Documentació
El vals del triangle
Difícilment trobarem un millor homenatge a Mercè Rodoreda en aquest any de commemoracions que la transfiguració de la Colometa que somiava desperta als terrats de la Barcelona de postguerra en l’Oreneta de la Barcelona postcatastròfica d’Aiguafang, la magnífica novel·la de Joan-Lluís Lluís: una indigent que es refugia als terrats dels voltants de la Ribera i té malsons de vidència exacta i premonitòria com a resultat d’una infecció contagiosa. Som en una Barcelona distòpica i sempre enfangada de pluja àcida, en una Barcelona dura i brutal, que es troba tan als antípodes de la postal del turisme cultural-municipal com de les operacions de màrqueting generacional dels que odien corporativament Barcelona en castellà com a fórmula d’apropiació simbòlica (invertint així els codis dels seus predecessors titànico-barcelonins per acabar fent el mateix gest polític i publicitari). Aiguafang ens condueix a una Barcelona precisa i sàviament alterada, amb una topografia que ens duu de la Plaça Sant Just a l’estació de Penitents, amb els monuments embolicats amb plàstic negre per retardar-ne l’esmicolament. Joan-Lluís Lluís segueix les passes, els ritus i les circumval·lacions de tres universos morals extrems: tres personatges que en la seva radical singularitat encarnen el clima d’una ciutat que es viu com una condemna. Un assassí en sèrie que mata amb la il·lusió d’alliberar les víctimes del patiment de seguir vius, un esclau sexual asiàtic i una indigent que veu el futur. Tres vèrtexs d’un triangle esmolat de moviments imprevisibles, que no es limita al tremendisme cyberpunk. La degradació física, moral i verbal de la ciutat és tot just el punt de partida. La ficció ens situa en un territori asfixiant proper al del Tsai Mingliang de The Hole: també en una ciutat —en aquell cas Taipei— sota un diluvi constant, assetjada per epidèmies i habitada per éssers solitaris i psicòtics, que només troben refugi i alliberament en l’amor. Joan-Lluís Lluís confirma amb Aiguafang, la seva sisena novel·la, que és ja un nom de referència imprescindible en la narrativa catalana actual. Torna a mostrar-se com un mestre en l’art exigent de la novel·la breu. Aiguafang té la densitat i la textura moral d’una novel·la: posa en joc un món possible que projecta sentits inquietants, amb una prosa mineral i reticent, també marcada pels trets d’estranyament i de rara coloració tornassolada que defineixen el mobiliari urbà de la novel·la. Alhora té la geometria del conte: el vals del triangle que gira amb la superposició de lògiques i mirades. La transició de codis al llarg del llibre condueix a la cristal·lització del relat en una imatge final persistent: el que sembla començar com un passeig pel costat salvatge d’un futur imperfecte es transforma en un conte d’amor que fa ballar de forma magistral tres subjectivitats extremes, que s’expliquen amb tres relats irreconciliables uns mateixos fets: la percepció mítica de l’Esclau japonès, la percepció visionària de l’Oreneta i la percepció
apocalíptica de l’Assassí en sèrie. Aiguafang comença amb una citació de Lou Reed i una altra de Jacques Prévert. Hi podríem perfectament haver trobat també les paraules de Meredith, que obren La plaça del Diamant: My dear, these things are life.
Tornar