15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Apoteosi Zafón

Article publicat al diari “Avui” el 17/04/08 per Eva Piquer

La frase més irrefutable de les que pronuncia Carlos Ruiz Zafón al Liceu és aquesta: "Si a sobre em queixés, seria de jutjat de guàrdia". Si a sobre es queixés, centenars o milers d'escriptors que no seran tractats com dives d'òpera ni de broma se li llançarien en massa a la jugular. Mai s'havia vist, almenys en aquestes contrades, un desplegament similar per anunciar la sortida al mercat d'una nova novel·la. Els de Planeta es curen en salut: en la hipòtesi del tot improbable que El juego del ángel fos un fracàs, ningú podria dir que ha estat per falta de promoció editorial.

'Només' cent mil en català

Se n'han fet, poca broma, un milió de còpies. La xifra, ens informen, "no obeeix a cap caprici: és per donar resposta a les peticions dels llibreters". A la platea n'hi ha uns quants, de venedors de llibres: més d'un deu posar ulls de Tío Gilito, a hores d'ara. I això que per Sant Jordi encara no podran despatxar-ne l'edició en llengua catalana, que sortirà el 29 de maig. El tiratge d'El joc de l'àngel serà deu vegades més casolà: se n'imprimiran d'entrada 100.000 exemplars. Qui els arreplegués.

Un decorat fantàstic, que d'aquí a una hora ja haurà caducat, recrea el Cementiri dels Llibres Oblidats. Els intèrprets de l'òpera són només dos: la periodista Olga Viza i Ell, l'escriptor esdevingut Déu. Això recorda perillosament el segon debat Zapatero-Rajoy: un eixam de fotògrafs s'acosta a l'escenari i dispara a preu fet, fins que els criden l'alto. "Us queden deu segons", els adverteix Olga Viza. ¿És només a mi que em recorda Carme Chacón fent quadrar els militars?

El divo Zafón diu que, ara i aquí, es troba en un estat de serenitat. "Un cop el llibre està acabat i tens la certesa que ja no el pots fer millor, ve la tranquil·litat". I ens regala una figura retòrica: "Publicar una novel·la és com enviar un nen al col·legi el primer dia: no sabem si el pegaran, o si el faran seure a l'última fila". Però vaja, el pare de la criatura confia que "el nen s'espavilarà solet, té moltes ganes d'aprendre".

Cinc cèntims sobre l'argument de l'obra: a la Barcelona dels anys vint, un jove escriptor obsessionat amb un amor impossible rep una oferta que no pot rebutjar: un misteriós editor (sí, a la novel·la hi ha misteri) li demana "que escrigui un llibre com no s'ha escrit mai", a canvi d'una fortuna i vés a saber si d'alguna cosa més. El prota, David Martín, accepta el repte, per descomptat. Per cert, el mentor del tal Martín es diu Pedro Vidal. ¿És un homenatge, pregunto, al Pere Vidal d'en Joaquim Carbó, l'heroi de la saga que va arrencar amb La casa sota la sorra? No sé per què, però diria que es tracta més aviat d'una pura coincidència.

Som a la capital catalana, tot i que no es nota. Fins que algú gosa fer una pregunta en la llengua de Llull. Una pregunta incòmoda: com és que la traducció al català no arribarà fins passat Sant Jordi. "Seria una falta de respecte que una traducció a qualsevol llengua fos publicada en condicions no òptimes", argumenta l'escriptor, en castellà, "per respecte als periodistes de fora". I entona un mea culpa: "Jo vaig entregar la novel·la a l'editorial amb un marge de temps que no permetia maniobrar gaire".

"El millor és haver escrit"

De la mateixa manera que el millor d'anar al gimnàs és haver-hi anat (l'estona de suar la samarreta no és pas envejable), Ruiz Zafón confessa que el que més li agrada de la seva feina no és escriure, sinó "haver escrit". També ens diu que riu "de moltes coses", sense concretar què li fa gràcia, i que ha pogut conèixer "gairebé totes les persones que aspirava a conèixer en aquest món, excepte dues", però ens en regateja els noms i cognoms.

Si hagués de donar un consell a un jove aspirant a escriptor, què li diria? "Que es dediqui a una altra cosa, que escrigui per plaer i no intenti guanyar-se la vida com a escriptor professional". No fos cas que el bon noi triomfés i acabés sent l'estrella del Liceu.

Tornar