Documentació
Claredat, ordre, passió
El poeta i pintor Narcís Comadira justifica el seu afrancesament
En un text breu i intens que apareix en el catàleg de l’exposició El temps que fuig, inaugurada a la Fundació Josep Pla de Palafrugell l’any 2004, Narcís Comadira (Girona, 1942) recordava que, com a escriptor, havia trigat a veure’s amb cor d’escriure en prosa. En part, deia, perquè la prosa “vol una experiència de la vida molt més àmplia que la poesia”. Però, sobretot, perquè, continuava, “hi ha una cosa molt difícil d’entendre, que és fonamental i que és molt difícil de saber aplicar”: es referia al pensament formal aplicat a l’elaboració d’una prosa literària. Encara que sembli una paradoxa, Comadira defensava que, gràcies a la forma, la transformació d’una experiència estètica pot generar amb una relativa facilitat l’aparició d’un poema. Però la prosa, una prosa noble, que no sigui altisonant, que no resulti encarcarada, que sigui literària i alhora funcional, requereix uns coneixements lingüístics i discursius més grans que no els de la poesia. Perquè l’estructura mateixa de la prosa sovint empeny més aviat cap a la manca de formalització i al descontrol. Així, encara que tardana, l’aparició de la prosa de Narcís Comadira representa una de les notícies més positives per a la literatura catalana dels últims anys. No es tracta en absolut d’un poeta passat a prosista, sinó més aviat d’un escriptor amb un profund coneixement de l’idioma i del ritme que, a més, és prou audaciós per emprendre grans aventures creatives que van des de les cançons fins al teatre, des de la traducció fins a la poesia, passant, es clar, per l’activitat que potser més el preocupa: la pintura.
Seguint els passos de Pla
Després de recollir la seva obra poètica al volum Formes de l’ombra (2003) i de publicar la traducció dels Cants de Leopardi (2004), sembla que Comadira s’ha anat concentrant en la prosa, una prosa literària, sovint autobiogràfica, d’observació de la realitat i de reflexió estètica que, de moment, a falta de poder llegir unes ja anunciades memòries personals, ha pres forma gairebé de manera exclusiva en l’articulisme literari. Si se n’exclouel bergsonià Girona, matèria i memòria (1989), Comadira ha seguit l’estela que va deixar Josep Pla. Primer, la col·laboració en premsa és gairebé una manera d’aprenentatge; després, continua amb la consciència de trobar un espai propi, un lloc adequat per al bon desenvolupament de la prosa. De les seves primeres col·laboracions va aparèixer el volum Fórmules magistrals (1997), format només pels articles sobre cuina. Després, amb Composicions de lloc (1999), va introduir ja una més gran varietat temàtica. I, últimament, a part d’altres assajos més teòrics, Comadira ha reunit els seus articles de temàtica italiana, Camins d’Itàlia (2005) i, ara, els que recullen monogràficament els seus escrits sobre París, França i la cultura francesa.
Sempre més líric que Gaziel
Per parlar d’aquest llibre de proses de Narcís Comadira, invocar els noms de Josep Pla, de Josep M. De Sagarra o de Gaziel no és cap expressió gratuïta. Els articles de Comadira són tan bons com molts dels seus il·lustres predecessors, amb l’avantatge que l’autor d’Àlbum de família se’ls ha llegit tots tres i sembla que se’ls ha llegit molt bé. Comadira és molt més precís que Pla, segurament no tan impressionista com Sagarra però, en tot cas, sempre més líric que Gaziel. Dies de França és un llibre tocat per la llum, pels rajos del sol que travessen la nau gòtica de la catedral de Reims o per la llum que il·lumina les formes de la capella de Ronchamp del seu admirat Le Corbusier. Comadira deixa anar la imaginació i descabdella les seves reflexions a partir dels noms, “carregats de sentit, estímuls d’imaginació, penyora de records” amb què associa França: Baudelaire, Péguy, Cézanne, Claudel, un Proust mig dissimulat. Potser els millors articles són els que fan referència a París,més viscuts, més somiats. Com un flâneur contemporani, s’interessa per l’art modern (però abomina els “horrors de les postmodernitats recents”) i retrata la ciutat com en un film dels anys 30, sempre cobertaamb“la lleu estora blanca” de la neu, que tant fa pensar en la narració de Joyce. L’empremta de Pla es fa evident, en el seu domini de l’adjectivació. Per Comadira, la torre Eiffel apareix “pintada d’un gris de pit de tórtora”. La torre nord de Notre-Dame, acabada d restaurar, és “blanca i tendra com una barra de mantega”. La ciutat d’Albí li sembla “un gran grumoll de fang”.Oambfrases senceres: “L’aire té una vibració metàl·lica i el cel, intensament blau, és dur com el lapislàtzuli”. Tot el llibre està dominat per un cert hedonisme malenconiós, com ja va escriure Enric Bou. A partir d’un enamorament evident, d’una fascinació feta a mida, França, per a la seva generació, és, abans de tot, el símbol d’allò de què estaven més mancats: la llibertat.
Tornar