baix la seva producció literària, Roger Bartra (Mèxic, 1942), un dels fills de l’escriptor, es confessa.
“Avorreixo la guerra, però no podré oblidar el que li dec”. Això ho deia Agustí Bartra a un periodistamexicà.
La seva obra és un producte de la Guerra Civil i l’exili. Aquestes tragèdies es respiraven a casa. Però van ser alhora una tragèdia i una salvació, una fugida i un descobriment. A més, gràcies a la guerra i al consegüent exili, va conèixer a París Anna Murià, la seva dona, la meva mare. Era tant l’odi que tenien que van decidir que no tornarien fins que Franco fos mort.
Però van tornar el 1970. Sense vostè ni l’Elionor [la germana].
Van decidir fer un viatge turístic d’unes setmanes. Va ser l’única concessió que es van donar. Però en arribar a la ciutat, els va sorprendre la benvinguda que els van dedicar centenars de persones. Ells només ho havien dit a quatre o cinc amics, però el boca-orella es va encarregar de la resta. Els van rebre tan i tan bé que van decidir quedar-se.
Els va agradar el que van trobar?
La seva Catalunya era una terra de camperols i obrers civilitzats, de burgesos comprensius, de masies i hortets, una democràcia lligada als esperits de la terra. Malgrat que la dictadura ja havia afluixat molt, ja no hi havia la repressió i la censura d’anys enrere, aquella Catalunya s’havia esvaït. Ara es trobaven en un país més desenvolupat econòmicament, amb cert benestar. Amb tot, era un país ensopit, amb gent educada en el franquisme, poc crítica amb el règim i despolititzada. No és que els altres fossin feixistes, però els meus pares no acabaven d’entendre’s amb aquesta gent. La Catalunya imaginada no corresponiaambla realitat.
¿Els seus pares es van penedir de tornar?
No, mai. Al contrari. És cert que van tenir els seus dubtes perquè havien canviat de parer. Però en arribar, immediatament van contactar amb ambients polítics de l’oposició. Però el meu pare no acabava d’entendre la Catalunya de l’època. S’adonava que no acabava d’encaixar, que hi havia canvis que no entenia i que potser, qui sap, ni volia entendre.
Vostè va néixer a Mèxic. També va viure l’exili?
A casa sempre es parlava de l’exili, durant tota la vida. En un principi s’esperava la caiguda de Franco, després s’esperava la seva mort... I així durant trenta anys. L’alçament del juliol, el dia a dia de la guerra, els camps de concentració... Sempre. Era una mena de catarsi personal, per exorcitzar les pors i temences interiors, i també lliçons d’història molt valuoses per a mi i lameva germana.
Comportava el seu pare el fet de no tenir contacte amb el lector català?
Se sentia mutilat. Però va entendre de seguida que havia de tenir un públic i el va trobar a l’Amèrica Llatina. És per això que es va connectar, bé a través de traduccions de les seves obres al castellà, bé escrivint directament en castellà. Però no deixava d’escriure en català. Ho publicava a Mèxic i després enviava a Catalunya les obres, que els amics li repartien. Però la seva presència era testimonial, marginal. La Guerra Civil el va tornar bilingüe.
Però en tornar devia recuperar el públic, no?
Després de trenta anys no era conegut com altres poetes que havien
romàs aquí sense exiliar-se. No tenia les xarxes d’amics i de relació ni la manera de comportar-se culturalment.
Sense deixar la marginació, ¿Murià va supeditar la seva obra a la del seu pare? ¿En va ser una víctima?
No és ben bé així. En un principi es podria pensar en una aparent esclavització de Murià en relació amb Bartra, però Bartra va ser obra de Murià. Murià va descobrir l’amant i el poeta alhora. El va anar escolpint. No hauria arribat on va arribar sense ella. Ell creix a l’exili com a autor. Bartra era ple de vitalitat i esperança. Anna Murià era de caràcter més aviat depressiu. Però no oblidem que en arribar a Catalunya l’obra de Murià creix. A Mèxic no veia el sentit d’escriure en català. Per això no escrivia. Però la meva mare era la deessa mare. Representava les forces de la terra. Era la deessa encadenada a l’amant poeta. La deessa és l’autora de l’heroi mític. Com a poeta era una creació de la deessa que estimava.
Per cert, a una illa deserta quin llibre s’enduria?
Quetzalcòatl, el llarg poema inspirat en la mitologia mexicana.
Tornar