Documentació
Guanyant batalles
Aquest extraordinari epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales és un document únic que ajuda a entendre millor el teixit humà que forma la societat literària catalana
L’any 1876 es va editar a França, de manera pòstuma, la correspondència d’Honoré de Balzac. Aquella publicació, considerada una de les primeres correspondències contemporànies, va ser saludada immediatament per dos altres grans novel·listes francesos, Zola i Flaubert, que en van oferir comentaris diametralment oposats. Pel primer, publicar la correspondència dels grans escriptors és fer-los un mal servei. Hi apareixen gairebé sempre egoistes i freds, calculadors i vanitosos. Hi veiem els grans homes (i les grans dones) en pijama, sense la corona de llorers, fora de la seva posa oficial... Pel segon, en canvi, la lectura de les cartes de Balzac és edificant i instructiva, perquè permet posar-se en la pell de l’escriptor, adonarse de com va sofrir i de com va arribar a treballar, comprendre millor les seves preocupacions pels diners i les estretors de la seva vida quotidiana, albirar la seva angoixa per aconseguir la glòria.
Entendre el teixit humà
Cada vegada que es publica una correspondència, de manera més o menys semblant, es repeteixen aquestes dues actituds. Sigui com sigui, en una literatura com la catalana, tan faltada de documents personals, de textos autobiogràfics, de retrats i de descripcions de la vida interior dels escriptors, la publicació de les correspondències dels grans autors contribueix a donar més gruix, més relleu a tota una cultura. La lectura dels epistolaris ajuda a entendre millor el teixit humà que forma una societat literària. En definitiva, aquesta mena de documents vivifiquen el patrimoni escrit i cultural. Citada molt sovint demanera fragmentària, sotmesa a una certa llegenda a causa d’excessius secretismes, popularitzada durant setmanes a la ràdio, la correspondència completa entre la novel·lista Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-1983) i l’editor i novel·lista Joan Sales (1912-1983) és un document literari excepcional. No hi ha prou paraules per resumir la quantitat de noves informacions biogràfiques i literàries que conté aquest llibre sobre l’autor de la inoblidableIncerta glòria i l’autora d’alguna de les millors novel·les catalanes de postguerra. Falta encara perspectiva per poder valorar objectivament el que aquesta correspondència representa: un acostament inigualable a les successives veritats de la persona que s’amagava darrere de les màscares, de la imatge, de la gran novel·lista. Són 567 extenses cartes, de les quals 151 corresponen a Rodoreda i 416 a Sales, convertit en
un veritable grafòman (la seva correspondència amb Màrius Torres o Joan Coromines ja impressionava per la seva quantitat). Abasten vint-i-tres anysplensd’il·lusions, fonamentals per a la consolidació de la trajectòria literària de l’autora deLa plaça del Diamant. Són dos personatges solitaris, geniüts, rigorosos i ambiciosos, apartats dels nuclis de sociabilitat literària. Tots dos creuen, per sobre de tot, que Catalunya i la qualitat literària han d’anar de bracet. Una viu a Ginebra, en una mena d’autoexili
imposat, distanciada de la família, sense gaires lligams d’amistat, desconnectada de l’interior. L’altre va tornar de l’exili deMèxic el 1948. Viu aïllat, ha trencat amb molts del seus companys de generació, s’ha discutit (i es discutirà) amb gairebé tothom. Quan deixa Barcelona, s’instal·la a Siurana, una altra manera d’aïllar-se... Seran amics, potser els únics amics que tindran, però gairebé sempre per carta, a mil quilòmetres de distància, tractant-se de vostè. S’enceta una conversa sacsejada, plena de discussions elèctriques, de desficis neurastènics, d’una bona fe oceànica: “Ens passarem la vida amb crits i baralles i fent les paus”, diu ella.
Tot comença el 1960
Tot comença el 22 de desembre del 1960. Rodoreda ha presentat Colometa al premi Sant Jordi i no l’ha obtingut. És un dels episodis més sonats de la història literària catalana. Joan Sales li escriu, en nom de la seva editorial Club dels Novel·listes, que estaria interessat a publicar el llibre. Ella, afalagada, hi accedeix. Però aviat comencen les discrepàncies: el títol s’ha de canviar, el model de llengua és discutit. Sales, editor intervencionista, topa amb un tità. Rodoreda es defensa, gairebé es produeix un trencament. Però Sales acaba traient al carrer La plaça del Diamant el 1962. Rodoreda sempre l’hi agrairà, i la fortuna literària d’aquest llibre, la recepció crítica, les traduccions, vertebrarà gairebé tota la resta de l’epistolari. Entremig, és clar, els habituals potins ciutadans, algunes desqualificacions sonades, crítiques contra la revista Destino (aquí anomenada Cretino) i els seus col·laboradors, el detall dels pagaments i els balanços dels llibres publicats. De la fi del franquisme a la mort dels dos autors, l’epistolari perd vibració. Arriben les primeres desil·lusions, la monarquia (elogiada), les primeres eleccions a la Generalitat, el cop d’Estat del 23-F. Després de tants esforços, Sales queda descol·locat, decebut, i discretament es retira de l’espai públic. A Romanyà, Rodoreda continua el seu enigmàtic exili interior. Sense els seus esforços titànics, avui la literatura catalana seria més mediocre i més provinciana. Gràcies!
Tornar