15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Carner i la creació del poema

Article aparegut al diari “Avui”, el 21/12/00 a cura d’Enric Cassasses

El virtuosisme de Carner en allò que se’n diu mètrica i versificació es podria entendre com una forma de modèstia, perquè en el fons el virtuosisme, que en teoria és una habilitat, està a l’abast de tothom, o almenys tothom pot entendre que és una cosa que es pugui suposadament aprendre, però les veritats que diu Carner amb nom i cognoms sobre la vida, sobre la mort i sobre l’amor, sobre el seu poble i sobre el seu ésser, les veritats inqüestionables, gairebé diria les veritats més que sabudes, que piquen al seu ham poètic, no es poden presentar nues al respectable perquè no es pot: no es pot. Serien com aquelles pintures antigues que quan les desenterraren i els tocà l’aire s’esborraren, es volatilitzaren: passen directament d’enterrades a evaporades. Però amb l’ham poètic, amb la màscara de les formes, sabent allò de Nietzsche que cita Bartra al principi de “La fulla que tremola” –que “tot allò que és profund estima la màscara”–, un hom, és a dir Carner, se’ns pot presentar amb poemes com “Dedicació” i com “L’altre enyor”, de poc després de la guerra, que vénen d’una comprensió duríssima de la magnitud i duresa de la devastació soferta pel món i en canvi són la cosa més esperançada i afirmativa i de mirar endavant, en el sentit de la fecunditat infinita, perquè la història no s’acaba mai i perquè no hem passat a la història. Nota: quan situo un poema com “Dedicació” en la guerra o en la dictadura ho faig per interès personal per la persona de Carner en el context de la seva i nostra història, però el poema en si no cal que sigui d’aquesta guerra ni de cap altra, és a dir, el pot entendre perfectament un mesopotami d’abans del diluvi o el futur fill d’un pakistanès emigrat a una ciutat europea que justament és la mateixa en què el jove Carner es formà i triomfà fins a esdevenir-hi en un moment donat l’indiscutit príncep dels poetes. Dit amb poques paraules, aquest autor és d’un temps i d’un país però com a poeta pertany a la immortalitat universal. Ja ho veia Riba el 1921 “amb un agradable desengany” que “l’obra de Carner és més feta per al dia de demà que per al d’avui”. No oblidem que a la immortalitat hi entrà encara jove i de propi peu, i fins i tot va propiciar o ajudar l’aparició d’un altre poetàs, Guerau de Liost, per tal de tenir-hi un company, un amic, com diu explícitament Carner a Guerau al final d’un sonet de 1913: “Sense la teva dolça companyia / fóra enutjosa la immortalitat”. Una demostració de Carner són els seus propis pròlegs. El que titula “En el llindar” i que obre La paraula en el vent (1914) explica la poesia lírica, el geni, la inspiració, l’entusiasme, l’art... i és allò que se’n diu ni més ni menys que sublim, però no aquell sublim procurat a base d’extremismes de la grandesa sinó el produït per la col·lisió amistosa de la bellesa amb la senzillesa mentre es diuen coses tan fortes i de tanta saviesa que produeixen el calfred de l’immesurable possible. La prosa titulada “Ell, al llindar” de La inútil ofrena (1924), en què s’explica a si mateix com a poeta, és també finíssima. Posats a triar la seva obra mestra, avui m’inclinaria per “Creació del poema”, vers escrit l’any quaranta-pocs de la nostra era. La història comença en una contrada fadada o morta “on jo no era gens”, diu el poeta, i tampoc no hi érem cap de nosaltres, i acaba quan ja “era el començament que començava”. L’acció se situa en un paisatge d’un efectisme molt especial, bellíssim i terrible, però al nivell simbòlic no sé on passa, si a l’instant zero coma u de l’univers, o sigui, amb mots del mateix poema, “del no-res en el cantell”, o a l’interior d’una neurona de l’autor. Segons el títol, el vers mostra o tracta la creació del poema. Però no hi surt cap escriptor i ni tan sols cap home. Bé, primer apareix un muricec (un rat penat), que fa la “primera provatura d’una veu”, després... però no n’explicaré l’argument perquè ja ho fa Carner. Al capdavall, el que realment apareix en aquella desolació per animar tot el paisatge, tot l’univers, és una aspiració. Aquest escrit no és sols sublim, és un pedrot, un roc, un tros de mineral possible i fascinant. Té alguna relació secreta i molt íntima amb la veritat, fora bromes.

Tornar