Documentació
J.C.
La recent polèmica sobrel el Nabí, el seu poema màxim, qualificant-lo com un “nyap il·legible” m’ha fet venir ganes d’escriure sobre Josep Carner. Sempre que el llegeixo, se’m fa viu, sempre que recordo ni que sigui ni un del seus versos, m’ensinistra amb la seva saviesa, en sorprèn amb el seu alet, m’emociona amb la seva pietat, em fa companyia amb la seva humanitat enorme.
La seva poesia actua sobre la vida perquè pren els seus motius de la vida. De la vida senzilla de la gent, de l’entorn on ell va viure, dels arbres i les bestioles d’aquesta naturalesa, dels costums dels humans, de les il·lusions dels homes i les dones... Coses aparentment menudes, planeres, superficials, a vegades ridícules. ¿Com s’ho faria per convertir tot aquest material, tots aquests motius, per trascendir-los i articular-los en un artefacte ple de sentit? S’ho fa com ho ha fet sempre els grans poetes: formalitzant la seva experiència del motiu, encabint-la en el llenguatge amb saviesa i talent. Saviesa humana que sap veure, amb una seguretat indefectible, allò que és substancial i allò que és accidental. Talent que actual en la visió de la llengua. Visió i llengua es confabulen amb el to, i deixant-se informar per aquest to, recollint aquella saviesa, desemboquen en l’esclat d’un vers, en la meravella de sentir d’un poema.
Carner no es fa massa il·lusions sobre la vida. La seva saviesa, però, un cop acceptat això d’una manera que sembla connatural, el porta, precisament perquè no es fa gaire il·lusions, a saber copsar les que són petites, les úniques capaces de proveir-nos d’alguna espurna de felicitat. Potser aquesta postura davant de la vida li ve, en part, de la seva fe cristiana. D’una fe cristina ben creguda. I si no es fa il·lusions, això no vol dir que no tingui esperança en un sentit final. En un poema preciós, titulat ”Acàcies, pomeres”, comença mostrant-nos la fugaciat de l’esclat primaveral. En dues quartetes inoblidables, de l’efímera floració de les acàcies i les pomeres, dels arços i la murtra, reals i precisament acotats, passa a un metafísic “invisible riu per on van al somrís de Déu les primaveres mortes”. Tot seguit ens porta de la ràpida floració d’aquests vegetals, de la mort segura de tota primavera, però acollida en el somrís de Déu, a la fugacitat de la floració íntima del seu jo -les seves il·lusions-, cosa que li produeix serrament de cor i recança. Ell, però, els fa fer via cap a “aquell jardí secret” que és el somrís de Déu. Un jardí, ens diu, “on el sadoll mai no s’atansa,/ on sols el decebut és satisfet,/ on la final embosta curulla l’incomplet”. Després d’aquests tres versos estrictes, el poema torna a la naturalesa i alça el vol per acabar de forma suprema: “Les que mai no nasquéreu als nius desgavellats/ per urpes de milanes o vents arremirats, / allà viureu, oh merles o cardines! Les glans caigudes a camins fressats/ es tornaran, més belles que les del món, alzines”. En aquell jardí secret que és el somrís de Déu, no solament hi serà acollit allò que ha estat fugaç, però que, en definitiva, ha tingut existència, sinó també tot allò que no ha nascut, les merles o les cardines als nius de les quals han estat devastats per ocells de presa o torbonades, les glans que, caigudes en camí petjat, han estat esclafades i privades de germinar. Aquí, la Pietat de Carner és tan gran, que promet vida gloriosa a llò que no n’ha tinguda mai cap, que n’ha estat, només, promesa. A mi m’agrada fer, també, d’aquest poema, una lectura laica, poètica. I és que aquest poema és una poètica. El que és fugaç, irrellevant, irrisori, són els motius del poema, però hi ha una manera de salvar-los, i és conduir-los a l’invisible riu -el discurs formal- que els portarà “al somrís de Déu”, “a aquell jardí secret” que és la veritable poesia. Jardí on el sadoll mai no s’atansa, jardí on l’embosta finals del sentit curulla tot allò d’incomplet que té la simple vida petita quotidiana. Carner sap que el poeta participa de l’acció creadora, que és com un déu, i per això pot prometre als pollets no nats o frustrats de merles i cardines, a les glans corcades o esclafades de la vida marga, una presència gloriosa en el reilame de la poesia. Els la pot prometre i els la dóna.
Tornar