Documentació
Epistolari de Josep Carner
L’Epistolari de Josep Carner. Quart volum a cura de Albert Manent i Jaume Medina.
Quan l’any 1994 apareixia el primer volum de l’ Epistolari de Josep Carner, els responsables de l’edició, Albert Manent i Jaume Medina, anunciaven la preparació d’un parell de volums més. Alhora, suggerien la possibilitat que la col·laboració en les tasques de recompte de l’epistolari carnerià de tots aquells que posseïen cartes del poeta pogués facilitar l’aparició d’un quart i darrer volum. Finalment, no només hem vist aparèixer aquesta quarta entrega, sinó que se’ns ha anunciat que és previsible la futura edició dels volums cinquè i sisè. Així, el material que tenim ja a les nostres mans s’erigeix en una rica galeria de personatges que dóna fe de les certeses, ànsies i temors d’una nodrida intel·lectualitat que –del Noucentisme més programàtic a l’opció més decidida pel sincretisme cultural i artístic– tracta d’assolir el pols del seu temps.
ESFORÇ PER LA LLENGUA
I ho fa, en primer lloc, a través de l’esforç per bastir una llengua literària de nivell. La història del progrés de la normativització fabriana discorre a través de les pàgines de l’epistolari de Carner. Primer, perquè la pròpia llengua emprada pel poeta i els seus corresponsals n’és un fidel reflex. Per exemple, la relació epistolar amb Josep Pin i Soler, tutor literari del jove Carner en el marc de l’Ateneu Barcelonès, s’inicia el 1902 i no es clou fins el 1921, amb la qual cosa l’impacte de l’obra fabriana sobre la llengua de tots dos hi és ben present. I segon, perquè el poeta pren part en episodis més o menys significatius “d’aquesta batalla que, tot i sent petita, és d’inte-rès”. Destaca, en aquest sentit, una missiva enviada el novem-bre de 1913 a Pere Corominas, membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans. L’anima a col.laborar en la “mercè patriòtica” d’assistir a una reunió al si del Cos d’Adjunts dels Jocs Florals en què s’han de ratificar les Normes Ortogràfiques i, d’aquest manera, donar “el cop darrer a l’ortografia neolítica” que els “vells floralistes” s’entesten a mantenir. Sigui com sigui, la lectura de l’epistolari carnerià suggereix que l’exemple de l’extrema finor lingüística del poeta –finor atribuïble a la totalitat de la seva obra– no podia sinó afavorir l’extensió, entre el conjunt dels conreadors de la literatura a Catalunya, de la tasca normativitzadora engegada per Fabra. I no cal dir que aquest fet té una rellevància no només literària, sinó fins i tot política, en el més ple sentit etimològic del terme. En efecte, una llarga tradició de la filosofia analítica ve a sostenir que una idea és solvent només si pot ser ex-pressada amb claredat. D’això es deriva, sense pedagogia lingüística carneriana adquireix, sota aquest punt de vista, una importància cívica –nacional, dirien alguns– més que evident. Perquè massa complicacions, que el domini de la llengua potencia les capacitats cognoscitives de l’individu. Així, la en ensenyar-nos a parlar, el poeta estimula la nostra capacitat per pensar amb rigor. I pensar amb rigor constituieix una condició de funcionament essencial per una vida cívica plena.
VOCACIÓ POLÍTICA
Carner, però, no es limita a la tasca de polir aquesta eina bàsica que, per al desenvolupament de la vida cívica, és la paraula. Efectivament, la correspondència del poeta ofereix mostres sobrades d’una vocació política que es posa de manifest en la participació, de manera directa, en esdeveniments de ressonància històrica. La lectura de l’epistolari perfila un Carner polític que bascula entre dos pols. Per una banda, se’ns presenta un Carner hereu de les inquietuds més purament burgeses que, tal com sostenia Àngel Carmona pels volts dels anys seixanta, es mostra deutor “d’una visió del món com a palestra de querubins i bruixes”. De querubins que assumeixen les formes de la Ben Plantada de Xènius i de bruixes que sucumbeixen a la dissolució i a l’espontaneïtat plebees. Per altra banda, però, l’epistolari palesa, sobretot a través del material corresponent als anys posteriors a l’abandó de la Lliga, que la trajectòria política del poeta va més enllà d’aquesta axiologia repatània. De fet, la figura del poeta no és altra que la d’un home liberal que, tal com manifesta a través de la relació mantinguda amb els membres de la Société Européenne de Culture, es mostra convençut de la importància del desenvolupament independent de la cultura de cara al progrés d’una sensibilitat favorable a la pau, al diàleg i a la democràcia.
