Documentació
La nau dels bojos
Hi ha una frase de Francesco De Sanctis, el cèlebre historiador italià del segle XIX, especialista en Dante i deixeble de Vico, que va interessar molts artistes i escriptors, entre ells dos de tan diferents com Josep Pla i Samuel Beckett: “Chi non ha la forza di uccidere la realtà, non ha la forza di crearla”. Molts grans artistes, i no tan sols novel·listes, saben aixecar potents mons imaginaris en els quals es passegen personatges superlatius en escenaris de gran intensitat i en què palpiten algunes de les grans reflexions filosòfiques sobre la condició humana. No hi ha cap dubte que Baltasar Porcel (Andratx, 1937) és un d’aquests escriptors que saben articular en cadascuna de les seves novel·les un univers sencer per, després, poder-lo ensorrar. La literatura de Porcel és radicalment subjectiva, indissociable de les seves idees, dels seus viatges, de les seves lectures, dels seus amics, però, també, de moltes de les seves bones intuïcions, dels seus temors i de les seves amargors inevitables. Com en tota segregació literària autobiogràfica, la seva obra és una expressió autoritzada de la personalitat total de l’autor, perquè aquest actua, com un Tom Wolfe, embotint tots els elements de la seva vida en els seus llibres.
El plaer de l’escriptura
Porcel parteix sempre del plaer de l’escriptura, perquè defensa que escriure és una manera d’existir més, amb més intensitat. La seva independència li ha permès prescindir demodes, ideologies i capelletes per ser sempre fidel a si mateix, oferint la seva potent interpretació del món, encara que això l’allunyi dels lectors amb prejudicis o confongui els qui prenen com a seves opinions del seus personatges. Porcel és contradictori, perquè és real i perquè sembla clar que intentant explicar el món que viu en realitat intenta explicar-se ell mateix. Cada castell i totes les ombres és una novel·la poderosa i bigarrada, una mena de puzle desmesurat i inquietant ple de situacions esperpèntiques i de personatges grotescos a lamanera de Saul Bellow. És una obra extensa, governada per l’atzar, amb molts petits personatges, alguns amb noms reals (Franco, López-Rodó, Jordi Pujol, Ricardo Bofill, etcètera), plena de reflexions sobre l’art, la política catalana i la vida quotidiana. Com a bon lector de Lucreci i d’Heràclit, Porcel vessa materialisme. De vegades, cau en un grotesc hilarant o en l’astracanada divertida però gratuïta. O bé es deixa dominar per la ferotge crònica social o per la sàtira costumista. Aquesta novel·la, però, desprèn un cert desencant, una fascinant melancolia de qui sap que “ningú és a dalt sense ser assetjat per la llopada”... Sortosament, l’estructura narrativa està perfectament travada i, amb un final fàcil, funciona comamur de contenció de tot aquest material en pugna, tan agitat i líric, escrit en una llengua nerviosa en què de vegades el lèxic apareix trabucat, l’estil és abrupte i zigzaguejant o la sintaxi queda violentada, per exemple, per l’estrambòtica puntuació dels pronoms relatius. Començat a escriure just abans del càncer de l’autor i continuat després de superar lamalaltia, és un llibre que se situa en una Barcelona actual, delerosa de noves reformes i especulacions urbanístiques, desconcertada per fenòmens com ara la immigració i el turisme, tocada per l’enfonsament de les obres d’una línia de metro. És una nau a la deriva, mig somnàmbula, que avança sense ànima, governada per éssers capriciosos, envejosos i volàtils en una vida política dominada per la teatralitat inoperant i el soroll mediàtic.
Dos personatges antagònics
Durant tres dies, un abans i un després d’un primer de maig, el lector assisteix a les vides paral·leles de dos personatges antagònics que sense coneixe’s, al final del llibre, acabaran creuant les seves mirades per la plaça Sant Jaume. Pelai Puig és un obscur funcionari, membre de l’aparell d’un partit polític. Es desplaça en metro i viu en una de les zones destinades a ser el nou pulmó social de Barcelona.Ginés Jordi Martigalà, el Tauró de Pedralbes, viu a la torre modernista Els Dragons, viatja en avió particular i, des del seu despatx de la plaça Francesc Macià, dirigeix el seu grup d’empreses, que té unes fortes tenalles com a emblema. Fill d’un important empresari, posseïdor d’una gran col·lecció d’art i de pintura italiana, arquetipus del possibilisme català sota el franquisme, sembla escampar picades d’ullet cap a Francesc Cambó, Pere Duran Farell o Javier de la Rosa. L’un és un alterós castell. L’altre forma part de la gernació d’ombres que l’envolten. Però tots dos són personatges solitaris, que s’interroguen sobre el món, que s’estremeixen davant de l’horror vacui a què es veuen abocats, d’una angoixa vital i alguns moments patètics i colpidors que recorden algunes video instal·lacions de Bill Viola. D’una manera o altra, tots dos desitgen baixar de la nau, buscar la plenitud, viure la veritable vida i arribar a identificar “la inacabable
llepada del no-res fugisser”.
Tornar