Documentació
“Em vaig prohibir tornar a veure ‘Blade Runner’ i ‘La taronja mecànica”
Cau sobre Barcelona una mena de xocolata bruta, tan àcida que obliga a tapar els monuments antics, com si es tractés d’una proposta de l’artista Christo. A moltes cases, hi ha esclaus sexuals. També alguns pateixen el somni Marinetti, terrible malaltia que no et deixa gairebé dormir perquè et fa veure el futur. La gent s’avorreix fins i tot comprant les millors marques en una ciutat desdibuixada... En fi, abúlia, falsedat, descomposició, malson. En aquest context, l’Assassí gairebé et fa un favor quan fa hores extres després de deixar de repartir per Ikea; l’Oreneta suporta com pot la malatia mentre espia pels terrats i l’Esclau pensa que avui li han fet poc mal i que podria ser pitjor. Això és Aiguafang (La Magrana), la suggerent darrera proposta de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), la vuitena de la seva bibliografia i que només fa que ratificar-lo, com ja va demostrar amb El dia de l’ós (premi Crexells, 2004), com una de les veus a escoltar de la narrativa catalana actual. Si més no, la més inquietant.
Pregunta. El lector, especialment el barceloní, agrairia pensar que Aiguafang és ciència-ficció...
Resposta. No sé quin gènere és perquè no és una novel·la futurista, però tampoc és una novel·la-assaig sobre la societat actual.
P. Doncs a la plana 99 parla de barcelonins, explícitament...
R. Bé, volia un espai reconeixible, però la ciutat del llibre no és una metàfora de Barcelona sinó del contingut mental de la societat.
P. Inusual a les nostres lletres.
R. És que la literatura catalana és una mica maniaga, que diem a la Catalunya Nord; està plena de bondat, gentilesa, té un punt tou
en relació a la novel·la europea, fa poca exploració literària, mira poc l’avantguarda i així hem perdut l’anticipació, les ucronies... Hi ha cert provincianisme literari.
P. La societat que dibuixa és molt decadent.
R. Està marcada per un estat de descomposició i hi ha una vacuïtat de la vida, estan avorrits de viure i hi predomina l’aparença.
P. Fins i tot la gent es pinta les dents de colors...
R. M’estranya que no es faci ja, arribats al pírcing d’avui.
P. També és angoixant les diverses pors que traspuen els personatges,
la violència del carrer.
R. Sí, tot això que descric podria passar aquí ara; i si avui la violència és menor a la del llibre és perquè encara hi ha un vernís de civilització que ens protegeix, però aquesta civilització no és adquirida, s’ha de treballar, i cada cop la seva capa és més prima.
P. Per què sura tot això ara?
R. La buidor ja fa temps que es manifesta, la tenim dins però, és clar, si treballes 12 hores, no la veus... És curiós, però és la mateixa civilització la que provoca aquesta buidor; l’aiguafang cau sobre el cap de la gent. Aquesta pluja és el quart personatge de la novel·la.
P. L’esclau sexual és japonès. Un acudit càustic?
R. No, volia plantejar que no hi ha determinisme, que algú d’un país modern i tecnològicament avançat també pot ser un esclau, que els emigrants d’avui no tenen per què ser els de demà; si hi ha un cataclisme climàtic o tecnològic, potser ens hi trobarem nosaltres.
P. El seu japonès és d’una docilitat exasperant.
R. És que s’ha resignat a ser esclau i s’hi adapta. Vinc a dir que el confort és un parany.
P. La pluja bruta, la foscor, la ciutat...¿Blade Runner?
R. Només he vist el film una vegada i, efectivament, quan estava escrivint em va venir al cap... i em vaig prohibir tornar-la a veure fins fa poc. Em va passar també amb La taronja mecànica.
P. Sobta molt l’absència total del món espiritual.
R. És un dels aspectes clau de la degradació d’una societat perquè és dels que permeten estructurar estructurar-la: s’han perdut tots els valors, eines cabdals per la llibertat; sóc ateu, però tinc certs valors cristians que crec necessaris.
P. De Perpinyà estant també es veu el món així o només és visible des d’una versió 2.0 de la Barcelona que s’ensorra com el Titànic?
R. Aquest fenomen ja passa arreu, pobles inclosos. D’altra banda, Barcelona no té gens de mala premsa a Perpinyà.
P. Cap on miren més, cap a París o cap a Barcelona?
R. Infinitament més a París, però també molt a Barcelona. És possible que fins i tot estigui una mica mitificada: França, avui, és el campi qui pugui del liberalisme, mentre hi ha certa enveja de Catalunya pel seu grau d’autonomia i per haver salvat la seva llengua.
P. La seva quina és?R. Se’m dóna millor el francès però m’hauria perdut si hagués escrit en aquesta llengua. En el català, sóc autodidacte al 90% i tinc algunes dificultats. Però això m’ha ajudat: haig d’anar al cor de la llengua i m’obliga a ser més precís.
P. Els personatges parlen un català ben estrany que citen com a cataflà. És aplicable a la vida real?
R. El català del llibre és coherent amb una societat en descomposició.
El que és evident és que el català es parlarà cada vegada més amb accent xinès o marroquí i això tampoc és tan dolent; el que sí és dolent és el nivell d’empobriment, sobretot del català de Barcelona, que es confon amb el normatiu. És ridícul que la gent de comarques tingui vergonya de la seva riquesa lingüística; m’espanta; per això he posat rossellonismes i cultismes.
P. Cal una política més exigent?
R. Amb la llengua estem afluixant; un xinès que viu a Catalunya és més català que jo, que sóc francès, però perquè aquest xinès parli en català ha de tenir la sensació de què li és útil; si no se li ensenya el català és discriminació perquè se li barra l’accés a l’ascens social. En qualsevol cas, sóc dels que creuen que per salvar una llengua es necessita la independència.
Tornar