Documentació
“El príncep dels poetes”
Es publica el llibre Jordi Sala L’estètica de Josep Carner: la poesia de tema amorós
Cal ressaltar tant l’estructura que articula l’assaig com els nuclis d’anàlisi d’on arrenquen les seves hipòtesis. Des de fa uns vint anys, les contribucions crítiques en el camp dels estudis carnerians han iniciat un creixement notable i han aprofundit els aspectes interpretatius i valoratius de les aportacions clàssiques degudes a Carles Riba, Marià Manent, Osvald Cardona, Jaume Bofill i Ferro, Joan Ferraté, Albert Manent, Miquel Arimany i Gabriel Ferrater, entre d’altres escriptors. Han estat, des de la dècada dels vuitanta, estudiosos com Dolors Oller, Jaume Aulet, Jaume Coll, Enric Bou, Salvador Oliva, Jordi Castellanos, Enric Cassany, Enric Sullà, Jaume Subirana, Jordi Malé i Marcel Ortín –per citar alguns dels crítics que han tractat monogràficament aspectes referits al poeta– els qui han protagonitzat l’esforç per restablir a la poesia i la prosa de Carner –des dels clàssics esmentats– els valors de profunditat i complexitat que inveteradament i de manera injusta li havien estat arrabassats en judicis superficials i simplificadors que havien acostumat el públic lector a qualificacions errònies –també recollides i rebatudes per Jordi Sala– en atribuir als seus poemes valors merament brillants i superficials. Després de la polèmica sorgida al diari “El País” el gener de 1993 entre el crític Joan Ferraté i Jaume Coll, curador de la segona edició de Poesia (1992), i de l’higiènic i necessari debat encetat per Xavier Bru de Sala –també a “El País”, entre febrer i març de 1996– sobre els valors intrínsecs del príncep dels poetes –més enllà dels límits imposats pel temps, el gust i les afinitats personals– i la seva situació en el cànon literari, replicat per la lucidesa irònica de Jordi Llovet i les clares i fonamentades explicacions reivindicatives de Dolors Oller, i després, també, de l’edició dels quatre magnífics volums de Curial (1994-1998) dedicats a l’Epistolari del poeta i de la publicació, el 1994, del recull de Joan Ferraté Papers sobre Carner, s’ha reiniciat la desinhibida i estimulant allau d’estudis moderns sobre l’escriptor (si atenem al fet que en devem l’inici, després dels estudis clàssics, als llibres miscel.lanis L’obra de Josep Carner. Volum d’homenatge (1959) i Josep Carner. Llengua, prosa, poesia (1985). Si fou Carneriana (Actes del Simposi Josep Carner, vint-i-cinc anys després, del 1995) el text plural que –després de l’excel.lent número monogràfic de la “Catalan Review”, dedicat al poeta, el 1992– plantejà, finalment, un Josep Carner revisitat, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, ha estat també a partir d’aquesta data quan alguns dels signants d’aquests llibres han anat donant (i donaran) al públic els resultats dels estudis que allí avançaven parcialment. Un d’aquells joves estudiosos de l’obra carneriana, Jordi Sala, acaba de publicar el fruit de les seves investigacions sobre l’estètica de Josep Carner pel que fa a la poesia de tema amorós. El seu llibre, oportú i necessari, manté un molt bon equilibri entre l’arrelament intel·ligent i selectiu en la tradició crítica (Riba, Ferraté, Molas, Ferrater, Marià Manent, Francesc Parcerisas, Bou, Aulet, Albert Manent, Oller i Oliva, entre d’altres) –especialment en les coordenades descriptives i sistemàtiques de Jaume Coll pel que fa a la revisió i l’establiment del text– i la revisió i l’aprofundiment en les interpretacions d’aquests crítics. L’assaig de Sala amplia des d’una òptica teòrica centrada en la ficcionalitat del text els punts de vista tradicionals sobre l’escriptor i avança en l’anàlisi i lacomprensió dels textos d’Ofrena–“i, doncs, per extensió la poesia amorosa” (p. 47)– rebatent de manera sistemàtica els tòpics usuals i falsos entorn de la concepció poètica i de la figura femenina en la poesia carneriana. Potser pel fet de deure’s a la ploma d’un crític de la nova fornada, sense prejudicis pel que fa a les actituds valoratives tradicionals, aquest llibre teòric acaba resultant una obra del tot clara, que explica Carner amb justesa i exigència i obre nous camins al lector amb l’exigència i la naturalitat d’una eina bàsica que elimina definitivament tota mena de judicis a priori sobre la suposada banalitat o anacronisme dels textos carnerians. Aquesta afirmació no pressuposa, tanmateix, una facilitat de lectura, atès que per navegar còmodament –i compartint-ne el rigor– per tota l’extensió de l’estudi de Sala cal, en primer lloc, llegir sempre en presència del text d’Ofrena –“la secció més llarga i d’estructuració més complexa de Poesia” (p. 30) (178 poemes)– i conèixer també en alguna mesura els referents crítics i teòrics dels quals parteix.
