15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Estellés 15 anys després de la mort del poeta (2)

Article publicat al diari “Avui” el 27/03/08 per Luís Alpera

D’entrada, hem de dir que, malgrat l’abundor de bibliografia crítica entorn de l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés, encara esperem la biografia definitiva del poeta de Burjassot. Si a hores d’ara comptem amb perfils humans i biogràfics gairebé definitius de les altres dues figures del segle XX valencià –M. Sanchis Guarner i J. Fuster–, per què no abordar ja una biografia exhaustiva de V.A. Estellés? Potser la dificultat rau en els diversos i originals perfils del mateix poeta. Voldríem esmentar en aquesta petita nota algunes impressions i records del gran poeta i amic que fou l’Estellés. Possiblement fou durant l’homenatge que la Universitat de València va dedicar a Ausiàs en la seva impressionant Literatura catalana contemporània, Joan Fuster diu de Vicent Andrés Estellés: “Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent”. Impossible definir-ho millor. Només cal matisar que, a excepció de Verdaguer, pocs poetes en llengua catalana tenen la força i el temperament de Vicent Andrés Estellés, un home que va saber dur les seves pors al volcà, que va transformar en saba un vitalisme que sovint li feia alternar el riure ambles llàgrimes. L’amor popular, que representa el mestre, trenca una tradició terriblement conservadora en la poesia catalana i connecta amb l’esperit de Salvat,mort prematurament abans de ser abduït pels noucentistes. Estellés l’invoca de manera explícita: “Anirem enllà on és la cançó de Salvat-Papasseit, no hi ha pèrdua, rierol, vidriola, l’infant que no es troba el vitet i es pixa damunt i s’escalda les cuixes...”. Estellés es pot interpretar dins la poesia catalana del XX com un dels grans poetes, sempre parlant de l’home i les seves contradiccions. De fet, Estellés té una entitat tan gran –i tindria tantes possibilitats en un país culte i no desestructurat com el nostre– que val la pena veure’l en tota la seva plenitud, des dels primers poemes, publicats a començaments dels cinquanta fins a l’epopeia que és Mural del País Valencià, que convindria rellegir i valorar en la seva magnitud comuna vasta radiografia del país, gestada en un estil líric, a la manera del Canto general, de Neruda, i de les odes imparables del seu admirat Alberti. Estellés, no obstant, és més poderós que Neruda i Alberti. El nostre poeta recull el relleu d’Ausiàs March i des dels primers moments ens explicita les vicissituds socials i personals, des dels inicis com a periodista –del diari Las Provincias, del qual va ser acomiadat el 1978 enmig d’una malaltia– fins als gustos estètics, que li feien alternar, per exemple, la devoció per Horaci, per Ovidi i, fins i tot, pel sensual Catul. Amb un de sol dels poetes llatins no en tenia prou, en necessitava més. La set estellesiana no tenia prou abeuradors. Sempre, però, al costat del poble, dels ritmes i de la llengua col·loquial. En això, també, era un modern, un as irrepetible. Comença, per exemple, el seu poema més conegut, Els amants, amb una cita de March: “La carn vol carn”. I aquesta aura de March és visible amb tota la seva esplendor en infinitat de poemes d’una obra infinita. El rastre, així mateix, d’Estellés resulta ben visible en molts poetes de la seva generació i en els posteriors, que passen pel realisme fins a arribar a l’esclat dels setanta. Estem parlant dels Alpera, Rodríguez-Bernabeu, Pérez Montaner i companyia. No és estrany que l’últim llibre del gran poeta il·licità Gaspar Jaén es tituli Estellesiana (Arola), demostració fefaent del que van representar els sonets, els perfums dels tarongers, els camps llaurats i les esglésies barroques en l’inconscient col·lectiu tan conscient que Estellés representa representant-se ell mateix. Les influències i les referències esgoten, perquè el poeta va ser capaç de poetitzar-ho tot. En un sonet ens ho va explicar tot plegat: “Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català en el segle / XX,ambperdó de Rosselló i Salvat, / amb el permís de Pere Quart i Espriu. // Foix plorarà moltíssim en saber-ho / i inútilment intentarà un sonet, / l’únic sonet que li serà rebel / i mai no passarà del tercer vers. // Fuster, Ventura: no direu que no / us he avisat a temps. En els papers / faran elogis precabuts –oh, sempre // es necessita una certa perspectiva. / Pense en el nostre poble, i li demane / a Déu una mort digna. Déu que ho faça”.

Tornar