Documentació
Baltasar Porcel: "Em sento superior als rics perquè jo escric"
Baltasar Porcel acaba de treure la novel·la amb què va guanyar el premi Sant Joan Caixa Sabadell. En un despatxet d'Edicions 62 ens respon les moltes inquietuds que desperta en els lectors aquesta història de dos homes: un que viu en una barriada i l'altre que té una mansió a Pedralbes. Tots dos li serveixen per explicar una gran ciutat, amb la seva xarxa política i econòmica farcida de tripijocs. Ves per on, aquesta ciutat és Barcelona, on Porcel, nascut a Andratx el 1937, viu des de fa cinquanta anys. Al despatxet, Porcel desgrana respostes i troba els periodistes una mica atabalats.
És que avui també hi ha hagut una roda de premsa amb Lou Reed.
No sé qui és.
Sí, un cantant de Nova York...
Jo de cantants només conec la Pantoja i els Beatles. Hi ha moltes coses que em són indiferents: el Papa i qui mana a Espanya. En canvi, la mala qualitat dels tomàquets sí que em preocupa.
Aquest Lou Reed és un que recita poetes catalans.
No sé res de poetes catalans, tret de Verdaguer.
Això sí que ja no m'ho crec.
És que no és cert. Sé del Josep Sebastià Pons, del Joan Alcover, del Bartomeu Fiol. Els dos últims llibres que he llegit són de dos poetes d'ara: Carles Torner i Susanna Rafart. Dels saraus poètics, però, no n'estic al dia, perquè en aquest país tot són saraus i tot el que s'acosta a l'administració són saraus i els qui pixen pel carrer fan el sarau pel seu compte.
El seu nou llibre també és ple de saraus.
Aquesta novel·la està feta sobre les meves experiències més fortes i més profundes. Un llibre l'escrius perquè ja està fet en el teu subconscient. Hi acumules vivències, odis, amors, i aquesta densitat es converteix en una novel·la, amb uns corrents poderosos, que tu articules en uns arguments que estan compostos per elements del nostre món.
¿Per això escriu: "El món només existeix si se'l torna a inventar"?
Les coses són més coses si les crees. Quan em demanen: ¿viure o escriure? Jo dic: escrivint vius dues vegades. Aquest és un llibre de vida.
Com ha afectat en l'elaboració de la novel·la la lluita que va mantenir contra el càncer?
Jo volia fer una novel·la sobre Barcelona, en global i d'una manera fonda, perquè és la ciutat que més conec. Em serveix de paradigma de gran ciutat del món modern, centre de poder, de les forces i de la massa, per això hi ha els castells de poder i la massa de les ombres. Quan vaig tenir el càncer, ja havia escrit els quatre primers capítols, però no m'agradaven. El càncer et repta a una lluita entre la vida i la mort en què tu també has de posar de la teva part. Jo lluitava per la vitalitat, em notava que el meu gran desig de vida entrava dins els personatges i ja al Clínic em vaig posar a treballar en el llibre. De la conceptualització vaig passar a la vida. El llibre respon a imperatius de la vida i no a plans previs.
A la novel·la hi ha un ús de la llengua més juganer que en altres ocasions, oi?
Sí, hi ha un punt de joc. Un gran novel·lista del segle XX és el Joyce, que es fotia d'Irlanda, però no de l'anglès i no del món que creava a través de la seva llengua. La llengua també té vida i la té com els animals que salten, no sempre obeeix. Per exemple, l'escena que descric del metro seria costumista si no fos per la llengua, que és com una orquestra en què cada personatge té la seva partitura. Sí que és cert que aquí he utilitzat la llengua amb més ganes i amb més divertiment. Forma part d'un procés meu: al principi era més realista i ara la llengua també vol viure.
Els diàlegs tampoc no són gaire realistes.
És que el realisme pròpiament dit és ensopit. Els meus personatges, quan parlen, és per definir el món.
¿I tant se val si no queda versemblant? ¿Es poden transgredir les lleis del gènere?
I tant! La llei i la versemblança són meves. Jo sóc l'amo de ses ametles, que diuen al poble. De tota manera, jo mantinc aquests diàlegs.
Els personatges, sobretot un, són l'antítesi de la correcció política: racistes, misògins, classistes...
És que hi ha gent així. El racisme té molt a veure amb els diners. Els rics no parlen mai contra els moros rics. Volia fer els personatges molt vius i coherents. No els puc censurar quan diuen coses sobre el rei, sobre Catalunya o sobre l'amor. Vull mostrar la gent en la seva substància, i el pintoresquisme em serveix com a conducte.
La novel·la subratlla el classisme. ¿Creu que és un tret definitori de la societat catalana?
És fonamental. A Barcelona hi ha un substrat de classe molt fort. Jo tinc un cert classisme cultural, però sóc un desclassat, perquè sóc d'un poble aïllat i no ric i m'he fet a través de la cultura. El meu interior està fet de llibres i escrivint pots saltar-te les classes socials. Jo em sento superior a qualsevol ric, perquè les meves dèries són creadores i no de diners.
Tornar