Documentació
El misteri de Lluïsa Cunillé (2)
En una ocasió, en un assaig, li vaig demanar a la Lluïsa que s’assegués a la banqueta del piano, com si es tractés d’un figurant, per mirar-me la composició d’una escena. Que per un moment fes de mi, com si es tractés d’un joc teatral. La miro: cos menut; roba negra que contrasta amb la seva pell blanca; coll delicat i allargat; mirada serena i atenta; llavis rosats; mans petites; dits llargs i amb els nusos marcats. “Lluïsa, sembles un pianista de l’Est”. I quan li vaig dir “un pianista de l’Est” em referia, esclar, a un pianista virtuós. La Lluïsa va esbossar un petit i tímid somriure, com de nena, sense perdre l’actitud al piano, amb els dits ben enganxats a les tecles. Xavier Albertí “Ens podria tocar alguna peça del seu repertori?”. Des de Libración, a principis dels anys 90, la Lluïsa i jo hem fet junts més d’una vintena d’espectacles. Tots dos sabem que és una relació poc habitual al paisatge teatral de casa nostra. La Lina Lambert, amb qui hem treballat en tantíssimes ocasions, va ser la persona que ens va presentar. Des d’aquella primera trobada, la seva obra em va fascinar i des d’aleshores he assistit a un creixement vertiginós d’una escriptura plena de força i personalitat.
Una manera de viure
En tot aquest temps, talent i generositat humana a part, he pogut comprovar que l’escriptura teatral és per a la Lluïsa una manera de viure, un acte de profunda militància. Des dels seus inicis, quan un dia va decidir aparcar la poesia i dedicar-se de manera plena i exclusiva al teatre, sempre ha escrit. Us sorprendríeu de la quantitat d’obra escrita que té la Lluïsa i que encara no ha vist la llum. Textos guardats en un calaix que només uns pocs afortunats hem pogut llegir. Obres magnífiques, totes. La seva activitat no defalleix ni quan comencem el procés d’assajos, als quals dedica la major part del seu temps. Quan comencem a treballar en un nou espectacle, la Lluïsa ve a tots i cadascun dels assajos. Sempre puntual: en l’escriptura i en el procés d’assajos. Quan arribo al teatre me la trobo sempre asseguda al pati de butaques, més aviat endarrere i prop del passadís, com si volgués passar desapercebuda, tot i que difícilment hi passa. Com un personatge d’un quadre d’Edward Hooper. Es mira atentament l’escenografia per on es mouran les seves criatures. A vegades repassa el text amb un llapis als dits. En altres ocasions amb un llibre i aquella mirada d’estar-ne barrinant alguna. I finalment, com si es tractés d’una confidència, amb aquest posat de pianista de l’Est, se t’acosta i t’avança amb un punt d’innocència i excitació per on aniran els trets aquest cop.
La bossa de plàstic...
En altres ocasions te la pots trobar amb una bossa de plàstic en la qual porta un llibre, o una pel·lícula. A la Lluïsa li agrada compartir les seves troballes literàries i cinematogràfiques. Fa poc sentia comentar-li a una actriu: “Ah..., ja sé quina pel·lícula et regalaré”. Segurament, d’una d’aquestes bosses d’aquí a uns dies en pot sortir una cinta de Tarkovski, Bergman o Pasolini o un llibre de Robert Walser. S’ha dit i escrit molt sobre la Lluïsa. Possiblement perquè, acostumats a les dinàmiques de funcionament del món contemporani, ella no segueix els cànons marcats i això li ha donat una certa aura de misteri. Però de misteris, la veritat, més aviat pocs. És una persona de conviccions fermes, que sota aquesta aparença de fragilitat hi amaga un caràcter fort, el d’una persona que diu les coses pel seu nom, sense embuts. No li agraden les estrenes, ni concedir entrevistes, ni parlar de la seva obra. I és que la seva obra, com totes les grans obres, s’explica per ellamateixa. Però ben pensat... Això dels misteris... Potser sí que n’hi ha un. Fa poc, a la sortida del teatre, quan van començar aquests dies de pluja a Barcelona, que tant m’agraden, ens vam aixoplugar sota el seu paraigua. Coneixeu alguna altra persona que hagi tingut durant deu anys el mateix paraigua i que no l’hagi oblidat o perdut en algun racó d’aquesta ciutat? Jo no.
Tornar