Corpus Literari Ciutat de Barcelona

Documentació

L’altre Pere Calders

Edicions 62 recupera ‘La ciutat cansada’, una novel·la inacabada d’humor àcid que l’escriptor va redactar a l’època de l’exili mexicà

Cent mil persones s’han reunit a la plaça Occidental, la més gran d’una enorme ciutat catalana, difícil de localitzar en els mapes corrents”. És a dir, Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) en estat pur. Concretament, la frase amb la que l’escriptor comença La ciutat cansada, una novel·la inacabada que ara publica Edicions 62. L’autor la va començar a redactar a l’exili mexicà als anys quaranta i gairebé una dècada després —a principis dels anys cinquanta— va decidir abandonar definitivament el projecte, que en qualsevol cas gaudia ja d’un estat d’escriptura molt avançat. Calders no es podia dedicar professionalment a la literatura, perquè necessitava fer altres tasques per viure. En aquest context, els relats breus eren més adients per tenir el temps per encarar la resta d’obligacions. Malgrat això, del text ens han quedat uns 150 folis mecanografiats i 140 quartilles manuscrites en un quadern. En total, onze capítols extrets del material que Calders va llegar a la UniversitatAutònoma de Barcelona (UAB), centre que atresora un fons imprescindible de l’autor de Cròniques de la veritat oculta, el recull de contes que li va valer el Premi Víctor Català de 1954. En aquesta ocasió, no es tracta del Calders que s’endinsa en els terrenys del realisme màgic. No. La ciutat cansada tira de l’absurd per explicar la història d’una comunitat dislocada que deserta de si mateixa i de les seves tradicions. Un trasbals en el que apareixen temes recurrents de l’escriptor. El manuscrit ha estat als llimbs de les obres no publicades duran dècades. Ara, finalment, arriba a mans dels lectors. En definitiva, una bona notícia perquè és difícil imaginar un millor principi de temporada literària que aquest, amb un Calders sobre la taula. De l’edició de la novel·la se n’ha encarregat Jordi Castellanos, catedràtic de filologia catalana de la UAB, i el llibre conté un pròleg il·luminador de Joan Melcion, un dels màxims especialistes en l’obra de Calders. Són, a més, els guies que ens expliquen aquí les claus d’una feliç recuperació. I el mateix Calders, amb la correspòndencia que va mantenir amb el seu pare en els anys d’exili. Els responsables de l’edició han estat molt fidels al text original i són conscients que l’autor, en circumstàncies normals, l’hauria revisat i sotmès a un exhaustiu procés de correcció. A falta d’aquest treball, han pres la decisió de no esmenar la plana a Calders i eviten així fer suposicions d’allò que l’autor hauria fet. Entre altres coses, per exemple, falta el final de l’argument, malgrat que algunes anotacions de l’autor han permès als editors incloure un epíleg on s’apunta una possible conclusió de l’obra. Però en realitat: què importa? Benvingut sempre Calders, sigui incomplet o no. Castellanos subratlla que l’escriptor va tenir La ciutat cansada al cap durant anys, quelcom que es reflecteix en aquest extracte d’una de les missives que va adreçar al seu progenitor, datada a Mèxic D. F. l’11 de maig de 1950, quan ja feia molt de temps que l’havia encetat: “Els afers literaris, aquests dies, se m’han animat. Fa poc, vaig rebre una carta d’en Puig i Ferreter comunicant-me la reaparició de la “Proa” a França i demanant-me un original meu, perquè hi havia interès entre els editors en comptar amb mi com a col·laborador. Llàstima que no tinc enllestida la meva novel·la La Ciutat cansada”, lamentava l’escriptor llavors. Un any després, la novel·la encara està molt present en el seu intercanvi de missatges, almenys a la carta amb data d’11 de juny del 1951, de la qual també es pot extreure una part més que aclaridora sobre algunes causes —les més quotidianes— que finalment provocarien l’abandó del projecte: “Pare: permeti’m que, abans de prosseguir, contesti un petit retret contingut en unes paraules seves. Fa molt temps, recordo haver-li parlat que estava treballant en una novel·la; dic que fa molt temps perquè La Ciutat cansada és un projecte antic a mig realitzar. La