Documentació
Recordatori. 10 anys de la mort de Maria-Mercè Marçal (2)
El solc i el clos del gènere i de la identitat són dos bons eixos per repassar l’aventura creadora de Maria-Mercè Marçal, els camins no sempre plans d’una obra que els ressegueix des d’una voluntat d’aprofundiment tan atenta a les idees com a les paraules.Ni el gènere ni la identitat, però, encarnen cap garantia de qualitat poètica; podem dir que són la denominació d’origen, però és dins el poder cognitiu dels versos i dins la seva emoció nova i intel·ligent –forçosament renovadora i continuadora dels codis poètics– on cal buscar l’excel·lència dels grans autors. Per això, encara que Marçal comenti la seva escriptura amb tot de reflexions intel·lectuals compromeses amb la seva condició, quan vol fer entendre la seva obra recorre a una explicació més directament poètica, lligada a l’imaginari i a la simbologia. Sabia prou bé que la millor manera d’acostar-se als seus versos era fer servir la xarxa de suggeriments dels símbols i els mites: el drac, la lluna, les bruixes o Afrodita, les Muses, les Erínies… Al cap i a la fi, la lírica respon a unes pulsions que mostren junts el ritme comú i ancestral de totes les vides i el batec personal de cadascuna; tant se val si els poemes recullen el “malestar de l’emancipació” de la dona i “la crisi de les utopies terrenals” o si, per la banda més individual però ben compartible, parlen dels amors “intensos i turmentats”, de la maternitat, de la mort del pare, etcètera. Segons la síntesi de Vicent Salvador, “la constitució d’un entrellat mític que configura l’imaginari poètic –de vocació tel·lúrica i impregnat de popularisme en el cas de Maria-Mercè– i, a l’ensems, la consideració del propi cos com l’origen profund de la cognició humana, són dues característiques fonamentals” de la poesia marçaliana. I aquests dos trets serveixen per copsar-ne l’originalitat i la força. Marçal escriu, per gènere però també per identitat, des de la fúria, sentint-se en la doble perifèria d’una llengua abolida en una llengua minoritzada, i el compàs dels seus versos és agitat per una passió que va del sofriment al gaudi i ve de l’avidesa al buit. Els símbols religiosos i mítics fan costat als lírics i onírics. La realització de tot plegat es materialitza d’una manera molt corporal a la seva obra. Per exemple, la passió és representada sovint pel camp semàntic deboca, amb la voracitat com a causa i conseqüència. Com a oposició a laset i a lasal, però també coma equivalents metafòrics de la constel·lació deboca, el beure i el parlarhi poden assolir un remarcable paper significatiu, tan ampli que comprèn ara el plaer del cos, adés la seva insatisfacció. Resulta igualment fàcil de trobar nombroses mostres d’un primer suport totalment bucal de l’atracció i el desig; entre moltes altres: “la meva llengua com un cargol silent” i “un camí-laberint de saliva” en un mateix poema de Sal oberta. O el final de la Sextina dels sis sentits: “Quan dic la poma ullpresa a la geniva, / tacte de molsa i flaire de carboncle, / amb la mirada xuclo el teu sentit”.
Metonímies o metàfores
Es tracta de comparacions, metonímies o metàfores amb un valor simbòlic que amplia imatges més emprades per la tradició mítica i literària, com, per exemple, serp. No cal insistir tampoc sobre la sinonímia entre el desitjar i el menjar: “se’m menja viva el teu mirall voraç, / i jo et menjo, i emmenjo el teu desig”, amb tota la violència afectiva subjacent. I, com acostuma a passar per la força final que unifica Eros i Tànatos, el que serveix per al·ludir a l’amor serveix igualment per referir-se a la mort, segons Necrofília testimonia com a victòria: “Perquè he gosat mirar-te fit a fit / i besar-te la boca sense bleix / perversament voraç, dent contra dent, / i enfonsar-te en la mort a cops de bes”. O com atesten diversos poemes de Raó del cos des de l’altre costat, el de la derrota: “Morir: […] ser / xuclada endins / de l’úter viu”, en una circularitat que ajunta els dos extrems. Es tracta de la dualitat vida i mort, que estreny també en una sola abraçada l’amor i l’odi com a expressió, alhora, de l’avidesa i el buit, del gaudi i la sofrença, de l’atracció i el refús que el gènere i la identitat li provoquen. No és gens estrany, doncs, que, dins el cos físic i simbòlic de la poesia de Marçal, s’hi trobi també el camp semàntic desang al costat de la voracitat bucal. Hi ha, a Desglaç, un poema paradigmàtic que els ajunta al·legòricament tots dos; el que comença “La teva ànima sagna, avui, des del meu cos” i acaba: “Dóna’ma beure la teva feblesa / si vols, amor, que l’amor no em dessagni”. La ferida d’amor (l’amoris vulnus de Jesucrist) palesa els diversos pactes de sangde lapassió:des de la pregonesa de l’amor fins al clos i el solc femení, des de la solidaritat fins a la pèrdua (menstruació, malaltia i mort); evidentment, també la maternitat i el part, “aquest plaer sagnant”. La mateixa dificultat de comprendre l’altra o l’altre és simbolitzada en diverses ocasions per una xarxa de sinonímies relatives, metonímies i metàfores de sang com ara “desig cicatritzat”, fins a arribar a simbolitzar el trencament amb na Mai a la sèrie Sang presa: “sang morta a les butxaques”, “la sang se’mfa, absurdament, ferida”, “clavo els ulls en el roig / de la sang quem’oblida”, etcètera. Sempre, malgrat aquesta pluralitat significativa –a voltes polisèmica i, fins i tot, contradictòria–, l sang és garantia de la veritat poètica de l’autora i, en una bonamesura, de la profunditat de les seves tensions: “Aquest enyor, al caire tallant d’un ganivet: / No l’osca el temps, ni el rovell no l’escanya. / L’esmolet passa cada matinada. / La meva sang no sap altre camí”. Maria-Mercè Marçal pertany al llinatge dels que fan de la poesia no pas una raó d’estar, sinó una raó de ser. Per tant, el llenguatge esdevé camí i meta, ni que sigui com a conseqüència de la reflexió que acompanya la pràctica dels versos. El desig del cos troba el seu correlat en el desig verbal: la boca del poema equival a la boca del desig, i també pel cos dels versos circula la sang. Tot seguint, doncs, les sendes de la solidaritat i lametonímia, els ponts analògics fan que la poeta sigui la seva paraula i, alhora, que la seva passió sofrent equivalgui a la impuresa que ens acompanya, perquè no acaba d’assolir-se l’ideal amorós o el fratern: “Sóc / Amb tu / Resistent contra la nit / Armada. / Ja a penes / Esquinçall d’esperança, / Violent mot impur / On tu sagnes”. La fúria de l’escriptura i del desig escalfa els versos com a dues cares de l’amor en el seu sentit més general, però aquesta fúria emmiralla igualment la dolor, la incomunicació, el càncer: mancances humanes com a persona, genèriques com a dona i identitàries com a Maria-Mercè Marçal. Amb originalitat i força. Ambelcos obert per totes les boques i ferides.
Tornar