A DISTÀNCIA DE L’OBRA
Cal ressaltar tant l’estructura que articula l’assaig com els nuclis d’anàlisi d’on arrenquen les seves hipòtesis. Per començar, Sala es distancia notablement de l’obra carneriana per tal d’abordar-la des d’un punt de vista objectiu que posa en primer terme el seu valor com a ficció –i com a artefacte, sovint, de metaficció– que acaba duent el lector a l’emoció estètica. És una argumentació fonamentada en el poema que obre el llibre, “Immunitat”, on ja es troba una veu que forma part d’un món imaginari, “de manera que el món d’Ofrena és [...] un món imaginari de segon grau” (p. 51). Ofrena és, doncs, una “narració poetitzada” que l’assagista analitza interpretativament des d’una òptica global i seguint en bona mesura els estudis sobre el discurs del relat de Gérard Genette. És justament la combinació entre crítica i poètica que estructura l’obra de Genette la que també dóna sentit a l’estudi de Sala, que no es conforma a establir només el diàleg del text d’Ofrena amb la ment o l’esperit del seu autor (posició encarnada en les diverses maneres d’entendre el llibre de Carner per part dels crítics catalans dalt esmentats), ni tracta l’obra exclusivament com un text tancat, a la manera estructuralista, sinó que seguint les passes teòriques de la poètica genetiana estableix relacions entre les diverses interpretacions crítiques i les supera pel camí d’una exploració més àmplia, globalitzada i, de retop, més exigent i profunda del discurs carnerià. Un discurs que, finalment, deixa de veure’s centrat en el tantes vegades invocat pretext del poema per passar a ser analitzat més afinadament a partir del funcionament de la saviesa de Carner (“el seu do personal no transferible”, segons Ferraté), l’element imprescindible “en l’objectivació de l’experiència comuna que és el resultat del trànsit del pretext al poema” (p. 220) i que Sala interpreta com a “base” de la “vena humana” del poeta. L’autor aconsegueix els objectius traçats –“dur a terme una anàlisi crítica de la secció Ofrena de Poesia” i “fer una nova descripció de la poesia de Carner, parant l’atenció en aquell punts conflictius no resolts completament per la bibliografia crítica, i fent una anàlisi d’aquells aspectes fins ara deixats a un costat”– a base d’una estructuració rigorosa i en certa mesura reiterativa o cíclica. S’ha de posar en relleu l’ampli treball reflexiu de Jordi Sala a l’entorn de la ‘vena irònica’ del poeta Josep Carner les seves idees; és així com divideix la seva argumentació en dos amplis blocs ideològics que contenen cinc capítols: constitució i estructura d’Ofrena, amb un minuciós seguiment de les fonts, l’evolució i els continguts del llibre –a la llum de l’exègesi descriptiva fornida per Jaume Coll–; el plantejament ficcional de base que il·lumina la interpretació global de l’obra; la descripció detallada de les formes mètriques i estròfiques del llibre; la revisió a fons d’algunes etiquetes adjudicades al poeta (popular, irònica i clàssica), amb una dilatada i satisfactòria resposta contundent a cada apel·latiu, i, finalment, el dedicat a "Una definició estètica de la poesia de Carner", en què cada epígraf té una gran densitat per ell mateix i on, a partir d’anàlisis rigoroses de textos molt ben travades, es conclou no només “el funcionament intern dels poemes de Josep Carner” projectat a l’iniciar el centrals per a la comprensió del nucli de l’assaig. L’ordenació conceptual visible en aquesta estructura global –al servei de la comprensió d’as-pectes teòrics sovint abstrusos– es transforma en una constant a través del llibre, la qual cosa, al costat del tractament cíclic i recurrent de les qüestions ideològiques fonamentals, dóna a l’obra un to didàctic d’expressa diafanitat molt d’agrair, atès el complex corpus teòric que la constitueix. En aquest sentit, cal destacar els eixos fonamentals que creuen el llibre de cap a cap, els tòpics que trenca (vegeu, per exemple, les pàgines 57-61 sobre el concepte fals d’una idealització de la dona en la poesia carneriana) i els punts conflictius que planteja, bàsicament en la revisió de les etiquetes més usuals aplicades a Carner. Respecte a la revisió de la voluntat popular de Carner, la senzillesa (aparent) amb què aposta per “fer els lectors par tícips de l’experiència del poema” (p. 155), Sala exposa