Documentació
“Recordo haver menjat llenties corcades amb sorra i pedres”
Amb només dotze anys, Encarnació Martorell (1924) es va fer gran de cop. La Guerra Civil va fer que la responsabilitat i la maduresa fossin les seves principals característiques a una edat molt jove, fins al punt d’obligar-se a escriure un dietari de gran valor documental sobre un període tan convuls i cabdal de la nostra història. Va deixar constància de manera regular del quefer diari i les peripècies d’una família treballadora de Barcelona durant la Guerra Civil, des del moment de l’esclat fins a uns dies abans de l’entrada de les tropes feixistes del general Franco a la ciutat. Són 117 relats que han romàs una setantena d’anys sense veure la llum en un armari altell de casa seva, al barri d’Horta. Aquest dietari és una troballa única en aquest gènere, que es va avançar sis anys al Diari d’Anna Frank. Amb ulls de nena (Ara Llibres) és el testimoni d’una infància en temps de guerra.
Per què va decidir amb només 12 anys iniciar aquest dietari?
Vaig pensar que era un fet molt important això que en deien sublevació militar. I dic sublevació perquè ningú no parlava de cap guerra. Tot plegat va ser esgarrifós. I ho vaig voler reflectir. En veure que els esdeveniments s’anaven complicant, vaig decidir continuar.
I per què el va aturar de cop, un 26 d egener del 1939, quan encara no s’havia acabat la guerra?
La mort del meu amic Pepe Bueno em va colpir de manera imprevisible. Sentia per ell una estimació molt íntima, mig realitat, mig fantasia. Podríem dir que n’estava enamorada. Segurament que si en Pepe no hagués mort, hauríem seguit la vida per camins distints, però com que no va ser així, com que va morir de sobte, vaig quedar unida a ell per sempre amb aquell amor que de platònic es va transformar en el meu primer gran amor. Tant els meus sentiments com lameva pena van ser secrets, no vaig poder esplaiar-me amb ningú, ni amb els de casa, ni amb la seva família, ni amb cap amiga... A més, a Pepe Bueno feia poc que se li havia mort un germà. Patia del cor i els bombardejos i la manca d’aliments el van acabar matant.
Comés que el dietari ha romàs tant de temps amagat?
No pensava que pogués tenir cap tipus d’interès.
Ara li deu fer il·lusió veure la seva publicació.
Fa un any sí que me’n feia, però d’un temps ençà estic molt malalta... La veritat... De totes maneres, cal que el jovent sàpiga què va passar en aquella època. Hem estat massa anys callats. Els pares no n’hem parlat prou amb els fills. Va quedar adormit. N’explicàvem alguna anècdota però poca cosa més. Ar am’adono que n’hauríem d’haver parlar una mica més...
De quina manera la va afectar la guerra?
Vaig sofrir per diversos motius: la gana, els bombardejos, la clausura de l’escola, la interrupció dels estudis, la desaparició de l’oncle Enric, del qual no hem sabut mai més res... La guerra em va robar la infantesa, l’adolescència i fins i tot em va fer madurar de cop. Mai no s’està preparat per viure una guerra civil. Fins que no ho vius no ho saps.
L’ha pogut oblidar?
Com vol que l’hagi oblidada?! Va ser un fetmolt punyent. Però, sincerament, tampoc ho he volgut recordar tot, és molt desagradable recordar-ho, pel patiment sofert.
¿N’ha après alguna cosa, de la guerra?
A odiar-la. I ara que n’hi ha tantes, encara més. Per si no n’hi havia prou, actualment són més inhumanes.
Ja ha perdonat?
No s’ha de perdonar. I oblidar menys. Per culpa de la guerra vaig fracassar: en els estudis, en la vida posterior...
La paraula gana és de les més repetides en el seu dietari....
