Documentació
Narcís davant el mirall
L’escena final de la novel·la L’altre, de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940), és colpidora. Si algun estrany ressort no el fa posar dret quan tanquem el llibre, el protagonista, Bernal Crespi, ha mort un home en una baralla nocturna. La vida tranquil·la, anodina, d’un agent d’assegurances —Kafka sembla que deu haver tingut alguna influència si més no en la tria de la professió— acaba amb tot un assassinat. Però la cosa no és greu, perquè els lectors han de comprendre que aquí no es tracta de vessar sang, sinó de vèncer un mateix, és a dir, de superar aquella ombra feta de febleses que sempre acompanya l’home i el fa fracassar en els moments més decisius. Pocs minuts després que hagi deixat estès a terra un desconegut, Bernal truca la noia amb la qual s’estava veient i li proposa el matrimoni. La capacitat de crear un breu clímax en aquesta escena, que se sobreposa a la narració detallada i realista, recorda l’inici d’una de les darreres obres d’aquest escriptor prolífic, que va començar a publicar ja el 1965. Amb El sol de la tarda (1992) va començar a dedicar la seva atenció a la problemàtica de la solitud i la vulnerabilitat i buscar la resposta difícil de com l’home pot superar les seves pròpies contradiccions. Així, a Llibreta groga (2004) la història arrenca amb un pilot d’avió volant pel cel nocturn com una convincent imatge de la solitud de l’home actual. Precisament per aquests moments d’intensitat d’escriptura és llàstima que el relat ens deixi submergits en l’atmosfera tèbia de cada dia, que en alguns llocs frega la vulgaritat. La història té un lleuger aire de suspens que es crea i es torna a desfer sense més. Fins i tot d’un atropellament en un pas de zebra que sembla intencionat, el nostre heroi en surt indemne i el misteri tampoc no continua. Les pistes es revelen com simples atzars sense sentit. L’erotisme aparentment desimbolt, però molt controlat, li dóna prou consistència perquè pugui semblar una confessió íntima. Però rere les fantasies s’hi amaguen prejudicis petitburgesos i un masclisme dissimulat. A causa de l’adulteri la pròpia germana és percebuda com “Amèlia receptora de l’esperma de dos homes” i la Laura, companya ocasional de llit, és una dona frígida fins que el protagonista no li ensenya tot el que saben fer els homes de debò. Tot és possible, aquesta és la consigna, ningú mai no pren mal, res del que passi no provoca mai cap transformació. A gairebé cada escena, Bernal li atribueix una banda sonora determinada. La tria demostra que és un sibarita musical —i res més. Ni rastre d’una mínima reflexió que pugui haver suscitat la melodia. Estem davant d’un consumidor que ha après quins són els plats que cal consumir a cada moment. Els patiments dels altres cal foragitar-los com fa l’asseguradora amb els casos massa complicats. Aquest és el preu del benestar. En aquesta jungla urbana, els nens també incomoden. Un dia, quan la filla de la seva amant li truca per telèfon, sent que no és capaç de seguir la riuada de paraules de la criatura i se sent senil, vell. Estem davant d’un nen gran que no suporta el pensament d’haver de competir per l’atenció de ningú. És el Narcís davant el mirall que encara no ha descobert qui és l’altre que l’observa des de la superfície lluent.
Tornar