Documentació
No parlis de mi
Biografia coral de Paco Candel
El primer dia que Genís Sinca va abordar Paco Candel en una conversa al modest piset de l’escriptor al carrer Foneria de la Zona Franca, l’autor d’Els altres catalans, de Donde la ciudad pierde su nombre i de 54 títolsmés, escarxofat al sofà, amb pantalons xandall i sabatilles, finalment va accedir davant la insistència: “Fes la meva biografia, però no parlis de mi”. Això passava l’any 2001. El resultat surt el mes que ve al carrer i, esclar, no respon exactament a la petició d’un Candel que ja no hi és. Genís Sinca sí que parla de Candel, però també explica les vides de tots els qui l’envoltaven, els antiherois candelians. A través seu ha bastit el retrat coral d’aquest escriptor inclassificable, sorgit del no-res, d’un món de barraques i analfabetisme, de gana imarginació. En la galeria de personatges hi ha la filla María, devota del pare. Hi ha també el doctor Ribas, autèntic sant laic que cada tarda baixava dels barris alts a repartir als veïns de Paco aspirines, aigua de Vichy i receptes amb els diners corresponents; quan el 1984, després de 45 anys, es va jubilar, cada any feia arribar 100.000 pessetes a Candel perquè les anés repartint entre els pobres del veïnat. La mestra Pepita Casanellas és un altre referent, igual que el capellà Jaume Cuspinera, ambel qual ella es va acabar casant. Pepita va viure força anys a la parròquia de Nostra Senyora del Port, on els Candel ocupaven la sagristia. Un altre capellà i pal de paller era Pere Serra Manent, el geniüt mossèn Pedro. O l’extrem esquerre del Barça Eduardo Manchón –de l’equip de les Cinc Copes–, company d’escola de Candel que va fer possible que l’editor culer Josep Janés s’entusiasmés amb Hay una juventud que aguarda, amb la qual es va estrenar el 1956. Aquests i moltes altres persones anònimes són els que Paco volia que protagonitzessin la seva biografia, igual com ja havien esdevingut personatges de la seva obra. Al costat d’aquests ecos del seu entorn immediat, el biògraf recull testimonis d’una altra mena. Entre les vuit entrevistes que inclou en la tercera i última part del llibre, n’hi ha tres d’inèdites amb els desapareguts Josep Benet, Josep M. Huertas Clavería i Manuel Vázquez Montalbán. Jordi Pujol, que el pròxim 20-N presentarà el llibre, i Max Cahner, també hi són. Benet, que recorda l’època de senador, explica que “a Madrid se’n feien creus, del cas Candel. No entenien res. Un xarnego al Senat, deien, explicant què era Catalunya”. Cahner narra com li va encarregar d’escriure Els altres catalans, que el 1964 en tres setmanes va vendre 30.000 exemplars: “Vam acordar un avançament d’unes 15.000 pessetes, si no recordo malament. Em vaig vendre un cotxe que tenia per poder-li pagar, un cotxe antic que era del meu pare”. Pujol recorda que “va ser ell [Candel] qui va promoure el paper integrador de l’immigrant, que és el somni del nacionalisme català”, i diu que la clau del seu èxit va ser “la seva autenticitat”. En la mateixa línia, Vázquez Montalbán diu que Candel va ser clau per “contrarrestar l’obsessió destructiva” del franquisme contra la identitat catalana. I Huertas remarca la seva independència política, l’ànima de novel·lista reporter i el fet de no abandonar mai el món dels marginats. Amb tots ells, el llibre, escrit a la manera d’un gran reportatge periodístic, descobreix un Candel que enriqueix el tòpic de l’home bo i fet a si mateix, l’home físicament feble i moralment d’una peça. Sense negar aquest Paco, Sinca descobreix altres facetes que fan més complexa la seva personalitat: l’home que va néixer i créixer enmig de capellans i beates –com la mare, de la qual, d’altra banda, apunta el possible suïcidi– i va fer-se agnòstic; l’home que des de la consciència d’immigrant va saber fer-se seva i estimar la cultura d’adopció tot i no escriure mai en català; l’home que va fer servir la seva fragilitat i ingenuïtat com a escut contra el franquisme o contra els veïns que en algun moment es van sentir utilitzats; el retratista de peu de carrer que no va incloure mai caràcters femenins en la seva obra; o l’home que va aguantar 48 anys un matrimoni infeliç amb Maruja, que sovint li va fer la vida molt difícil –era ludòpata i gelosa, i tenia un caràcter infernal–, “però ell no podia deixarla, igual com no podia deixar el barri”, diu Sinca. Precisament, el títol del llibre té a veure amb la Maruja: “Oye, tú, estemes habrá que avisar a la providencia”, deia ella quan no tenien un duro, i Candel, agafant l’Olivetti, responia: “Sí, sí, la provicencia se llama Paco”. I es posava a escriure.
Tornar