Gana com aquella, mai no l’he passada. Era terrible. Mai la sadollava. Sempre es tenia gana. És el sentiment més fort. Però era el que vivia. Ha de tenir en compte que de mica en mica va anar escassejant tot: el sucre, el cafè, la pasta de sopa... Fins i tot escassejava la moneda. Deien que l’acaparaven els de la FAI. Tampoc hi havia sabó. No es venia carbó, ni vegetal ni de coc. La gent s’abraonava dins la plaça com un ramat de llops afamats en veure un cabrit. Recordo que una noia d’uns dinou anys havia caigut a terra. Van passar-hi per sobre seu sense ajudar-la a aixecar-se. Comes torna la gent quan té gana... L’egoisme de la gent era increïble. Estaven cecs per la gana.
I farts de fer cua.
Havíem de fer cua per tot. Per comprar patates. Ens havíem de llevar a les sis per fer quatre hores de cua. Hi havia baralles a les cues, sobretot a les del pa. Es racionava el pa, els ous, la carn, el carbó i les patates. Els preus no paraven de pujar. Tot era caríssim. L’especulació feia que la vida cada cop fos més cara. L’encariment no afectava només els queviures, també afectava la roba i el calçat. Quatre hores a la plaça per un quilo de patates!
Què menjaven?
Les cloves de les faves i dels pèsols, bullides. I deien que eren molt bones. Fins i tot enciam o julivert bullit. De carn i llegums, com a molt un parell de vegades al mes. Per Nadal, en comptes d’escudella, carn d’olla, pollastres, torrons i xampany,menjàvem un plat de farinetes de blat de moro; i com que les avellanes es venien a 20 pessetes el quilo, xufles i per postres mitja taronja. Moltes altres vegades, el meu primer plat era enciam amanit, de segon, enciam bullit i de tercer mitja llesca de pa. El plat del dia més freqüent era el front, les bombes i la gana. Fins i tot el pare ja no es pesava per no tenir un disgust cada cop. Recordo haver acabat menjant llenties corcades, fins i tot amb sorra i pedres. També pomes podrides.
I al final va haver de robar?
Per necessitat! Després no em podia treure els remordiments de dins del cap. El meu pare ens havia educat de manera molt estricta. Vaig arribar a avergonyir-me de pertànyer al meu gènere. Però només eren avellanes i coses per l’estil.
Les històries diàries devien ser terribles.
A una dona que alletava el seu fill, la metralla li va arrencar el pit d’arrel i li va matar la criatura. A un vigilant, lametralla li va tallar el cap en rodó. També recordo aquell cas en què mentre el pare era al front, la mare estava treballant, la nena de tres anys malalta al llit i el germà de cinc fent cua per al pa... De vegades pensava que potser valdria més haver mort, si havia de viure un any més per presenciar desgràcies i destruccions.
En el dietari, parla molt de l’ensenyament.
Em va donar molta seguretat en mi mateixa, paciència i fermesa. Aquella classe d’ensenyament sempre l’he agraïda. A més d’aprendre cançons acompanyats per la professora al piano, se’ns impartien coneixements de música, rudimentaris, però que podien servir per fer aflorar facultats i, si més no, per saber què era una clau de sol o la col·locació de les notes en un pentagrama. L’ensenyament que vam rebre era viu.
Retallàvem notícies dels diaris i les comentàvem, i ens fèiem ressò de commemoracions de fets històrics o celebracions d’actes importants. Cada classe era responsable d’una parcel·la de terra de les que vorejaven el jardí i hi plantàvem plantes o flors i n’havíem de tenir cura, i així ens iniciàvem en la jardineria. En una ocasió vam formar un grup de teatre dirigit per quatre noies. Vamcomençar per escriure una obra, vam escollir-ne els actors, vam dirigir-ne els assajos i es va representar al teatre amb un escenari elevat i pati de butaques, a la festa de final de curs. Les classes de dibuix eren en una aula apropiada, amb cavallets apropiats al voltant de models com gerros, flors, etcètera..., tot al natural.
¿Enyorava alguna cosa en aquella època?
La pau.
Després de la publicació del llibre, què espera?
M’agradaria explicar-ho a les escoles. Que el jovent ho entengués, perquè estiguessin contra les guerres. Tinc molta satisfacció pel llibre. Llàstima que no en podré gaudir...
Tornar