15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Estellés 15 anys després de la mort del poeta (1)

Article publicat al diari “Avui” el 27/03/08 per Andreu Gomila

Flaubert, al final de L’educació sentimental, ens ensenya a relativitzar els mals de l’amor quan el seu protagonista, l’innocent Frédéric Moreau, es fot, amb el company de batalles Deslauriers, de tot el que ha estat una vida plena de revoltes, morts, consignes i fracassos del cor. Tots dos recorden l’intent frustrat d’anar de putes i la vergonya abismal que va sentir Frédéric en el moment clau de fer la primera passa. “És el millor que ens ha passat”, comenten, riallers, amb el convenciment que tot el neguit del moment esdevé anècdota còmica al final dels dies. Sense obviar els elements profunds de la producció de Vicent Andrés Estellés, segurament el poeta que més bé ha cantat l’amor en català des d’Ausiàs March, sentim el mateix quan ens endinsem en la seva obra. Perquè, al costat de la passió i la intensitat dels versos, l’autor de Burjassot sempre hi contraposa la imatge d’un envelat d’estiu amb adolescents jugant a estimar-se i hi afegeix tots els detalls necessaris perquè puguem acabar la lectura amb una llàgrima que topa amb un somriure. Frédéric Moreau viu penjat d’un amor gairebé impossible al qual no renunciaràmai, tot i tastar-ne d’altres. Mme Arnoux representa l’ideal, la perfecció, el mateix que és Isabel per a Estellés, encara que el poeta sí que va gaudir plenament d’ella. D’aquesta relació naixen poemes d’una intensitat poques vegades vista en la literatura catalana del segle XX. M’aclame a tu, Sonata d’Isabel, Els amants, tots magníficament cantants per Ovidi Montllor, no tenen parió. Estellés entén l’amor com el motor de la vida, com l’eix vertebrador de totes les experiències, les bones i les dolentes, com Frédéric Moreau. “No sent delit ans de haver dolor / qui totalment ama de part del cos”, escriu Ausiàs March. I el nostre poeta de Burjassot, com el de Gandia, situa l’experiència afectiva al centre. Però no ho fa cantant des de dalt, sinó des de baix. “Els amors fan l’amor, les històries, la història”, diu a Un amor, uns carrers (Llibre de meravelles, 1971). Ell és un entre tants i per aquest motiu ens resulta tan propera l’obra d’Estellés. Perquè estem parlant d’un autor popular, que empra el català de València així com el fan servir els parlants, amb girs locals, expressions cenyides, d’una senzillesa aparent brutal. Aquesta és la gran aportació d’Estellés: la proximitat. Com sentencia Marianne Moore al breu Poetry, la poesia és “a place for the genuine” (“un lloc per al genuí”). I Estellés és tremendament genuí. Aquesta quotidianitat de les seves composicions, que sempre parteixen de supòsits realistes, provoca que fins i tot els poemes més amargs, en què la verdor i l’optimisme desfermat que el caracteritzen es decanten, ens arribin com si les experiències contades fossin nostres. És el cas del sublim Coral romput –d’una factura comparable a la New year letter, d’Auden, i al Poema inacabat, de Ferrater–, un poema llarg inclòs al volum La clau que obri tots els panys (1971) que és una mena d’inventari poètic ordit a través del record de la mort de la seva filla de quatre mesos. Aquí es belluga entre els seus dos camps predilectes, l’amor i la mort, que són, en definitiva, la mateixa moneda quan parlem d’Estellés. Com ell mateix escriu en un poema d’Hamburg (1974): “La meua mort, mai espectacular, / m’ha d’arribar d’una lenta creixença: / va madurant a les meues entranyes, / exactament com madura l’amor”. Llegir Estellés és aprendre a estimar, és educar-se en els sentiments i, en definitiva, és conèixer la vida més enllà de les estridències col·lectives.

Tornar