Documentació
Empassar-se la ràbia
Encara avui es poden llegir amb lamateixa gràcia del primer dia les dues novel·les que Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) va publicar a principis dels anys 90. Amb una força narrativa sorprenent i un sentit de l’humor molt poc habitual, tant la primera, Els ulls de sorra, comlasegona, Vagons robats, eren llibres dinàmics que ho basaven tot en la creació d’una poderosa veu narrativa. Hi havia una voluntat d’estil evident, i tenien uns narradors, tímids i descarats, que seduïen el lector fent versemblants uns personatges entremaliats, sempre als límits de la llei, especialistes en fugides reals o imaginàries. Uns anys després, amb El crim de l’escriptor cansat, Lluís proposava una excel·lent novel·la policíaca, densa i violenta, i quedava confirmat com un dels narradors més potents apareguts en el tombant de segle. Amb El dia de l’ós (2004), insistia en alguns dels seus temes preferits, com ara l’angoixa o la incomunicació, i reflexionava sobre conceptes com ara la violència i la submissió, tant familiar com entre pobles, i hi afegia, però, una fusió de diversos temps històrics que dotava els escenaris de la novel·la d’una certa irrealitat. El seu últim llibre, Aiguafang, és una novel·la negríssima, asfixiant i torturada. Hi apareixen uns personatges desemparats, que tremolen “de por com un infant dins la foscor”, seguint el vers de Jacques Prévert que apareix a l’epígraf. “L’assassí” és un noi que als matins treballa de repartidor a l’Ikea de Badalona (¿hi ha repartidors d’Ikea, amb granota blava, lletres grogues i camió?). Com el personatge del guinyol, d’un cop de martell al crani esclafa qualsevol persona que es creui amb ell i abandona les seves víctimes, amb les cames plegades, a la vorera. Els mata avorridament, perquè les seves víctimes “no viuen, suen”, són pobres televidents i compradors de sofàs a terminis. “L’esclau” és un japonès submís, “comprat” per fer les feines d’una casa i, els caps de setmana, ser castigat, apallissat i violat. “L’oreneta” (de lluny, el personatge més fascinant i ambigu) és una captaire que viu pels carrers i els terrats, va amb el cap rapat, porta un anorac caqui i una bufanda taronja, i pateix una estranya malaltia mental, uns somnis anomenats Marinetti, mig premonitoris, que li permeten volar fins allà on desitja. Tots tres viuen aBarcelona. És una ciutat convertida en una mena de bassa somorta iputrefacta, d’aire “coagulat”, on cau una aigua “espessa i bruna” que provoca l’aparició d’un molest aiguafang a les voreres. És una mena de capa bruta, llefiscosa i enganxifosa, una molsa fastigosa i pudent, partícules àcides sota les quals Barcelona es va dissolent. Tota la ciutat regalima,banyada per excrements d’estornells, i tots els personatges ploren, desesperançats, indefensos davant de no se sap ben bé què. La història avança en forma de trena. Els tres personatges acaben trobant un espai de comunicació i evasió gràcies a les drogues sintètiques. Malgrat tot, s’asseguren una forma de salvació, protegits del, segons sembla, gregarisme de la societat de consum dels seus contemporanis. Hi ha molta ràbia empassada en aquest llibre, molt d’odi imolt de sadisme, moltes baves, i molts esquitxos de sang, i molts sorolls de cranis esquerdats.
Incoherències lingüístiques
Una sensació d’estranyesa envaeix el lector des de la primera pàgina, i no només per l’atmosfera irreal que l’embolcalla. Les dificultats de comunicació centren la novel·la, i encara més perquè els personatges parlen “cataflà”. Diuen “siplau”, criden “parta les cames” o “pera’t”. Però la grafia d’aquest suposat llenguatge propi és del tot incoherent. ¿Per què escriure “no’m” i deixar “però” en comptes de “prò”? L’elisió de “no’m” reflecteix l’oralitat però, en canvi, no sembla gaire intel·ligible “no’s bé”. ¿Quina gràcia hi ha a escriure “Me judaves”? ¿Com s’hauria de llegir “Quest diumenge?” ¿Per què no “Quet diumenge”? ¿Per què escriure “xò” i no, per exemple “aixís” o “xís”? ¿I com ha de reaccionar el lector quan veu escrit “i’ns faria”? ¿I quan es troba amb una aberració gràfica com “t’ho’m prometo”? No s’acaba de veure què aporta als personatges d’aquest llibre aquesta particularitat lingüística descontrolada i una mica infantil. I més perquè, en ocasions, reflecteix elements del català rossellonès. ¿No desafia qualsevol versemblança que un esclau japonès empresonat a Barcelona digui “tu i jo junts sem un tros de Japó”? També la veu narrativa presenta alguns capricis dialectals, com “parapluges”, “llavons” o “quan sall de la sala de bany”, al cantó de gal·licismes flagrants (“realitzar”) o cultismes innecessaris (“hesitar”) que desvien l’atenció del lector. Són preguntes que no respon aquesta novel·la opressiva i amarga, plantejada potser excessivament com una forma de tensa venjança.
Tornar