15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Pàgines viscudes

Article publicat al diari “Avui” el 19/07/08 per Joan Josep Isern

Hi ha moltes raons per escriure. Perquè ens estimin, dirien uns, per fer-nos escoltar, dirien uns altres. Jo crec que un altre dels motius pels quals escrivim és per deixar constància d’allò que hem sigut i viscut. Per sobreviure al corró dels anys, vaja. Un bon sistema per copsar l’autèntic sentit de la història és apropar-se a les peripècies dels seus protagonistes. Les petites històries de la història. Això és el que va fer el recentment traspassat Sebastià Sorribas –l’inoblidable autor d’El zoo d’en Pitus– quan es va proposar escriure la crònica dels seus anys d’infantesa al Barri Xino de Barcelona. La intenció queda ja clara en el capítol introductori: davant la impossibilitat de registrar els records de la seva mare –“No hi vaig arribar a temps”, diu– vol deixar unmaterial que retrata una gent, un barri i una època que ja no hi són i dels quals cada vegada queden menys supervivents. “Ho deus als teus néts”, li diu la seva nora. I amb això ja en té prou per posar-se mans a l’obra.

Mosaic d’un espaimolt concret

Sorribas –nascut al Barri Xino l’any 1928– ens ofereix un ampli i variat mosaic centrat en un espai molt concret –el quadrat que formen el carrer Nou, la Rambla, el Portal de Santa Madrona i el Paral·lel– i en una època molt determinada: els anys 40, època de fam, repressió, misèria i cartilles de racionament. L’autor descriu la gent del barri com una equilibrada barreja entre els veïns i botiguers de tota la vida i la gent de la vida brava, tal com la definia l’enyorat Jaume Fuster. Dos grups humans que coexistien sense problemes i ambrespecte mutu perquè en el fons a tots els agermanava un doble estigma: el de ser vençuts en la guerra i en la postguerra.

Els fariseus vencedors

La mirada de Sebastià Sorribas és documentada i apassionada. Com no podia ser altrament, l’autor pren partit al costat dels desafavorits i deplora sobretot l’immens fariseisme dels vencedors representats pels funcionaris, policies, guàrdies civils i, sobretot, per la gent relacionada amb l’Església: els carques i la capellanada. Barri Xino parla amb detall dels cines del barri, dels pinxos, de les bruixes que t’endevinaven el futur, de les acadèmies musicals, de les pajilleres i de les cases de barrets. La majoria dels capítols, a més a més, s’acaben amb el retrat d’algun personatge concret que demostra amb fets reals que tot allò que explica Sorribas no pertany a la ficció. N’hi ha un ampli repertori per a la tria: Carmen Amaya, el mestre don Gaspar del Campo Carpio, la Murciana... De tots els personatges, però, jo em quedo amb la senyora Esperança, la mare de l’autor, una dona que “menyspreava el pecat, però no el pecador” i que tenia les idees molt clares sobre què podia ser més nociu per als seus fills: el barri amb totes les seves misèries materials o la colla de delinqüents que havien vingut amb les tropes de Franco, pura misèria espiritual. La història també s’escriu amb llibres com Barri Xino.

Tornar