Documentació
Carner, l'enverinador
En un món revoltat de psicologia i de personatges tèrbols que se suïciden o viuen en manicomis, o són esquizofrèncis, alcohòlics o tarats de l'ala, característiques totes que semblen imprescindibles per tal que el poeta pugui ser considerat poeta, la poesia de Carner parla amb un anar lent, màgic, irònic, a voltes còmic, a voltes serenament desencisat, amb una calma estranya, calma de fonts, de rius, de branques que es tornen de sobte bruixívoles, d'homes escindits en veus múltiples, ultrapassats en el seu propi jo per allò que són l'altre natural i els altres, retornats cap a ells des de fora com en un bumerang metafísic. La profunditat és tan subtil que gairebé no es nota. La paraula de Carner no busca el cop de maça, la coltellada violenta, els focs artificials. És el verí lent. El verí que aquelles esposes de València donaren als seus marits durant mesos, fins que els enterraren i ningú s'ho imaginava. Res a veure amb els atacs frontals, amb el plat que mata tot just menjat. Així, molt lentament, aquest lirisme dur per la seva tranquil·litat serena i dolguda t'enxampa, talment un home de camp que parlés de la mort menjant-se una arengada i fent petits xarrups de vi davant d'un paisatge polsós. ¿Hi ha manera més terrible de parlar de la mort, sempre vista tan tràgica?
Per això i per moltes altres coses, quan a Sebastià Alzamora li cau de les mans l'obra completa de Carner, només me'l puc imaginar patint una mena de Parkinson literari i estrany en la seva joventut. O bé un desendreç poètic. O bé una pressa que no té a veure amb Carner. I quan més endavant porta el Príncep a la picota, així, com si fos un revolucionari d'una bastilla catalana fantasmagòrica, i ho fa usant com a argument bàsic la "temporalitat", típic argument amb què els catalans solen matxacar els seus autors (que poc original, per cert!); la cosa ja em sembla completament racional i, per tant, tractant-se de poesia, falsa. ¿Qui no llegeix amb alegria els poemes de Jordi de Sant Jordi, el rerassagat dels reressegats avui en dia? ¿Que té a veure la seva lectura o la seva poesia amb el fet que existís ja un Petrarca? No res. ¿Té importància Ausiàs March avui en dia pels seus poemes o per ser el primer d'una època a fer una poesia diferent? ¿Què busca el lector quan llegeix: història de la literatura o literatura? Crec que la resposta és bastant clara. El pas del temps talla el coll a la modernitat. L'anacronisme és un fillet que no plau a la modernitat. La història, en canvi, és antimoderna. Per a mi el delicte és escriure una merda de poesia en nom de la modernitat. L'altre delicte és confondre Carner amb els carnerians. Una cosa així com confondre la Bíblia amb l'església o amb els cristians. Els poetes no són responsables de l'ús que, després, fan d'ells altres poetes. El pobre Alzamora, humilment i dit per una no-erudita, l'ha cagat. Més fàcil li resultaria a Alzamora matar un mort, posem per cas una mula ja morta, que desmuntar molts dels poemes de Carner, l'enverinador lent i certer. El poeta.
Tornar