vaig començar força abans que nasqués el Raimon (fa més de sis anys) i fa més de quatre anys que no hi treballo. El fet que en parlés a n’en Triadú, fou degut a que ell em va escriure anunciant-me que preparava l’Antologia, i em demanava unes dades biogràfiques i una referència de les meves activitats i dels plans literaris que integren les meves esperances. D’aquesta novel·la en tinc escrits uns vuit capítols, amb un total d’unes duescentes cinquanta quartilles escrites a màquina, a doble espai. No hi he treballat més perquè una novel·la necessita un alè que és impossible trobar treballant a estones i perquè (gràcies a Déu!) a casa no puc escriure perquè els nens, així que hi arribo, m’agafen pel seu compte i ja no em desemparen. Quan ells pleguen i se’n van a dormir, la Rosa i jo ja no servim per altra cosa que per a imitar-los”. Finalment, no va trobar l’alè necessari i l’obra es va quedar sense conclusió. Però està plena del millor Calders. “La novel·la té molta gràcia i és purament caldersiana. Cap personatge està al seu lloc, tothom està desencaixat, volen aparentar coses que mai seran...”, apunta Castellanos. “Les obres de Calders comparteixen l’esperit de la literatura dels anys 30, on la distorsió es tan important. Ell ho fa per la via de l’humor, mentre que Espriu utilitza la caricatura i després es decanta pels elements tràgics”, afegeix el catedràtic. Per la seva banda, Melcion considera que la seva publicació trencarà tòpics, i en això rau precisament part del seu valor. “Va en contra del clixé del Calders escriptor de contes. Sempre va tenir vocació de novel·lista. Quan va anar a l’exili, un dels seus objectius era concentrar-se en escriure una novel·la, que és La ciutat cansada”, explica l’autor del pròleg. Bona part de la redacció del llibre coincideix amb un moment decisiu de la biografia sentimental i literària de Calders. “Als anys 40, l’escriptor viu un moment de crisi personal, entesa aquesta com una època de canvis. És llavors quan es divorcia de la seva primera dona i està empès per la necessitat de trobar una feina. En aquells anys, a més, Joan Triadú es va posar en contacte amb ell per demanar-li que li enviés algun relat per la seva antologia de contes catalans”. L’obra té un altre valor afegit: anuncia alguns dels interessos narratius que l’autor reprèn quan retorna a Catalunya a partir de 1962 en novel·les com Ronda naval sota la boira, un llibre que els experts situen entre el millor de la seva carrera: “Amb La ciutat cansada ens trobem davant d’un moment de tall en la seva producció literària, un canvi que va quedar fixat en el conte La ratlla i el desig. A la novel·la s’allunya dels elements de realisme màgic que marcaven els seus contes i exhibeix un vessant més esperpèntic, caracteritzat per un humor àcid i emmarcat en la línia de l’absurd. Finalment, no s’acaba de sentir còmode i abandona aquest impuls, que malgrat això recuperarà amb una altra estètica més tard. Ho va fer, en part, a Ronda naval sota la boira, on torna a utilitzar uns personatges molt cínics”, diu Melcion. Així, de nou a casa, Calders va trobar a la fi la tranquil·litat necessària per tornar a concentrar-se en l’art de la novel·la. “L’escriptura de novel·les la torna a practicar quan s’ha estabilitzat professionalment, però és una tranquil·litat molt tardana. No ho aconsegueix fins arribar a Catalunya. L’editorial per a la qual treballava per lliure, la UTHEA, volia reforçar la seva filial barcelonina, la Muntaner y Simón, segell amb el que va estar relacionat laboralment fins a la seva jubilació”. Però l’èxit va ser encara més tardà i la popularitat massiva de Calders entre els lectors es va fer esperar fins a finals dels anys 70, quan es va estrenar l’espectacle de Dagoll Dagom Antaviana, basat en els contes de l’escriptor. “L’estrena gairebé va coincidir amb la sortida d’Invasió subtil i altres contes. La reedició de Cròniques de la veritat oculta va contribuir a ampliar encara més aquesta popularitat. És el moment en què es reprèn l’ensenyament del català a les aules i Calders serà una lectura recurrent en els programes escolars. L’escriptor és ja tot un referent”, conclou Melcion.