Documentació
“Sense cripta no hi ha catedral”
Entrevista amb Joan Margarit, poeta i arquitecte, premi Nacional de Poesía, que fa balanç de la vida al seu nou llibre: ‘Misteriosament feliç’
La mort pintada per Thomas Mann a El doctor Faustus és un personatge tan mal vestit i deixat com llest, del tot menyspreable; la d’Ingmar Bergman a El setè segell, una icona medieval de cara eixuta, temible, amb dalla. La que l’arquitecte, catedràtic emèrit de càlcul d’estructures i poeta Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938) dibuixa al seu darrer llibre, Misteriosament feliç (Proa), és una dona que duu brusa i bambes blanques i uns texans. És de mitjana edat i l’interpel·lat no es pot estar fins i tot de llançar-li una llambregada a l’escot... Molt generós és el recent Premio Nacional de Poesía amb la imatge de qui es va endur la seva filla Joana, a qui l’autor va dedicar un poemari, ara reeditat i amb un cedé amb poemes llegits per ell mateix després d’arribar als 10.000 exemplars venuts. “Tampoc duu cap joia, ni coqueteja i a més li diu a l’home que, quan torni, ja ni parlaran...”, rebaixa l’autor. És igual: no és gens incoherent la imatge amb el que destil·la el llibre, on el poeta viu segurament més llegit avui de Catalunya sembla encarar-se a un comiat que afortunadament no és proper —el càlcul d’estructures del cos només parla “d’una mica d’artrosi a la mà, poca cosa”— i on hi arriba així, misteriosament feliç.
Pregunta. Insisteixo, molt generós amb la imatge de la mort.
Resposta. La mort és un segon, és una cosa anodina, res. Miri el que li passa a Hanna Arendt: va al judici del nazi Adolf Eichmann tot esperant veure el mal fet persona i es troba aquell poca cosa, allò tant banal... La mort, el mal, és horrorós, però no és res. La vida, en canvi, és tan potent...
P. Llegits el poemes, la felicilitat del títol només pot entendre’s com la lucidesa amb la que un pot afrontar el final.
R. Ampliem-ho. D’una banda, hi ha un camí a la felicitat? No ho sé. Però si hi és, només pot ser un: obrir els focus i il·luminar amb tota sinceritat el que has estat i ets. Un segon descobriment d’aquest llibre: no és mai ni un gran dolor ni una gran pena el que s’oposa a la felicitat. Un gran dolor és només un forat.
P. Un forat?
R. Els grans dolors s’han d’encaixar: creen un forat i tu passes a ser el forat, igual que portes ulleres o ets coix, i la vida, mentre, continua. Quan algú es mor, tu fas el dol i no el deixes fins que pots mirar-te al mirall i et veus amb el forat i segueixes... El que sí que s’interposa a la felicitat són les pors, múltiples i sempre de Tercera Divisió: l’enveja, la feina, el desig de la dona de l’altre... Aquesta ronya és la que de debò es fica pel mig.
P. Ha de costar mirar-se al mirall i veure’s amb un forat.
R. En aquesta vida no hi ha
regals. Cal treballar-se un cert ordre i una certa tranquil·litat d’esperit; això t’ho has de guanyar. I les úniques eines per accedir- hi són, avui, la poesia i la música.
P. I l’art?
R. Més difícil; no pot anar amb tu, de moment: no em serveix veure un quadre del Metropolitan a partir de fotografies. La cultura sempre ha estat això: endreçar el món perquè et puguis refugiar. Clar que no és el mateix llegir La muntanya màgica, de Mann, que una obra de Dominique Lapierre. Això últim es apunyalar el temps, però vaja...
P. D’aquesta mena d’apunyalaments cada vegada n’hi ha més...
R. Això és perillosíssim i cada vegada hi cauen més joves: estem enganyant-los fent-los creure que sempre es pot viure així, envoltats de diversió infinita, de banalitat; sí, pot ser així si la vida et ve rodada; ara bé, si en algun moment t’alça la mà, la vida se’t desendreça segur, ja ho avisa el segon principi de la termodinàmica. No hi ha res més que la poesia i la música; és poca cosa, sí, però no hi ha res més.
