Documentació
El català és la meva segona llengua
En aquest petit despatx del carrer Príncep d’Astúries de Barcelona, Triadú ha produït una obra crítica tan sòlida, original i vasta, que enproporció correspondria a la de qualsevol novel·lista de llarg recorregut. Autor d’antologies cabdals de contes i poesia, ja clàssiques, a més d’articles i assajos a cabassos, el cànon català confegit per l’influent pedagog es completarà al setembre (Proa) amb el totxo de 380 folis que, al moment de visitar-lo, apareix per sorpresa sobre la seva taula. “Ho acabo d’enllestir”, m’explica, sostingudament triomfal. L’obra porta el títol de Memòries d’un segle d’or, impactant capçalera que, malgrat la provisionalitat, expressa la intenció de demostrar a través de records, vivències i personatges que, més enllà dels obstacles, la cultura catalana ha viscut la seva autèntica centúria daurada el segle XX. La seva és una visió agosarada, positiva, amb regust final de victòria, que Triadú recrea de manera el·líptica, pedagògica, amb afirmacions sorprenentment reveladores. En el llibre [comença a dir, amb l’estil parlat en què també està escrit el volum] afirmo que el català és la meva segona llengua.
Perdó?
Sí, sí. Per a la gent de la meva generació, el castellà era la primera llengua. Quan vaig començar a anar a estudi [1925, en plena dictadura de Primo de Rivera], amb unes monges aragoneses del carrer de les Carolines, vaig trobarme que la llengua en què ensenyaven a llegir era una altra de la que fèiem servir a casa. El castellà representava l’autoritat, amb aquesta llengua les monges manaven, escrivien a la pissarra, posaven
notes, de manera que jo
pensava que lameva no es podia
llegir ni escriure.
Triadú, que va desenvolupar una intensa activitat com a secretari tècnic d’Òmnium Cultural i també com a director de la Institució Cultural del CIC i de l’Escola Thau, allarga elbraç i, sense aixecar-se, extreu un petit volum il·lustrat del tercer prestatge:Cuentos del Ampurdán, de Josep M. Folch iTorres, del 1912, traduït al castellà.
Quan vaig acabar l’etapa amb les monges [als 7 anys], em van regalar aquest llibre, traduït al castellà. No tenia res a veure amb el que es parlava a casa, ni amb els oncles, ni amb Ribes de Freser [hi va néixer, el 1921]: però pe mi el castellà era la llengua que comptava. Fins que un dia la meva mare va comprar En Patufet, i aleshores vaig dir-me, “Calla, ara ja saps dues llengües: la de debò i la del Patufet”, que ves per on també es podia llegir.
Triadú, llicenciat en clàssiques, traductor delsSonets de Shakespeare i les Olímpiques, de Píndar, enarbora els Cuentos del Ampurdán.
Per passar d’aquesta situació a una altra tan diferent com l’actual, en què el català és llengua d’entrada a l’escola, amb la condició de llengua assegurada, encara que també hi domini el castellà, doncs s’ha hagut de produir un gran canvi, una revolució, com la feminista o l’ecologista, que s’ha allargat fins avui dia, i que ha permès un reviscolar cultural que semblava impensable.
En política, no s’ha revolucionat gaire.
També, també; no cal excloure la política d’aquesta millora. El que passa és que ha quedatmés afectada per qüestions passades. La política no s’ha recuperat igual de bé que la cultura. Vam sortir d’una situació molt complicada.
Vostè raona aquest segle d’or de manera biològica.
Bé, aquestes memòries van d’una nova renaixença, com quan una persona malalta, molt tocada, poc a poc va recuperant la consciència. Es tracta d’un procés gairebé físic, fins que el català ha esdevingut llengua de cultura, per a tota mena de cultura. Si comparem com estàvem al segle XIX... Aleshores la gent considerava el català una llengua d’anar per casa. Per relacionar-se, feien servir el castellà: malgrat els entrebancs, aquí s’ha produït un fet excepcional, que la llengua ha anat fent sense que es notés.
Desmunta la Renaixença...
Hi comencen moltes coses, però no es pot qualificar de segle d’or. Pompeu Fabra neix el XIX, però els fets importants es produeixen el XX: fa cent anys va fundar-se l’Institut, es va inaugurar el Palau de la Música, es va fer el Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana [1906]. No oblidem que en els anys en què Folch i Torres va poder escriure, per sort va adoptar les normes de Fabra
[a partir del 1914]. Folch i Torres
arribava a milers de persones. Va
ser una gran feina.
Triadú, autor de La poesia segons Carles Riba (1954) i Llegir com viure (1963), enarbora Cuentos del Ampurdán per ressaltar el gran canvi produït. Malgrat els entrebancs.
Exacte: hem anat d’una dictadura a una altra, hem patit una revolució anarquista, una guerra civil, el franquisme, el genocidi i la persecució, que encara ens va dividir més, amb catalanistes perseguits aquí i també rebuts amb reticències a l’exili. Catalans en un bàndol i en un altre, matant-se mútuament creient que defensaven alguna cosa. I el pitjor, el clima dels 40, en què el català era sospitós, amb el grup social principal, de centre, tota aquella classe mitjana dividida, escarmentada; quan intentaves tocar el tema de seguida et deien: “No s’emboliqui i no m’emboliqui a mi tampoc”.