la reconversió de les formes i maneres de la tradició popular, com a mitjà “per a la consecució i l’establiment d’una determinada estètica” (p. 163), lluny del retoricisme inflat, prop, en canvi, de la quotidianitat, on el poeta troba els elements configuradors de la seva representació del món, “un art que incorpori la vida humana comuna” (p. 167). S’ha de posar en relleu l’ampli treball reflexiu de Sala a l’entorn de la vena irònica del poeta, fonamentat en l’aparat crític anteriorment citat, que elabora i supera amb l’eliminació, d’una banda, de la relació obligada entre ironia i humor i, de l’altra, amb la utilització de tota mena de recursos (inclòs un dels millors comentaris comprensius que he llegit sobre el poema "Venus en vaga") per demostrar la seriositat d’aquesta modalitat carneriana, de la qual estableix una tipologia –respecte a Ofrena– arrelada en els estudis de Pere Ballart sobre aquesta figuracióretòrica. Amb tot, la constant ideològica que articula l’assaig en la seva part més interessant i original, a la recerca d’Una definició estètica de la poesia de Carner, és la idea de la despersonalització del poeta: “La capacitat i la decisió de negar-se a un mateix en primera instància per poder representar, de manera aparentment directa, el món extern” (pp. 207-208). Aquesta “primera operació de la qual arrenca tota l’estètica de Carner” generarà tot un “sistema de mediacions” que Sala explicita pas a pas i que garanteix la comprensió dels mitjans des dels quals opera la despersonalització: “L’objectivació figurativa” i, és clar, l’elecció d’uns determinats registres i tons lingüístics. Aquesta “objectivació figurativa” no obre camins a la transcendència –via romàntica–, sinó que, ben al contrari, “és el medi a través del qual es produeix la representació objectivada de la realitat”, la seva “recreació” o modificació correctora, la qual cosa inhibeix tota intenció (equívoca) de voler entendre Carner en clau romàntica o simbolista. El resultat del mètode despersonalitzador i objectivador de Carner és tanmateix viu, humà i –com molt bé s’apressa a dir l’assagista– subjectiu, perquè prové de les operacions d’un jo poètic. Tot aquest entramat ideològic, per bé que originat en veus crítiques conegudes (Riba, Ferra-ter), va transformant-se en un apartat complexíssim que, arran del teixit que l’organitza, permet assistir al miracle de la recepció comprensiva i rigorosa de la poesia de Josep Carner. Fa de bon entendre l’anàlisi de Sala subsegüent a les mediacions que –segons Ferraté– fan possible l’objectivació en els poemes carnerians. De fet, Sala elimina el terme ferraterià en del d’objectivació figurativa, que recull la mediació més característica atribuïda per aquell crític a la capacitat objectivadora de Carner, la “fal·làcia patètica”. En aquest punt, l’autor del llibre incorpora al seu estudi els elements de la perspectiva o focalització de la poètica genettiana (mode narratiu), permeten l’objectivació, després d’aquella despersonalització que generaria el subjecte o veu narrativa, indicadora de qui parla en el poema. Les completes disquisicions sobre mode i veu en el text, amb relació al jo poètic, el jo personatge, el jo protagonista i les persones gramaticals que organitzen el discurs poètic arriben a conclusions, fins i tot, sobre les causes de l’evolució de la poesia de Carner cap a la utilització cada cop més decidida de la primera persona. L’epígraf dedicat a l’eix primordial del sistema carnerià, l’objectivació figurativa i el seu funcionament, produeix la màxima satisfacció al lector pel fet que és aquesta operació la que genera un doble nivell de sentit: literal i emocional, acció que duu l’assagista a demostracions successives, materialitzades en comentaris excel. lents de poemes. Un llibre, doncs, complex però aclaridor, que serveix sens dubte per llegir Carner amb més sentit, si és possible, ateses les limitacions i sovint les convencions amb què encara hom s’hi acosta. Gaudim, doncs, d’una nova eina crítica i teòrica, que caldrà tenir en compte a partir d’ara a un doble nivell: com a revisió estimulant de les metodologies i els fonaments teòrics utilitzats fins a l’actualitat i com a corpus suggerent i original per abastar el valor d’un poeta que és molt més que el referent literari més utilitzat del Noucentisme.
Tornar