Documentació
Lligams misteriosos
S’acaba de reeditar Una primavera per a Domenico Guarini, la primera i una de les millors novel·les de la ja llarga trajectòria narrativa de Carme Riera (Mallorca, 1948). El llibre es trobava, segons sembla, exhaurit des de fa temps. Per a aquesta ocasió, l’autora hi ha inclòs, a petició de l’editora, un nou pròleg titulat Uns lligams misteriosos, que dóna algunes noves claus per entendre millor la novel·la. Riera comença recordant l’obtenció del premi Prudenci Bertrana del 1980. És l’evocació agredolça d’un guardó que no va poder anar a rebre perquè es trobava a Madrid en un tribunal d’oposicions. L’autora es recorda ella mateixa il·lusionada, buscant pels quioscos madrilenys un diari català que portés la notícia. Alhora, diu que va ser un moment de gran desencís en veure que el jurat no només “emva perdonar la vida davant dels periodistes” sinó que, a més, va posar “peròs” públicament al seu llibre. En aquella ocasió, el jurat del Bertrana el formaven Jordi Castellanos, Josep M. Castellet, Narcís Comadira, Josep M. Nadal, Modest Prats, Baltasar Porcel i Jordi Sarsanedas. Van haver d’escollir només entre les vuit obres presentades, en una votació que no va ser renyida però sí, segons sembla, força discutida. Riera es queixa públicament de la desconsideració que, segons ella, l’any 1980 com avui, rep la literatura escrita per dones. Però el més important és que el pròleg acaba convertit en un sincer homenatge als “lligams misteriosos” que uneixen les seves novel·les als seus milers de lectores (i també de lectors!) i que avui no només perduren sinó que s’amplien generació rere generació. Són els lectors els que justifiquen els llibres i són els lectors els que, segons Riera, “m’animen a seguir escrivint en català en els moments més baixos, qua m’adono de fins a quin punt els escriptors en llengua catalana som mol tmés desconeguts que els escriptors catalans en llengua castellana o els de llengua castellana que no són catalans”.
Sensualitat, erotisme i lirisme
Una primavera per aDomenico Guarini és una novel·la misteriosa que desborda sensualitat, erotisme i lirisme. És també una pausada reflexió sobre la naturalesa de l’amor i el seu paper en la vida de les persones, en un marc ple de referències cultes (però no erudites) a l’art delRenaixement italià, als quadres de Botticcelli i a la literatura de Boccaccio i Petrarca. En una veritable recerca amorosa, l’autora sap jugar amb una extraordinària habilitat amb el llenguatge i les veus (alternant episodis en segona i tercera persona), superposant espais (Florència, Barcelona, Mallorca) i amb els temps narratius, des del present compartit pels personatges de finals dels anys 70 fins a les “arbredes de la infantesa” que, garbellant, garbellant, la seva protagonista fa aflorar lentament. Ella és Isabel Clara Alabern, una periodista mallorquina que treballa per al diari barceloní La Nació i que protagonitza una veritable trama detectivesca que l’acabarà portant a interrogar-se sobre ella mateixa. El viatge i les màscares són a l’essència dels dos epígrafs del llibre, de Dante Gabriel Rossetti i Lluís Racionero. Isabel viatja a Florència per cobrir l’escandalós cas Guarini, el d’un “psicòpata” (?), un “sàdic lúcid” (?), un “terrorista” (?), que un 21 demarç va pintar ambun esprai vermellLa Primavera i amb una navalla va intentar esberlar amb un “signe estrany”, com una mena de papallona, la fusta del marc, als peus de Flora. El nom eufònic de Domenico Guarini (que era, segons sembla, el nom d’un “boig” que aMallorca es dedicava a destrossar cadires), lliga perfectament amb el de la seva estimada idealitzada, Laura Martuari, una jove estudiant d’art amb probables vinculacions amb les Brigades Roges, misteriosament desapareguda. Però, per sobre de tot, Una primavera per a Domenico Guarini és una novel·la ambiciosa, amb un cert aire experimental que el pas del temps no ha desmentit sinó que, ben al contrari, llueix avui amb tota la seva eficàcia narrativa. Impressionen les primeres pàgines del llibre, una de les grans obertures de la novel·la catalana contemporània. Ambun llenguatge treballadíssim, narren l’arribada de la protagonista a Florència. Estan protagonitzades per un tren altament metaforitzat: “Criatura esguerrada, papallona rèptil, precipitant-se vers la tenebra”, “cuc de ferro que retorna al ventre matern”, “eruga obcecada”, “Polifem nocturn”, “ciclop reptant caverna enllà”. El ritme de la frase imita voluntàriament els sotracs, els trontolls i les trepidacions de la via fèrria. Per sobre d’aquest mateix sotragueig del tren, que en moltes novel·les del segle XIX es considerava com a nociu per a la salut de les dones, flota el camp semàntic de lamaternitat. Isabel arriba embarassada a Florència, plena de dubtes sobre el seu futur. Només ho sap el seu antic amant Albert, un periodista que manté relacions perilloses amb el món de la droga i que defensa que les “portes de la percepció” amorosa es mantinguin sempre obertes.
Jocs de miralls i de desig
En una novel·la que, com altres llibres de Carme Riera, és una obra de jocs de miralls i de veritats velades, sobre el desig i les aparences, Isabel s’interroga constantment sobre el seu present, sobre el pare de la criatura, sobre la relació amb el seu antic amant i, fins i tot, es projecta sobre el mateix acusat, Domenico Guarini. Adaptant-se al seu punt de vista i intentant entendre la seva obsessió per Laura, Isabel recrea la consciència de l’acusat per comprendre el seus desitjos frustrats i saber el perquè, des de Divendres Sant, “la meva vida depèn d’un esguard violeta”. Al nou pròleg, Riera diu que aquesta és la seva novel·la més militant, “del feminisme i de les llibertats”. Per sort, el lirisme de l’univers narratiu i la capacitat de suggestió de la retina de la seva protagonista no se supediten mai a cap discurs extern, sinó que l’inclouen perfectament en una novel·la que també és un llibre sobre la força de l’amor.
Tornar