Documentació
"El que uneix religions i ideologies és la misogínia"
Després de Telón de boca (2003), l'escriptor barceloní Juan Goytisolo (1931) havia dit que abandonava la ficció. Però per a sorpresa general ha ressuscitat el monstre del Sentier, el protagonista de Paisajes después de la batalla (1982), a El exiliado de aquí y allá (Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores). En poc més de 150 pàgines l'autor de Reivindicación del conde don Julián o Carajicomedia ha tornat amb un diagnòstic delirant de l'actualitat, tot descobrint la dura veritat de la societat actual, atrapada entre el consumisme i el terror, aquest darrer convertit en una rendible mercaderia.
Havia anunciat que no tornaria.
No és una decisió presa a consciència. Però és que aleshores no tenia res a dir. No sóc d'aquells que s'obliguen a escriure un llibre per any, bé per motius econòmics bé per pressions editorials. Però a poc a poc vaig començar a escriure uns textos, isolats els uns dels altres. Però em vaig adonar que configuraven un arxipèlag. De fet, com a Paisajes después de la batalla. I amb l'excusa que el monstre del Sentier esbrinés les raons per les quals el van matar, he analitzat la societat actual.
No és gaire optimista?
No hi ha cap raó per a l'optimisme. Però he intentat amb humor corrosiu tractar les religions, els nacionalismes, les ideologies, el Sistema i l'Antisistema.
I també provocar. Parla de bisbes pedòfils, imams transsexuals...
El llibre és a la vegada totalment inversemblant i cruelment real. Però la realitat és així. Però no volia fer-ho en forma de discurs. Pasternak deia que somniava en una prosa en acció i no en relat. L'argument ha de quedar en un segon pla. No suporto la novel·la burgesa amb personatges, descripcions i frases tipus: va dir, va murmurar, es va encendre un cigarret... Això ja forma part del passat.
El exiliado de aquí y allá es la culminació de la destrucció de la novel·la tradicional que vostè va endegar amb Señas de identidad (1966) i Reividicación del conde don Julián (1975)?
La novel·la tradicional burgesa sempre existirà. Però actualment amb el cinema i la televisió em sembla inútil. Quan em diuen que un autor ha escrit una novel·la que en un tres i no res ja ha estat adaptada al cinema... em sembla un mal senyal. Tant per tant que faci un guió de cinema o televisió, no? És tenir una manca d'ambició total.
Sembla que el fastigueja el món actual, tal com li passa al seu protagonista.
A la meva edat es veuen les coses amb certa distància. Txetxènia, Bòsnia, la guerra civil a Algèria, la terrible ocupació de Palestina... M'he tornat totalment escèptic. Som una espècie inhumana.
Vostè escriu: els ideals i les creences són les trampes del nostre món.
Sí, bé... Pensem en les predicacions de sant Vicenç Ferrer contra els jueus que van comportar la matança terrible de jueus. Només cal un il·luminat amb un discurs extremista perquè arrossegui tot un poble cap a la barbàrie. És el que va passar amb els poetes serbis que estaven rere Milosevic. De fet, Karadzic era poeta, molt dolent certament. Durant la meva estada a Sarajevo vaig parlar amb un crític literari que havia qualificat d'infame un poemari seu. Durant l'assetjament van disparar al seu edifici; concretament al seu pis. Va ser una venjança literària a cops de canó per una mala crítica.
I quin paper juga la ignorància de la gent per deixar-se arrossegar?
La gent està acostumada a uns ritus, uns costums, unes religions... Mira, el comú denominador de totes les ideologies i religions és al monòleg d'Eva i la poma. Allò que uneix les religions i les ideologies extremistes és la misogínia. Només cal llegir la vida de Marx per adonar-se'n.
L'escriptura és una forma de suportar la desil·lusió.
Tinc una edat magnífica, sempre que es mantingui el cap clar. Tinc una llibertat absoluta. No necessito rivalitzar amb ningú, no tinc por de res.
¿Així doncs, de jove aspirava a alguna cosa?
Un sempre aspira a ser conegut literàriament. Però mai no he concebut la literatura com una carrera. El pitjor que li pot passar a un escriptor és estar de moda, perquè ja sabem que les modes passen. André Breton deia que qualsevol idea que triomfa corre fatalment cap a la seva ruïna. M'agrada estar al marge. La mirada de la perifèria al centre sempre és més interessant que la del centre a la perifèria. Mai no he volgut ser el representant de ningú.
Per cert, s'intueixen elements autobiogràfics a la novel·la.
És que també és una autoparòdia. En aquest país, sobretot els escriptors, la gent es pren massa seriosament. Em prenc seriosament el treball, però no a mi. Quan et rius de tu mateix pots riure't dels altres.
Potser per això se li resisteixen els grans premis.
No són els premis els que honoren els escriptors, sinó els escriptors els que honoren els guardons. El premi Cervantes no va honrar Sánchez Ferlosio, sinó que va ser a l'inrevés. I per la mateixa regla de tres, el Cervantes el van deshonrar quan el van lliurar a Francisco Umbral. Però a mi no m'interessen. Ningú no pot dir que he mogut un dit per assolir-ne cap. Si visc tants anys com Francisco Ayala, potser me'l donaran per vell. [Rialles.]
Què té Marràqueix, ciutat on viu, que no tingui Barcelona?
Mira, ara a les Rambles sí que trobo allò que no tenia abans. Ara és un multiètnic com quan vivia al barri del Sentier a París, on vaig aprendre àrab i turc gràcies a l'arribada dels immigrants, o a Manhattan. Sempre he viscut dins la diversitat. Quan vaig tornar a l'Estat, després de la mort de Franco, vaig quedar horroritzat; només veia espanyols. ¡Quina societat tan insulsa!
Però la convivència entre les diferents comunitats no sempre és la millor.
Sempre hi haurà tensions... Però el pitjor no és això sinó la formació de guetos. Estic en contra del model multiculturalista. Els pakistanesos per un costat, els xinesos per un altre, els magribins per allà... No anem enlloc. M'encanta veure un magribí parlant en català. Ha de ser així. Un s'ha d'integrar conservant la seva pròpia cultural tradicional. El català és un idioma de cultura. Fa dos o tres anys vaig llegir l'obra completa de Ramon Llull. ¡Mare meva! Va crear la llengua catalana actual, però no se li reconeix. Va fer el mateix que Dante amb la llengua italiana. En canvi, el francès es va fixar més tard.
Tornar