RELACIÓ AMB BARTRA
En qualsevol cas, el valor historiogràfic de l’epistolari de Carner queda fora de dubte. Per exemple, la relació epistolar del poeta amb un irònic Bartra que és a mig escriure el Màrsias mostra la idiosincràsia dels impulsors de l’activitat de l’exili mexicà. El contingut de les cartes que s’envien Carner i Carles Pi i Sunyer durant els anys quaranta posa de manifest els motius del fracàs de l’intent de Pi d’articular un primer govern a l’exili, alhora que apunta a les raons que mouen un i altre a passar a adherir-se al govern d’Irla. La correspondència entre el poeta i Joan Colomines dóna fe de determinades iniciatives impulsades per certs ambients literaris de la Barcelona de finals dels anys cinquanta i dels anys seixanta. Iniciatives entre les quals destaca la campanya per a l’obtenció del premi Nobel de Literatura que fou engegada entre els anys 1961 i 1968 sota l’impuls d’una motivació en bona part patriòtica –“la vostra obra pertany a Catalunya, i Catalunya la necessita urgentment”, li diu Colomines a Carner, el qual, al seu torn, agraeix “tot el que heu fet per mi i per la gran Llar pairal que a tots ens ultrapassa”–; i un llarg etcètera.
AMOR A LA TERRA
En termes més generals, l’epistolari carnerià es veu recorregut per una tensió constant entre l’afecció a la terra d’origen (afecció vivificada encara més pel desarrelament que suposa l’exili) i el desig d’una universalitat la necessitat de la qual el contacte amb altres literatures fa més i més evident. Als ulls del poeta, però, aquesta qüestió es troba lluny de constituir una dificultat irresoluble. En efecte, la correspondència remesa a Joan Miró, en qui Carner veu l’encarnació manifesta d’allò que podria ser una resposta plausible a aquest suposat dilema, proposa plantejaments significatius en aquesta direcció. Carner, sempre alerta als perills de la complaença casolana, declara a Miró que “ningú, de tots els catalans, no ha sabut depassar-vos en la compenetració, en la unitat vivent, de la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat”. I afegeix: “sou exemple del que caldria que fóssim, per virtut d’una contínua exigència i superació”. Finalment, la clau de volta de l’argumentació brolla diàfana quan el poeta apunta, també en relació amb el mateix pintor, a “aquella universalitat efectiva que no és sinó l’elevació a transcendència humana del nostre temperament peculiar”. En qualsevol cas, les pàgines de l’epistolari carnerià es veuen amarades de la consciència del que els membres de la citada Société Européenne de Culture anomenen, en una resolució de 1951 traduïda al castellà pel mateix Carner, “universalidad del espíritu”o “unidad de los valores esenciales”. D’aquestes nocions es deriva una concepció de la cultura entesa com a “conciencia misma de la civilización”. Una cultura que, davant de la “dinámica del sí y no”, del “sí a un lado y no al otro ” que ha calat en l’Europa dividida en blocs, es mostri essencialment afirmativa, que opti pel “ sí y sí”. Una cultura que, erigida en política, és a dir, en intercessió de la disciplina de la intel·ligència lliure en favor del diàleg i de l’esforç per “comprender y dominar el acaecimiento”, pugui contribuir a “hacer la historia, no a postrarse ante ella ”, i a fer-la des de l’òptica del progrés i de la justícia. Veiem en joc, en definitiva, la contundència argumentativa pròpia de l’optimisme antropològic que, malgrat tot, defineix l’autoexigent intel·lectualitat liberal europea de mitjans de segle.
EMOCIÓ ALLIBERADA
Però l’epistolari de Josep Carner és també una reivindicació de la literatura com a espai privilegiat per a fer entrar en joc les tensions ètiques bàsiques, per a abordar els problemes relatius a l’ésser humà: la bellesa d’allò contingent i mudable, la força del desig, el pes de la fortuna. Efectivament, s’intueix en l’epistolari del poeta una confiança en la capacitat de l’obra literària, que no es limita a ser mera orfebreria, per bastir una interpretació del valor humà, per il·luminar la complexitat, la indeterminació, l’enorme dificultat d’uns éssers que es juguen la vida. L’evolució de la pròpia obra de Carner resulta il·lustrativa en aquest sentit. La poètica carneriana abandona progressivament la confiança cega en les possibilitats dels individus per al desplegament de la felicitat humana, confiança inherent a les primeres obres, per assumir la vulnerabilitat de la vida davant la presència del límit: el Jonàs del Nabí es veu enganyat per una vida de la qual no espera l’aridesa de la idealització decebuda. Doncs bé, és en aquest instant –i això Carner sembla es-tar- ho advertint en tot mo-ment– quan la confrontació dels textos amb les pròpies intuïcions i experiències ètiques permet que la construcció del personatge –el Jonàs carnerià, per exemple– mostri les arrels d’una forma de viure i n’anticipi les conseqüències. I fomenti el diàleg. I ens faci partíceps, en definitiva, de la força de l’emoció alliberada en el seguiment del discurs poètic, amb vista a un increment en intensitat del coneixement de la nostra geografia passional.
Tornar