Documentació
Un tros de conversa amb Josep Maria Sala Valldaura
S.-V. El llenguatge s’ha aprimat, hauria d’abraçar tota mena de realitats i se n’estan quedant bandejades.
A.C. ¿Penses en els pagesos i els artesans?
S.-V. No necessàriament, és més greu: penso en la capacitat per entendre les metàfores.
A.C. Però, ¿no creus que la crítica n’ha fet un gra massa a l’hora de valorar la llengua dels escriptors?
S.-V. Sí, jo provinc de la generació dels setanta i reconec que en vam fer un gra massa. Vam descobrir la tradició i estàvem particularment oberts a agafar totes les formes i el lèxic tradicional. De tota manera, ara s’ha passat a l’altre extrem: un col·lega se’mq ueixava l’altre dia que es veia obligat a explicar el lèxic de Salvat-Papasseit.
A.C. ¿No et sents com un bitxo raro o, si vols, una rara avis sabent coses com el lèxic de Salvat-Papasseit?
S.-V. Un dia vaig decidi rque jo era la persona més normal que coneixia. Hi ha dues maneres d’agafar-se la vida: ser com t’agradaria ser o ser comets. És d’intel·ligència pràctica acceptar la segona opció, i en aquest eix de normalitat vaig pensar que era normal creure en la paraula. Ser poeta és una sort, i si a algú no li agrada, penso que és una llàstima er a ell.
A.C. De tota manera, la desconnexió amb elmón és evident.
S-V. La primerad esconnexió amb el món és professional. Cada cop tinc menys estudiants a classe, però quan canvies de país, la cosa no és així.
A.C. ¿Viure en minoria no et suposa una neurosi?
S.-V. Diuen que hi ha un40%de persones a Occident amb problemes mentals. En el gremi dels poetes també deu ser així. La literatura viu dels detritus i els tracta com el metge tracta el dolor. Hi ha un cert exorcisme. El poeta no pot dir que és normal, perquè el públic no vol que ho sigui. És el receptor qui em fa ser poeta, tal com el capellà pot ser ateu però no ho és per a quic ombrega.
A.C. Per això cal una disfressa. Hi ha poetes que se’n surten amb una bufanda o amb un barret de copa i altres, com tu, que són més discrets.
S.-V. És la litúrgia de la recepció. Jo sóc més discret, perquè sóc tímid.
A.C. Tu has viscut aquell moment en què el país necessitava poetes per recuperar-se. La decadència ha portat a bandejar-los.Què s’ha perdut pel camí?
S.-V. S’ha perdut la ideologia per bé i per mal. Hi havia un excés de discurs ideològic molt poc pràctic, però ara hem aprimat massa el pensament. Som massa irònics i relativistes. No hi ha ideologia, omés tàctica i som màquines devotar, això sí que és una crisi.
A.C. I l’econòmica et preocupa?
S.-V. M’espantaper la gentque viu en la misèria, però no per mi, que enlloc de marisc puc menjar calamars. No goso demanar socors en una piscina d’un metrede fondària mentre hi hagent que s’està ofegant a l’oceà. He vist el Tercer Món i no em veuràs mai queixar-me. El viatge t’ensenya a n oser tan dogmàtic, a tenir respecte per l’altre.
A.C. La literatura també t’obliga a un viatge interior.
S.-V. Sí, és una feina contemplativa ir eflexiva.
A.C. I no es potcaure en el conformisme.
S.-V. Contra l’avorriment, ambició.
La meva aspiració sempre és fer un bon poema. I per això has de tenir confiança en la paraula i capacitat d’agafar-ne l’arrel.No sé si és una fe religiosa, però s’hi assembla.
A.C. I com es pot creure en tot plegat després del postmodernisme?
S.-V. Els miralls de la realitat s’han trencat amb el subconscient, el desordre, l’absurd, l’arbitrarietat. Hi ha poetes quec ontinuen tenint fe i d’altres que són al laberint de la foscor.
A.C. I els narradors?
S.-V. Kundera ho explica molt bé. La novel·la és el gènere de la modernitat europea, perquè permet dir que tot és relatiu. La veritat es reparteix quan manca un déu. A més, cadascú de nosaltres pot ser protagonista. Hi ha una dignificació de l’ésser humà molt moderna. Tots som fills de Darwin, Mendel i Marx. Funcionem ambc ausa-conseqüència i això ho explica la novel·la.
A.C. Però ho està trencant.
S.-V. Bé, les bombes com l’absurd i el surrealisme han caigut. Com deia aquell:“Què es pot escriure després d’Iroshima?”.
A.C. No era Auschwitz?
S.-V. Sí, és cert, però també podria haver estat Iroshima.
A.C. El cas és que l’escepticisme bloqueja.
S.-V. Sí, però té un cantó bo. Cadascú de nosaltres ens hem def er la nostra ètica i tambéla nostra estètica. Vivim sempre en la crisi i som els únics responsables del que fem. Estem desemparats.
A.C. La solució no vindrà de l’Europa decadent.
S.-V. Noi serà positiu. La nostra relació ambla naturanoés correcta
Tornar