Documentació
Un èxode domèstic
A l’exili mexicà, entre els anys 1944 i 1952, Pere Calders va escriure els 150 folis mecanografiats i els 140 folis manuscrits que ens han arribat de la novel·la La ciutat cansada. Quan ja només li faltava redactar-ne el desenllaç i pentinar-en l’estil i la llengua, ho va deixar córrer. Va preferir embarcar-se en un nou projecte que també va quedar inacabat. En una carta al seu pare va atribuir l’abandó de la novel·la a la certesa que no hi havia ni editorial ni públic possible per a aquell llibre. Un escriptor es pot posar a escriure un conte, un aforisme o un poema sense ni tan sols arribar a plantejar-se si el seu escrit arribarà mai a trobar lectors. Una altra cosa molt diferent és una novel·la: sense intuir que a sota hi ha una xarxa de recepció, sense referents estètics, vitals o intel·lectuals compartits amb els lectors potencials, sense complicitats ni competidors visibles, ni ressò periodístic i crític, difícilment un escriptor aguantarà gaires anys la cursa de resistència que representa obsedir-se amb una novel·la. Calders va arrossegar les llibretes i els papers de La ciutat cansada durant vuit anys del seu exili mexicà, mentre sortia d’un divorci, estrenava un segon matrimoni, feia tres fills, canviava unes quantes vegades de casa i de feina, muntava una impremta i patentava un sistema fallit de fotogravació. Quan l’any 1952 va arribar a la conclusió que estava embrancat en una novel·la sense lectors, no pensava només en termes literals i quantitatius: pensava també en termes estètics. La mena de cosa que estava fent tenia encara massa a veure amb la Catalunya abolida d’abans de la guerra, i la seva manera irònica i desdramatitzadora de parlar de l’exili podia molt fàcilment caure en una incomprensió suspicaç. Va decidir desar la novel·la en un calaix i allà ha seguit més de cinquanta-cinc anys, fins que amb molt bon criteri li han tret la pols i l’han posada en circulació Jordi Castellanos i Joan Melcion. Llavors potser sí que una novel·la com aquella tenia poques esperances de vida. Ara és tota una altra cosa. Confesso que vaig començar a llegir La ciutat cansada amb aquell punt de malfiança de qui —escaldat per experiències anteriors— ha arribat a la conclusió que no sempre les operacions de rescat literari aporten materials d’un interès que vagi més enllà del que pugui arribar a desvetllar entre els addictes a les edicions crítiques. Però no han calgut gaires paràgrafs
per esvair totes les pors i els prejudicis. Tal com està, sensela repassada d’estil i de llengua que li esperava i amb un final tot just esbossat, La ciutat cansada ja és una gran novel·la. Hi surten uns catalans de ficció cansats de ser qui són: amb una màscara que no s’acaben de creure, sempre entre la vehemència i la sornegueria. Hi surt un país basat en sis tradicions, quatre de les quals se sospita —a través de les investigacions d’un historiador estranger— que són lletra morta. Hi surt el desnonament forçós dels llogaters d’un edifici que activa un moviment de solidaritat que organitza una mena de marxa de la llibertat cap al camp: la gent s’exilia en massa en un èxode bíblic i naturista que deixa la ciutat abandonada. Farà mal fet qui pensi que tot plegat és una bestiesa hiperbòlica agafada pels pèls: la gràcia és que no hi ha cap esquematisme ni al·legorisme de manual. L’ambigüitat, el matís i la duplicitat dels personatges ens condueix a un món peculiar i consistent, amb un humor i una traça argumental que converteix els afers de genteta i els problemes domèstics dels llogaters d’un edifici en l’ull de l’huracà d’un artefacte novel·lístic que tritura amb ironia sistemàtica el tremendisme, el messianisme i l’exaltació romàntica i ideològica de tota mena: una novel·la on l’exili col·lectiu es converteix en una fontada arcàdica i faceciosa. I el país en una mascarada cordial i tràgica.
Tornar