Documentació
La fundació de la veritat
En títols com Elisa Kiseljak o Insòlit somni, insòlita veritat, Lolita Bosch (Barcelona, 1970) ja segellava la seva capacitat d’explorar noves línies estètiques de la literatura sense que, per assolir aquesta conquesta, hagués de caure en els forats negres que han engolit tantes i tantes malaurades temptatives rupturistes: abusar dels privilegis formals de l’autor i disfressar de literatura experimental allò que no era res més que un desguitarrament majúscul. La família del meu pare assaja inusuals modes d’accés narratiu a la vella substància d’uns materials prototípicament biogràfics. Però s’enganyaria el lector que, suggestionat pel títol i per la veritat parcial que es consigna a la contraportada d’aquest llibre, cregués que està davant d’una obra amb vocació memorialista, a punt de llegir un d’aquells estudis en què la passió documental crea (i sovint estrangula) l’espai narratiu. Escrita en primera persona, La família del meu pare transita els darrers cent cinquanta anys de la branca paterna de la família de Lolita Bosch, una nissaga que té per tradició de batejar amb el nom de Ròmul i Rem els dos primers fills barons de cada generació. Per bé que La família del meu pare contingui una sentida remembrança del pare de l’autora; per bé que en aquesta obra es precisin els detalls d’una influent família burgesa que, entre els seus membres, figura Ròmul Bosch i Alsina, alcalde de Barcelona l’any 1905; i per bé que les circumstàncies d’aquest llinatge obrin una espiera constant a la història col·lectiva del país, aquest llibre no és una reverberació del gènere de la novel·la històrica, sinó una complexa trama introspectiva. Nascut d’una íntima ordre vital, La família del meu pare significa una reconstrucció del jo. És per això que l’autora repeteix: “Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història”, perquè el camp d’evocació del passat sempre remet al marc canviant d’una realitat que només es pot atènyer a través de la fabulació. El vigor de La família del meu pare radica més en l’estratègia formal que no pas en la materialització concreta dels continguts, en alguns moments afectats per puntuals baixades de tensió, algunes reiteracions i algunes violentacions gramaticals i estilístiques. La lliçó d’aquesta obra es troba en la disposició de la matèria narrativa. Bosch dota la novel·la d’una estructura com de rizoma, trencant la clàssica subordinació jeràrquica del desplegament cronològic i optant per una narració amb múltiples punts de fuga, on la recerca de les respostes als interrogants sobre el passat de la seva família serà molt superior a les respostes efectives a aquests interrogants. Així s’inicia una imponent dissolució de la realitat. Totes les arboritzacions de la novel·la suggereixen epicentres sobre alguna veritat. Però, en un sumptuós moviment de veladures, aquestes veritats mai no arriben a revelar-se. Les llegendes que el pare explicava a la filla són veritables des de la seva base fal·lible, és a dir, són capaces de fonamentar un clima moral i un sòlid imaginari. La colònia tèxtil de Còdol Dret ha desaparegut sota les seves pròpies runes. El rebesavi i l’avi són personatges recuperats des del simulacre notarial que permet la literatura. Tres dels que podrien haver estat els autèntics cors desllorigadors d’alguns avatars de la família —l’oncle Remo, l’escrivent Buxó i l’entranyable Tata, una criada de la família— són memorables testimonis emmudits, que apunten al fora camp, un vast espai de suggestions significatives del fet que de vegades la llei que governa el relat és un centre que precisament no es relata. La bossa que l’autora rebrà de mans de la segona esposa del seu pare, una bossa que conté uns quants objectes que atrapen el passat com en resina d’ambre, és una de les darreres concrecions d’una summa de delicadeses. Bosch pot assegurar de manera legítima: “el passat és només aquest espai detingut, preciós, aïllat, enmig d’una narració”.
Tornar