Documentació
De què parlem quan parlem de Ruiz Zafón
Un èxit majoritari no assegura que el producte sigui positiu –Ana y los siete: 11 milions d’addictes; per no parlar de Hitler–. Però tampoc negatiu –les pizzes i els Beatles agraden molt i això no empobreix el producte–. L’ombra del vent va tenir aquest tipus d’èxit per raons literàries i extraliteràries. Entre les últimes, hi va haver la necessitat per part de la maquinària editorial de trobar per fi l’elefant blanc. El públic no podia empassar-se més edicions d’Els pilars de la Terra. L’ombra del vent va ser un digne per a tots els públics. Apolític, asocial, asexuat i tots els a- que vulguis. I, amés, cobria la dosi romàntica del lector. Perquè l’èxit del llibre va ser gràcies al boca-orella. No oblidem que el màrqueting va arribar després. També hi va ajudar el fetque l’autor fos desconegut.Un paio normal, tímid i al·lèrgic a les càmeres. Bé, tot això explicaria l’èxit aquí, però, i a l’estranger? El New York Times el va comparar a Eco, García Márquez i Borges. Això diu tant de l’entusiasme generat pel llibre com del funcionament defectuós d’alguns tests antidrogues. L’ombra del vent, és clar, tenia valors literaris. Fervor adolescent, ritme endimoniat i tots els trucs ben apresos del fulletó i la novel·la d’aventures. Un inici ambquè atrapava el lector –especialment el novell– i el feia córrer de tal manera que no era conscient del precari entramat. Passaves damunt de tòpics, convencions i trames impossibles. La febre no et deixava veure que allò era una novel·la juvenil sense complexos en què tot estava al seu lloc. En què els dolents reien abans de desaparèixer entre les ombres, les donzelles es quedaven prenyades a la primera alegria i els bons perdien el coneixement però mai morien. El juego del ángel porta la bona notícia del seu plantejament. No és una preqüela. Res que distregui el lector a la recerca de pistes entre tots dos llibres. El protagonista de L’ombra del vent és nét i fill de personatges secundaris d’El juego del ángel. Sí que es capta el mateix to, la mateixa atmosfera, el Cementiri dels Llibres Oblidats. Novel·la independent, complementària. L’argument? La dècada dels 20 en una Barcelona amb caràcter de protagonista. David Martín, jove escriptor de novel·les de misteri rep una oferta irrefutable. Una fortuna a canvi d’un llibre amb el qual fundar una religió. Enmig, una casa encantada, un amor desgraciat, polis, pares morts, amics fidels i visites a llibreries, carrers i racons d’una Barcelona, potser,massa notòria. Un món visual, de traç clar. Ànima de storyboard i estructura de novel·la negra, això sí, socialment autista. I aquí hi ha la part més al·lucinant de Ruiz Zafón i el seu èxit. La paradoxa. ¿Es pot parlar de la Barcelona dels anys 20 sense parlar del que passa al seu voltant? Sí. ¿Es pot parlar de passió pels llibres quan el protagonista només sembla un soci del Cercle de Lectors? Doncs també. I és que els referents fundacionals del nostre home no són literaris. Són els còmics en blanc i negre i les seves històries adolescents de misteri i de por.Ho és, de referent –imolt–, el Dràcula coppolià. Per això, que citi com a súmmum entre llibreters i escriptors de Llibres Oblidats a Dickens, El comte de Monte-Cristo i Guerra i pau sona així com... carrincló? Tant costava citar obres menys conegudes, autors menors o inventats...? És en aquest aspecte on es pot criticar el seu autor. La seva nul·la voluntat d’aixecar el llistó. Fixar com a inamovibles les convencions de la literatura juvenil. Comptar massa amb les imatges del nostre disc dur. Personatges purs, amors primers i eterns, carrerons foscos. Núvols premonitoris, verges embogides i advocats corruptes. Diàlegs divertits? Sí, si entens com a model Francisco Ibáñez i la factoria Bruguera. La literatura és allà on es recrea el llenguatge i s’inventa. Allò que és important és com ho expliques, no què expliques. També ho és allò que no dius. Allò que evoques i amagues. Ergo, si l’autor renuncia al llenguatge, al lector només li queden llocs comuns. I no em refereixo a dir galeno en comptes de doctor, sinó que per Ruiz Zafón les paraules són cartells nets i lluminosos que duen on ja saps que arribaràs. Només diuen el que diuen pel seu tarannà visual. Això alleuja el lector, que mai es quedarà amb cara de no haver entès l’acudit.
La millor arma de Ruiz Zafón
I sí, el ritme de Ruiz Zafón és el que sempre salva el partit. És, sense cap dubte, la millor arma del seu repertori i ho tapa tot. Tapa una trama confusa però previsible –evocadora tant d’El son etern (estrany client, i encàrrec, molts calés i testimonis caient com a mosques) com de L’àngel caigut (Satanàs anant de compres a territori vudú). I és també el ritme el que fa que acceptis el protagonista, que, massa vegades, sembla un Sam Spade escrit per Benito Pérez Galdós. Insisteixo. A algú que és capaç d’atrapar milions de lectors durant tantes pàgines, que aconsegueix la implicació d’un viatge sobre tants déjà-vu inversemblants, ¿no li podem exigir més? Com ara que els personatges no mostrin la seva complicitat fent l’ullet, que, per repetit, sembla un tic. Que al protagonista no tothom el sorprengui per l’esquena. Que les dones no es tornin boges d’un dia per l’altre. Que les portes no sempre estiguin entreobertes. Que els morts no tinguin a la mà un llibre amb la pàgina/ pista assenyalada amb sang. Si vols una altra cosa, demana’t una pizza.
Tornar