Documentació
Agustí Bartra: La veu total (1)
Agustí Bartra és bàsicament conegut com a poeta, però la seva concepció de la literatura el porta també a un tractament, diem-ne poètic, de tots els altres gères: la narrativa curta, la novel·la i l’assaig. Així, novel·les com ara Crist de 200.000 braços i La lluna mor aigua i obres de teatre com ara La noia del gira-sol i L’hivern plora damunt el gerani constitueixen fites importants de la seva producció. La mateixa publicació de les proses líriques d’Odisseu que acaba de reeditar Proa constitueixen un exemple d’aquesta síntesi de gèneres. Fins ara sabíem de l’existència d’una altra novel·la, que cronològiment seria la primera, i que havia restat inèdita. Es titula Papà Blanc i Bartra la va deixar enllestida (tot i que pendent de revisió) el maig del 1937. Els tràfecs de la guerra i de l’exili, però, han fet que restés inèdita enmig del material del seu fons particular, que es conserva a l’Arxiu Històric de Terrassa. La col·lecció Papers Bartra que edita l’Ajuntament de Terrassa té com a principal objectiu donar a conèixer material inèdit conservat en aquest fons. Ja s’han publicat una dotzena d’opuscles, amb contes inèdits, correspondència, textos assagístics, etcètera. El volum d’aquest any té un caràcter excepcional, fins i tot pel que fa a l’extensió. Amb motiu del centenari del naixement de l’escriptor es publica l’edició de Papà Blanc, la novel·la inèdita. Hem de considerar-la, certament, una peça menor en el conjunt de l’obra bartriana, fins i tot pel que fa a la part estrictament narrativa. Igual com la resta de la seva obra anterior a l’exili –els poemes de Cant corporal i els contes de L’oasi perdut–,Papà Blanc ajuda a entendre
com es va perfilant el món literari bartrià. Només per això ja val la pena posar el text a l’abast del públic lector. D’altra banda, és la primer novel·la de Bartra, un precedent que també s’ha de tenir en compte.
Els personatges de ‘Papà Blanc’
S’hi narren les desventures d’un personatge de cabells blancs i barba fluvial (d’aquí el nom que dóna títol a l’obra), un home ja madur, inadaptat i solitari que viu en un fracàs permanent i que manté relació amb els companys de pensió, els quals constitueixen diferents manifestacions d’aquest mateix fracàs: la senyora Mitjans (la patrona), ressentida perquè el protagonista no ha accedit als seus requeriments amorosos; Sebastià Closes, que ha de fer les feines més inversemblants per sobreviure (venedor de roba de dol a domicili o de peixeres aprofitades de bombetes espatllades); el senyor Salom, col·leccionista d’informacions de premsa sobre crims i tragèdies diverses, i especialment Antònia, taquillera de cinema, que es deixa portar fins al desengany de l’aventura amorosa. És una obra d’estructura fragmentada amb nombroses històries paral·leles posades en boca dels personatges, les quals en molts casos esdevenen autèntics contes encastats en el relat. Hi afloren també alguns trets genuïnament bartrians, com la típica derivació vers un llenguatge líric que facilita la presència demonòlegs, de poemes inserits o, cas extrem, de l’apartat titulat Diari de Salom, en què l’autor incorpora com a anotacions de dietari una sèrie de divagacions personals absolutament desvinculades del relat narratiu (en una línia que recorda, esclar, el Carnet de Vives de Crist de 200.000 braços). En l’ús del monòleg, a més, es detecten rastres força explícits del monòleg interior que caracteritza la narrativa europea d’aquellmoment, amb inclusió fins i tot del món oníric i del subconscient, cosa que dóna al recurs un toc d’incoherència irracional molt en la línia del que en aquell moment s’entenia coma modernitat. La manera com es resol estilísticament la narració de l’estada del protagonista a la cambra d’un hotel, ja al final de la novel·la, n’és un bon exemple.
Amb l’alè poètic bartrià
A Papà Blanc hi ha l’essènciamés genuïna de l’alè poètic bartrià: en l’ús del llenguatge, en el tipus d’imatges i comparacions, en la projecció simbòlica d’objectes extrets de la natura o de la vida quotidiana, en els ideals dels personatges o en la concepció de l’art que apunten algunes de les reflexions. Fins i tot hi treuen el cap alguns dels mites que acabaran sent tan característics, com els d’Ariel o Caliban. Esperem que la recuperació d’un text com aquest sigui una contribució més –i una bona aportació– a l’estudi, coneixement i difusió de l’obra d’Agustí Bartra que s’ha impulsat des de fronts diversos arran de la commemoració del centenari del seu naixement
Tornar