I tanmateix...
I tanmateix, ressorgeix una realitat que ningú no pot negar, una cultura catalana independent, pròpia, com deia Eugeni d’Ors, just el que s’havia volgut evitar.
Gràcies a la represa de relacions
entre “guineus i eriçons”,
que diu vostè en el llibre.
Gràcies a l’entesa progressiva entre els catalans que estaven bé amb el règim, les guineus, i nosaltres, els eriçons, com jo, que també anàvem fent, amb accions civils clandestines, contra el règim. I, es clar, es va haver d’arribar a un tracte, fonamental per entendre aquest ressorgir cultural.
Quina mena de tracte?
No era ben bé un tracte. Miri, el dia que el senyor Cruzet [l’editor] em va escriure una carta per demanar-me una antologia de poesia, a mi!, aquell dia es va establir una relació anys enrere impensable. Una relació entre guineus i eriçons, ¿ho entén?, sense la qual no és possible entendre la represa.
A Memòries d’un segle d’or, l’eriçó Triadú destaca la importància que la guineu Cruzet aconseguís del règim el permís per engegar un treball de recopilació com aquell, en català. El 1950, Selecta va publicar l’Antologia de contistes catalans (1850-1950), i un anymés tard l’Antologia de lapoesia catalana catalana (1900-1950). Per una banda, Cruzet situava Verdaguer dalt de tot, alhora que aconseguia els drets d’autor dels principals poetes. El règim tenia per costum rebentar autors moderns, a fi d’eliminar avantguardes que poguessin situar-nos en el mapa. Però Triadú va fer una antologiad’eriçó, en què alguns noms no constaven, “no per una qüestió política, sinó d’excel·lència, d’exigència intel·lectual”. Malgrat decisions polèmiques, com la d’incloure Les tombes flamejants, de Ventura Gassol, en lloc de l’oda a Franco de Sebastià Sánchez-Juan, es va desenvolupar un acció conjunta guineus-eriçons, segons Triadú en part responsable d’aquest ressorgir daurat del XX. En aquestes memòries, Triadú fa referència a les conferències organitzades pel CIC, en què Jordi Pujol fins va haver de marxar per les protestes del públic: “¡En castellano, por favor!”.
Doncs aquelles mateixes persones que protestaven, al cap de cinc anys, que no és res, van deixar de fer-ho per començar a voler fer coses en català.
Triadú explica que en el volum narra igualment l’apoteòsic episodi en què guineus i eriçons van aconseguir que una sèrie de personalitats representessin L’aucadel senyor Esteve, ni més ni menys que al Liceu, a meitats dels 60.
Vam omplir el teatre! Va ser un
acte inaudit, insòlit, amb gent coneguda
a l’escenari, com ara Pi i
Sunyer [Josep Maria] i FredericRahola
[Triadú va sortir-hi disfressat
de mosso d’esquadra], representant
l’Auca en pla de comèdia.
Gent que no havia estat junta cap
vegada des de la guerra, van trobar-
se aquella nit al Liceu, guineus
i eriçons altre cop barrejats.
Repassem personatges del llibre.
ParlemdeRiba,delatírria
que Triadú sempre ha tingut a
Josep Pla. Destaca el fet de
podercomençaraescriureamb
normalitatalamortdeFranco:
“Ara es pot crear sense limitacions,
comsi fóssim francesos
oanglesos”.Aleshores,perquè
els editors es queixen de la
mancadequalitat?
És la condició d’Estat. Si fóssim un Estat, és evident que en Carner o l’Espriu haurien pogut obtenir el Nobel, però Espanya s’hi oposava, de la mateixa manera que s’oposa al transvasament del Roine. L’obra completa de l’Espriu és tan bona com la d’alguns Nobel que avui no signifiquen pràcticament res. Però representaven la llengua oficial d’un Estat. No d’una nació.
De sobte, Triadú penetra en una estat reflexiu, de seminostàlgia, encara amb el llibre de Folch i Torres a la mà, la mirada buida en el totxo memorialístic que acaba d’enllestir.
I Rodoreda? No mereixia el Nobel? A Guimerà, van arribar a enviar-li un membre de l’acadèmia per redactar l’informe. Però l’hi van donar a l’Echegaray [1904], aquell senyor que fa plorar quan vol fer riure i fa riure quan vol fer plorar.
Comenta també el “valor excepcional” de Sagarra. Lamenta l’absència d’un Estat que aleshores hauria pogut traduir-lo i fer-lo conèixer, però s’afanya a exalçar el fet que el català s’ensenyi ara en universitats arreu delmón.
Malgrat tot, hi ha hagut una revolució.
Icomenta quan el Dr.Trueta va presentar-li Salvador de Madariaga, a Anglaterra.
Ell volia sabe r“qué pasaba en Cataluña”. Vaig explicar-li que hi havia gent lluitant, disposada a tot pel país, fins que Madariaga, en veure que no hi havia res a fer, em va dir: “De modo que Franco, ni esto nos habrá arreglado”.
Tornar