Documentació
Jòdar Stones
El pes específic i literal del miler llarg de pàgines de la trilogia L’atzar i les ombres no ens hauria de fer oblidar que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) ha escrit altres coses. I també de gran vàlua. Per exemple l’inclassificable i massa desatès Zapata als encants (1999), un llibre que es pot llegir alhora com una novel·la i com un recull de tres relats, però també com un assaig satíric i exasperat amb trossos de memòria col·lectiva a la deriva que el desguàs de la transició va fer passar avall. En un territori literari tan fronterer i singular com aquell del Zapata… se situa Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?, la nova incursió de Julià de Jòdar en la literatura del fragment i la brevetat que no s’ajusta a taxonomies expeditives ni camins previsibles. Hi ha qui diu que els grans escriptors estan condemnats a tornar a escriure sempre el mateix llibre. Si deixem al marge la mida, el gènere, el mobiliari, el to i fins i tot l’estil i els temes tractats —és a dir si deixem al marge gairebé tot el que és més evident— podem detectar en el repertori divers i gairebé irreconciliable que fan els diferents llibres de De Jòdar alguns gestos recurrents i fonamentals, que no ens parlen de cap estèril limitació, sinó d’un setge insistent a uns mateixos problemes abordats amb diferents utillatges i estratègies. D’entrada hi ha el gest reincident de fer que el protagonista i narrador s’inventi la memòria a través de l’escriptura: el gest de convertir el dispositiu literari en un viatge al passat que es posa en qüestió a si mateix. Però allò que singularitza la manera literària de De Jòdar no és la projecció que fa de les perifèries de Badalona o de Barcelona a la postguerra, ni l’aparició en els seus llibres de les immigracions hispàniques a Catalunya, ni la manera que té de vincular la memòria més íntima i personal amb els processos col·lectius que li ha anat tocant de viure, ni la irrupció enmig del relat d’espurnes de cultura popular, com ara cançons de celobert i safareig en castellà, tampoc sembla que hagi pretès que se’l recordi com un estilista obsedit pels semitons dels registres cromàtics. Allò que sembla més definitori de l’escriptura de De Jòdar és la capacitat de xifrar la complexitat del procés de construcció social i psicològica de la identitat personal a base de formalitzar sentits superposats i afectes simultanis. Els relats que encadena en aquest últim llibre sedimenten capes de percepció i de reflexió, sense escapar a la concreció imaginativa i l’aposta per la lleugeresa. La mena de joc que es crea entre el fragment i el conjunt de l’obra hi té molt a veure. No és que hi hagi “nivells de lectura” o polisèmia o polifonia: és que els harmònics es tornen tan importants com la dominant. Els quaranta relats o fragments breus que se succeeixen a Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? es llegeixen per si sols com a evocacions de la memòria, amb plasticitat intensa i alhora amb una distància sàvia que recorda la síntesi esmolada i reticent del Brecht narrador de les Històries del Senyor Keuner, però alhora fan una novel·la episòdica de fantasmes: concretament la novel·la del fantasma materno-filial que treu el cap enmig de totes les evocacions, les estampes i els fait divers que s’apleguen al llibre. El títol del llibre surt directament de la cançó dels Rolling Stones de mitjan dels seixanta: Have You Seen Your Mother, Baby… Al conflicte generacional que es convoca s’hi accedeix per una via intravenosa i lliure de sociologismes de documental, narrativament molt productiva. El llibre té un fantasma particular que el recorre de cap a cap. Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? és un llibre breu i absorbent, alhora dens i lleuger, on al darrere, al davant i al costat del que s’hi escriu, en els espais en blanc que hi ha entre les paraules, sempre hi respira l’ombra innegable, dolorosa i asfixiant d’una mare indefugible, de cos present, espectral i addictiva, inscrita al revers de la ficció.
Tornar