Biografies
Riber, Llorenç
Llorenç Riber i Campins (Campanet, Mallorca, 1881 - Campanet, Mallorca, 1958) De família modesta de procedència ciutadana, després d'uns primers estudis a l'Escolania de Lluc (a partir del 1892) passà el 1895 al seminari de Mallorca, on aviat es dedicà a la poesia. El 1900, el bisbe Campins el nomenà patge seu, i obtingué premis importants a certàmens i jocs florals a partir del 1903. Ordenat de sacerdot el 1905, aquell mateix any fou nomenat catedràtic de retòrica i poètica i perfecció de llatí al seminari. Entusiasta del moviment catalanista, col·laborà activament a la revista literària "Mitjorn" (1906-07) i intervingué al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906). Proclamat mestre en gai saber als Jocs Florals del 1910, el 1912 publicà el llibre de poemes A sol ixent, que el qualificà com el millor deixeble de Miquel Costa i Llobera, molt menys contingut, molt més barroc i més entusiasta pel món grecollatí que el seu mestre. Desitjós d'incorporar-se a la vida literària i cultural del moment, el 1913 s'instal·là a Barcelona, on féu de capellà d'una família aristocràtica i treballà com a traductor al Foment de Pietat Catalana i a la Fundació Bernat Metge. Continuant la trajectòria iniciada a Lliris del camp (1909), redactà llibres religiosos en prosa més o menys poètica i retòrica: Vida i actes del Reverend Mestre i Benaventurat Màrtir Ramon Llull (1916), Els sants de Catalunya (1919-22), Els camins del paradís perdut (1920), Vida abreujada del Benaventurat Ramon Llull (1921), Any cristià (1929-30) i Per l'altar i per la llar (1928). El 1917 publicà un llibre de poemes hagiogràfics (Les Corones) i, després de traduir Virgili (1917-18), reprengué la pròpia obra amb Al sol alt (1924), que representà el final de la seva activitat com a poeta, poc en sintonia amb els corrents literaris en voga. Des d'aleshores intensificà, en canvi, les collaboracions als diaris i a revistes. El 1927 fou nomenat "representant regional" de Mallorca a l'Academia Española de Madrid, cosa que li valgué l'enemistat d'Antoni M.Alcover i la suspicàcia del clericat català, perseguit per la Dictadura. Des d'aquell moment augmentà les seves relacions amb Madrid, on s'establí d'una manera definitiva després de la guerra civil. A poc a poc s'anaren refredant les seves conviccions catalanistes i el 1935 començà a col·laborar a la revista dretana de Ramiro de Maeztu "Acción Española", bé que el mateix any aparegué el seu volum de memòries La minyonia d'un infant orat. Del juliol del 1936 fins al 1939 visqué a Campanet —on havia anat a passar les vacances d'estiu— i donà classes a l'Institut Ramon Llull de Palma. Després de la guerra, féu un bon nombre de traduccions en castellà, a preu fet, i escriví llibres de divulgació històrica, també en castellà. El 1949 foren iniciades les seves Obres completes catalanes, el segon volum de les quals sortí pòstumament (1962).
Tornar