P. Tot i així, no sembla que s’acabin imposant.
R. Doncs ho faran, perquè mai hi ha hagut tant d’entreteniment per sobreviure, per aguantar i, en canvi, tampoc mai s’havia vist multiplicar-se tan exponencialment la gent que viu angoixada.
P. És ben misteriós el poder curatiu de la poesia.
R. Una part sí que en té, de misteri. Però totes les persones tenen sentiments i es moren igual i això val des del Rei al darrer indigent; l’únic que els fa diferents és la possibilitat i capacitat d’expressió d’aquests sentiments.
P. Però quina potent alquímia és aquesta que el que un expressa serveixi per un altre?
R. Jo el que faig és intentar despullar un sentiment meu de tot allò que només em concerneix a mi per deixar-lo en la unitat més pura que puc però que pugui ser comuna amb la resta de la humanitat. No sempre passa però, a vegades, misteriosament, la gent s’identifica i això dóna l’hòstia de plaer, endreça la vida del lector. Per què passa? No ho sé. Potser perquè el que jo busco en un poema és el mateix que busca un quan el llegeix.
P. “Sento el poema dins l’estómac: | una gana que em salva de la mort”. Encara és així?
R. Sí, sempre. El poema va del cap a la mà, però passant per la infantessa. És un procés que no es pot explicar.
P. Després de la mort, la infantesa és el tema més visible en el poemari.
R.Les coses que et marcaran la vida fins a la teva mort, les lectures, tot està a la teva infantesa. És ben curiós: és una etapa vital i tu no hi tens res a fer, vindrà com vindrà: pel que facin amb tu o el que deixin de fer. Vol res més interessant?
P. El fet poètic no es pot explicar, però es pot aprendre? Hi ha un programa de dos anys d’estudis en una escola d’escriptura de Barcelona per aprendre a fer poesia.
R. Et poden donar unes pistes que t’estalvïin etapes, però això no es pot explicar. Del que es dóna en aquesta mena de cursos, abans en dèiem cultura general.
P. No hi ha ni un sol epítet en el seus versos, d’altra banda gairebé narratius. Pot ser que, llibre a llibre, la seva obra sigui cada cop més concisa?
R. Cada vegada llenço més i més versos. Lluito contra l’adornament i, malgrat que ho intento, m’adono que encara m’apareixen coses fonamentals disfressades de... Els títols dels meus versos ja ho diuen tot: curts, descriptius, nets, gens poètics. Clar que hi ha gent que creu que llavors no hi ha poesia, que et digui que és pobre.. però aquests són els que creuen que la poesia és sempre “entre cometes”. Rés més lluny.
P. La senzillesa arriba fins a la utilització de paraules d’ús quotidià que no són gramaticalment molt ortodoxes: làmpara, quarto...
R. Un ha d’escriure amb la llengua d’avui; en qualsevol cas, mai he posat un terme que no hagi posat abans un altre poeta; excepte potser carajillo i chiringuito, perquè és una vergonya que paraules tan arrelades i dites des de fa tant de temps no es puguin fer servir... La llengua va així. En qualsevol cas, independentment de si l’Institut d’Estudis Catalans està d’acord o no en una paraula, si el poema és bo, se salvarà.
P. Poetes com Paul Celan i Vicent Andrés Estellés no surten gaire ben parats en el llibre.
R. Intento llegir Celan des dels anys 70 i no hi ha manera d’entendre’l, no puc llegir-lo. Ja no és culpa meva, doncs: jo he après una mica l’ofici, crec que el poeta ha d’escriure perquè se l’entengui; si no, és un truc, màgia si es vol, però no poesia. A l’Estellés, l’admiro molt, però els versos als quals em refereixo són una autèntica collonada, no es pot dir segons què.
