Documentació
Jo és un altre
Com passa en tantes novel·les d’un Georges Simenon o d’un Philip Roth, per posar només dos exemples de tradicions narratives diferents, Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) excel·leix sempre en la novel·la de crisi.Al llarg de la seva trajectòria, formada ja per mésd’una dotzena de llibres, entre els quals destaquen volums de narracions com Tauromàquia, sol i lluna (1991) i novel·les com ara El sol de la tarda (1992) i La llibreta groga (2004), Saladrigas sol explicar una història similar. La d’un home anònim, ordinari, urbà, que porta una vida corrent, professionalment exitosa. En un moment determinat, pateix un xoc afectiu que l’extreu de la seva normalitat o del seu medi familiar, socialoprofessional, i el porta a una baixada als inferns, a una recerca de la seva pròpia veritat, a interrogar-se sobre la seva identitat. Sol ser una figura masculina vulnerable, torturada, solitària, que reapareix en cada nova novel·la, sobretot a partir d’El sol de la tarda. Els fantasmes de la por, de la debilitat, de les contradiccions, de la pèrdua total de certeses acorralen el subjecte modern i l’aboquen a una exploració sense cap mena de tabú de la pròpia sexualitat i a una reflexió moral sobre la necessitat de transfigurar el pas del temps a partir d’alguna forma artística. És una reflexió existencial sempre interessant, que Saladrigas recupera incessantment com si, per sobre de tot, el dominés la insatisfacció de no poder arribar a mostrar l’home contemporani tal com li agradari amostrar-lo.Amb fredor i ambigüitat Amb L’altre, una novel·la d’una estranya fredor i una ambigüitat implacable, Saladrigas continua aquesta mena d’exploració introspectiva. L’epígraf recorda una coneguda frase de Jorge Luis Borges: “Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas”, i situa, com el mateix títol del llibre, el jo clarament davant del mirall. El protagonista és un home fosc, amb un malestar indefinit, d’un egoisme a prova de germanes, amants o clients. Bernal Crespi té 44 anys, és delegat d’una companyia d’assegurances basca, viu a Barcelona en un dúplex luxós. Té una relació estable amb una dona més jove i sensual, vídua, amb una filla, i una relació eròtica per telèfon amb una poc versemblant Magnòlia. Bernal començ alanovel·la amb un fred als peus que no l’abandonarà ni en els moments demés excitació sexual. Un diumenge de gener del 2004 és a la llotja del Camp Nou. De cop, sent per la megafonia de l’estadi que es demana la presència del propietari d’un vehicle que és el seu. Maquinalment, s’aixeca i se n’hi va, contrariat, fins que de cop recorda que hi ha anat a peu... El seu individualisme no li permet compartir el que li passa. I la seva racionalitat exasperant no sembla tenir en cap moment en compte el caràcter impredictible de la vida humana. Trasbalsat, comença a incubar dubtes. Té malsons, la culpa d’un delicte inexistent no el deixa dormir, beu molt. Es mira envellir al mirall,com si la “degeneració biològica” se li hagués manifestat de la nit al dia. Escolta Keith Jarrett, llegeix Donna Leon i es posa DVDs de música clàssica, però l’angúnia de l’opressió ja no l’abandonarà. Al contrari, quan comencen les trucades silencioses, quan arriben les cartes amenaçadores dels assegurats, la por irracional l’envaeix de manera inexplicable, els atacs de claustrofòbia es repeteixen, el pànic se l’endú, impotent, pels camins de la paranoia. Quan surt a la Rambla per agafar aire, queda fascinat per la immobilitat de les estàtues humanes, per la capacitat dels personatges per controlar els seus cossos i dissociar l’ésser de la seva aparença. El retrat del personatge queda perfectament emmarcat en una destacable radiografia d’una Barcelona “pèssimament il·luminada, grisa i depressiva”, observada des dels vidres alts del seu despatx, obsessivament travessada en anades i tornades, taxis sota la pluja i un lleu atropellament potser premeditat . L’habilitat de l’estructura narrativa permet a Saladrigas fer dubtar el lector de si realment el protagonista ésun home amenaçat o si les seves nàusees són un monstre de la raó d’un hipocondríac que sap que pot caure en l’esquizofrènia. La imprecisió i la falta de compromís del narrador amb el personatge culminen en les intenses pàgines finals, lentes, obsessives i cinematogràfiques. Durant una convenció de l’empresa, la indiferència emocional de Bernal deriva cap a una fúria desbocada que el porta a la lluita cos a cos. La utilització de la força sembla l’únic recurs que troba per poder domesticar les pròpies pors i continuar respirant en un món amarg i violent
.
Tornar