Documentació
“La víctima de l’esnobisme i dels prejudicis és qui els té”
Carlos Ruiz Zafón ha gestat El juego del ángel (Planeta), el primer llibre que publica després de l’èxit estratosfèric de L’ombra del vent, a cavall entre Barcelona i Los Angeles. “No vaig començar a escriure sobre Barcelona fins que me’n vaig anar a viure a fora”, diu el novel·lista. Segons ell, aquesta és una obra més interessant que l’anterior, “perquè recull elmateix univers i l’amplia”. No ens en vol donar gaires detalls: creu que les novel·les són competons, que s’assaboreixen mentre els tastes però fan de mal explicar. Des de Califòrnia, poques hores abans de volar a Catalunya per prestar-se al joc (i quin joc!) promocional, Ruiz Zafón va accedir a respondre per escrit un qüestionari enviat via mail. Aquest n’és el resultat.
Quins elements de la novel·la El juego del ángel duran els lectors a recordar L’ombra del vent? I què té El juego del ángel que no tingués L’ombra
del vent?
Es tracta d’una història totalment nova, independent i tancada en si mateixa, però situada en el mateix univers literari, amb alguns personatges comuns i amb elements de la trama que estan interrelacionats. Amb el mateix estil i to que L’ombra del vent, esclar, però alhora dintre d’un llibre diferent i connectat a un temps. Ja sé que això que dic pot sonar una mica estrany, però crec que els lectors ho veuran molt clar tan aviat com comencin la lectura.
Vostè ha estat creatiu publicitari. Quin eslògan faria servir per anunciar la seva nova novel·la? ¿I per estimular la gent a llegir?
Fa cosa de vint anys que vaig deixar la publicitat, i no faig eslògans per a novel.les: les escric. Pel que fa a la lectura, s’estimula amb bons llibres i poques tonteries.
Ha trigat set anys a publicar una nova novel·la després de L’ombra del vent. Per què? Què l’ha frenat? ¿Els imperatius promocionals, elbloqueig creatiu, la por de no estar a l’alçada de les expectatives...?
Bàsicament, m’he retardat perquè vaig dedicar uns tres anys o més a viatjar pel món. D’altra banda, és bastant normal que molts escriptors triguin anys, fins i tot bastants més que jo, a publicar una nova novel·la. Escriure una novel·la és un procés que té el seu temps intern i que no es pot forçar, i si un s’entesta a fer-ho, sovint els resultats són dolents. La veritat és que he trigat tant de temps perquè no he estat capaç de fer una bona feina en menys temps. Jo sóc el primer que s’espanta de dir això, però és la veritat.
¿Té la sensació d’estar en possessió del secret per atrapar els lectors, o sospita que L’ombra del vent pot haver estat un fenomen aïllat i irrepetible?
L’únic secret que conec és intentar fer una bona feina. Ja m’agradaria tenir trucs de màgia a la màniga, cregui’m. L’ombra del vent és la cinquena novel·la que he publicat i, per tant, difícilment la puc considerar un fet aïllat. Ja porto uns quants anys en aquesta guerra.
¿La tan reclamada “gran novel·la sobre Barcelona” l’ha escrit Carlos Ruiz Zafón?
Barcelona té moltes grans novel·les, des de les de Narcís Oller fins a les moltes que estic segur que continuaran convertint la ciutat en protagonista. Jo sóc només un novel·listamés de Barcelona, que fa servir la seva ciutat per explicar les seves històries.
¿Creu que la Barcelona misteriosa i gòtica és, definitivament, el seu escenari literari?
És un dels meus escenaris, sens dubte, però no pas l’únic. En altres novel·les he fet servir altres escenaris, i estic convençut que en el futur ho tornaré a fer. El món és gran, i és saludable sortir del melic de tant en tant i fer un passeig. Segur que Barcelona no es molestarà si la deixo tranquil ·la una temporada.
Quan va començar a llegir novel·les, ¿aspirava a escriure històries similars o més aviat aspirava a viure com els protagonistes dels llibres? ¿Volia ser-ne l’autor o els personatges?
Volia ser escriptor i construir les meves pròpies històries. I vaig descobrir que les aventures vénen després per si soles, de la mà de la vida.
Ha dit alguna vegada que el món literari adult és ple d’esnobisme i de prejudicis. ¿Vostè n’ha estat víctima, d’aquestes actituds?
No. Cada dia tinc més la impressió que en literatura, i potser en tot a la vida, la veritable víctima de l’esnobisme i dels prejudicis és qui els té.
Què opina de la crítica literària que es practica ara i aquí? ¿Ha notat diferències entre els crítics dels diferents països on s’ha publicat la seva obra?
Diria que sí, és molt diferent. Cada lloc té les seves particularitats, suposo.
Juan Villoro afirma que “ser guionista de cine éscomser el cuinerd’un antropòfag al qual no li agrada cap plat dels que li prepares, l’únic que li ve de gust és menjar-se el guionista”. ¿Hi està d’acord, vostè que també pot parlar dels guionistes en primera persona?
M’agrada més la metàfora sobre el mateix assumpte que va fer Elmore Leonard: va dir que escriure guions de cinema és com tocar el piano en una casa de barrets. Fins al dia d’avui no he trobat cap definició millor.
Diu que portar L’ombra del vent al cinema seria una traïció a l’essència de la novel·la. Per què?
Crec que no he dit això exactament, o no pretenia dir això, sinó que no volia vendre els drets cinematogràfics de la novel·la, per molts motius. Com pot veure, he mantingut la meva paraula.
Tornar