P. Salvi alguns poetes.
R. Molts, però entre d’altres, Robert Lowell, Thomas Hardy, Salvador Espriu, Luis Cernuda i Juan Ramón Jiménez quan hi toca: llavors és gairebé únic.
P.Va començar escrivint en castellà i després va passar al català.
R. El castellà va ser la meva llengua de cultura, que no pas la vital, i per això em vaig adonar que allò no anava. I és que un poeta no pot escollir la llengua, la poesia és més bèstia, és una manera de viure, no un ofici. Per dir-ho d’alguna manera, sense cripta no hi ha catedral.
P. En un altre poema no parla de catedrals però sí de la rehabilitació d’un monestir...
R. Com a metàfora de mi mateix, en el sentit que, quan em mori, no vull que em restaurin, ni la imatge, ni en el tema ideològic... Això avui és massa freqüent.
P. I pot veure-s’hi també un tema professional, de tipus arquitectònic?
R.No. Perquè des de Le Corbusier, ja no m’interessa res, la veritat. Fa massa anys que estem immersos en una arquitectura d’Ah! I d’Oh!, assumida totalment la premissa de Napoleó segons la qual el que és gran és el que és bo. Ara només es fan cigales i tauletes de nit gegants: l’edific iWalden, el Guggenheim, la torre Agbar... En fi, el pitjor de tot és que em sento en part culpable de tot això, tinc remordiments.
P. Remordiments, de què?
R. Doncs de què aquesta arquitectura només és possible gràcies a complexos càlculs d’estructures, i els primers que en vàrem parlar a Espanya vam ser un servidor amb Carles Buxadé a principis dels anys 70. En aquells moments, s’havien de fer 30 equacions amb d’altres tantes incògnites per fer un edifici. Ara, són milions d’equacions i incògnites, que es resolen informàticament en molt poc temps. En aquests moments, qualsevol es pot fer el seu caprici arquitectònic, per més estrambòtic que sigui. La facilitat, en art, no ha donat mai cap bon resultat.
P. I de l’arquitectura d’avui a Catalunya no es pot rescatar res?
R. Sí, home: en Josep Llinàs i tota la seva tasca amb tres de les biblioteques públiques de Barcelona. Però no ens enganyem: és només una gota d’aigua.
P. Segurament, és dels poetes vius més llegits a Catalunya, si no el que més, i ha obtingut un premi, el Nacional de Poesía, que atorga el Ministeri de Cultura i que només havien rebut fins ara dos poetes catalans. Tot i així, estem parlant de 10.000 exemplars...
R. I un reconeixement que s’ha concentrat gairebé només a Casa de Misericòrdia! En fi, això dels premis és el mateix que si et caigués un test al cap. O sigui que... I sobre el reconeixement de l’Estat, no sé: nosaltres els catalans fem gaire cas del bable? pots dir-me un poeta en aquesta llengua? No, perquè no ens interessem per un idoma tan petit, molt més que el nostre; doncs exactament passa amb el castellà en relació a nosaltres. Però ens hem d’espavilar; i nosaltres mateixos, vull dir els poetes; vinc de fer un recital a Anglaterra i haig d’anar aviat a un altre a Sudamèrica. I això m’ho he buscat jo, sortint. Ami no m’ha fet ni l’Institut Ramon Llull ni l’Instituto Cervantes. Reclamo l’acció individual.
P. En qualsevol cas, fent balanç, ha fet el que esperava o volia en aquesta vida?
R. No he pogut fer mai un sol projecte a la meva vida. Com que no podia ser l’arquitecte que volia, vaig fer càlcul d’estructures; llavors vaig tenir una filla i vaig haver de guanyar-me la vida; i fer poemes mentre plorava la criatura o entremig de carajillos i el cridar dels paletes, després la malaltia de la meva filla Joana... La vida m’ha anat sempre per endavant i jo m’he hagut d’adaptar a ella. I va decidir fer-ho amb estructura de vers.
Tornar