Documentació
Barcelona és bona…
Dos poetes joves, ben coneguts i actius en el món literari, s’apleguen per escriure una nova oda a Barcelona. Això és el que han fet Lluís Calvo (Saragossa, 1963) i Jordi Valls (Barcelona, 1970) en aquest llibre: han seguit una tradició ben canònica de la literatura catalana i han provat de girar el mitjó a l’inrevés, actitud que sempre és d’agrair. S’ha fet d’altres vegades, en ocasions amb contundència: Maragall o Pere Quart van bussejar en la mala consciència, o en l’esclat revolucionari, per arribar fins al cor d’aquest magma que fa de tan mal definir. Ha estat anomenat la “polis”, o la consciència ciutadana, o la civilitat. Des de la perspectiva actual, Calvo i Valls ens parlen més aviat del fringe, que ja no són els suburbis de Benguerel o de Candel, però, en qualsevol cas s’interessen essencialment pels paradoxals centres de la perifèria. Allò altre, ens vénen a dir, és un dels elements constitutius —de fet, consubstancials— del jo, d’allò que som. La classe política hauria de tenir aquest llibre com una lectura obligada, per demostrar que estan al dia i no obliden ningú, que “les classes socials” potser han deixat d’existir perquè mai no havíem estat tan uniformement estúpids i tan socialment esqueixats. No està gens malament que aquesta operació, que ens du a Mercabarna, a Torre Baró, al Prat, al Fondo (sí, allà on acaba el metro), a Santa Coloma, al Poble Nou, a Sant Cosme..., l’hagin construïda dos poetes. Trobo que prenen el relleu històrico-sociològic de Josep M. Huertas Claveria i el relleu de les imatges de Català Roca, Forcano o Miserachs. La poesia que “baixava al carrer” ha tornat, segurament “perquè la poesia du a la veritat, | al regne descarnat del turment i de l’angoixa, | a la lucidesa que impel·leix al daltabaix. | La poesia ens mena al lloc certer. | I ens deixa nus, a la intempèrie, | fràgils com el roc que es fa sauló. | Per això, certament, l’evitem.” (p. 57). El llibre, compost per sis poemes llargs i una sèrie de reflexions fetes sobre el terreny (sobre la construcció del llibre, sobre l’experiència vital que el provoca), és també una reflexió sobre una de les paradoxes més evidents del món on vivim: som fets de contradiccions, vivim instal·lats en una dualitat gairebé esquizofrènica, en la paranoia del “com si...”. Aquesta Última oda a Barcelona hauria de complaure els promotors de “la millor botiga”, del “fòrum de les cultures”, de les “cultures contemporànies”, del Museu del Barça i d’altres entelèquies —jocs de Playstation sense cap realitat, o sense més realitat que la dels jugadors que hi passen hores de delitosa badoqueria. I els hauria de complaure adonarse com n’és, d’instal·lada al moll de l’os de la ciutadania, la facècia contumaç de la polis moderna: tenir molts bitllets, comprar-se un cotxarro, menjar marisc i, suposo, trincar-se una rossa —ho expressa de manera molt divertida, i espriuana, un dels interns de la model. Confesso que tinc alguna reserva sobre un llibre que tria deliberadament de moure’s en l’enlluernament maldit dels marges, però celebro aquest autèntic “despullament de dentadures postisses”. Aquests poemes, “grans solitaris enmig dels llocs de ningú”, no sols ens retornen a una funció primària de la poesia sinó que desemmascaren la falsa arcàdia del model Barcelona. Els autors han volgut esborrar del mapa la Barcelona “gentil”, la Barcelona vella, la industrial, la burgesa de l’Eixample, la de soca-rel i la integrada. Han repetit als seus poemes el que ja s’ha produït a la realitat.
Tornar