Documentació
La mort de la medusa
Ja des de les primeres línies d’aquest llibre inusualment breu i intens, d’una bellesa tenebrosa, Julià de Jòdar (Barcelona, 1942) dóna algunes claus temàtiques per entendre’n la seva història. Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? Comença amb un fragment de prosa poètica de reminiscències baudelerianes o, potser, pròximes al Gérard de Nerval de les “filles del foc” i al seu imaginari terrorífic. A l’alba, davant la quietud del cel i una mar que convida a fer realitat tots els viatges, el protagonista se sent llanguir i, mort de cansament, deixa que la seva ànima s’abandoni al cos “pels abismes inabastables del son”. Són nou línies que conviden a ser llegides en veu alta, majestuoses, potser una mica massa cerimonioses, però que permeten entrar amb el sentits ben alerta en aquesta estranya novel·la-dietari en què un personatge descastat i melancòlic es prepara per relatar una mena d’autoconfessió torturada i desestabilitzadora, dominada per les fantasies de mort. És una novel·la que no té gaire res a veure amb les narracions denses i admirables de la trilogia L’atzar i les ombres, amb què Jòdar es va donar a conèixer a finals dels anys 90. Aquí, la continuïtat de les sagues narratives que evocaven la vida de les barriades de postguerra ha estat substituïda per la discontinuïtat i el fragment, pel lirisme i la concentració moral del jo narrador. La unitat del conjunt d’aquest llibre difícil i una mica irregular s’ha de trobar segurament en la frase brillant i en la repetició constant, amb una llengua que apareix ara jamés fiable, tot i algunes vacil·lacions i un registre lingüístic que no es pot prendre mai com a realista.
Un viatge dividit en dues parts
A partir d’un títol de préstec que prové d’una cançó dels Rolling Stones, Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? és una obra que desconcerta no tan sols per allò que s’hi veu sinó sobretot pel que el lector pot arribar, amb dificultats, a entreveure-hi. El viatge del protagonista es divideix encdues parts. Els preparatius està compost per disset breus capítols de formació, estampes d’una educació moral des del naixement fins a la primera joventut del narrador, que no té nom. És un ambient clarament immoral, dominat per la por, per la noció de culpa i de remordiment, pel desig de perdó. Un Nadal, poc després de la Guerra Civil, mentre manava un “dèspota galaic”, la terra vivia sotmesa a un fred intens, una mena de Mongòlia “en plena glaciació”. El protagonista no volia ni néixer, només tenia atencions per l’àvia, rebia i patia la repressió física i moral exercida pel rector i les monges, se sentia solitari, abandonat pels grans, indefens, feble, tenia la “carn trista”. Per construir-se una identitat pròpia, només sabia respondre-hi desoladament, amb “silenci, astúcia i constància”. Enmig de cançons infantils i de lletres de tangos i pasdobles, desfilen la necessitat de tendresa i el descobriment del sexe, la memòria i la por al cos, la malaltia, l’alcoholisme i, sobretot, el dolor. Totes les noies porten noms de rius mongols o de la Sibèria, en reconeixement a Julien Gracq. Tot això passava mentre la mare era viva, una mare baixa i eixuta, egoista, “impostora” i repressora, que només volia un fill seriós i responsable, tocat i posat. Una mare pèrfida esdevinguda la reina de la casa que margina un pare que, ell sí, sembla permanent amagat entre les ombres. Una figura materna enigmàtica com una taràntula, que porta un monstre en el seu interior, que pertany a la família de les meduses, les gorgones, les moires i les erínies, com la mateixa vampiressa d’Edvard Munch que apareix a la coberta del llibre.
Un repertori de malsons
La segona part del viatge, però, sorprèn i, segons com, desconcerta. L’última etapa està formada per una vintena de capítols narratius dominats per la mort de la mare del protagonista i per totes les visions que aquest fet li provoca. És com un repertori de malsons en què sempre mor algú: un nadó robat, un nadó ofegat, un funeral, una llengua tallada, un cec egoista, una navalla de barber, dos amants estimbats per una àvia, un segurata pistoler, un televisor eixordador... Són breus contes realistes encapçalats per fragments en cursiva que donen continuació a les estampes de la primera part. Ple de llagues i d’estigmes, el protagonista acaba superant l’odi contra la mare morta acollint-se a un vers de Mallarmé, “Toi sur le néant en sais plus que les morts”. Amb una proses que impressionen per la seva desolació, el protagonista exorcitza el seu sentiment de culpa i expressa un sincer “goodbye, goodbye, mama” anunciat també en la discreta cançó de John Lennon de la segona pàgina. Amb el cap tallat i la boca oberta, però, lamedusa (la mare?, la mort?) continua allà
Tornar