Documentació
Un gintònic a París
Barcelona, desembre de 1918: el nom d’un indret i després, la datació. Així és com Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) encapçala els capítols de la novel·la Forasters. En aquest cas concret, el capítol comença amb la constatació que l’alegria frívola de la Barcelona benestant s’ha “escampat a tota la ciutat amb igual beneiteria” i llavors segueixen dades històriques que ocupen més o menys una pàgina. La sumària interpretació de l’armistici entre Alemanya i els aliats és interrompuda en sec amb un: -Cambrer, faci el favor de... En aquest punt exacte, just darrere el guionet, deu començar la fabulació, la literatura pròpiament dita, mentre que els paràgrafs entre la primera frase i aquesta exclamació formen part de la reconstrucció del passat. És així com hem d’entendre una novel·la històrica? Com un emmetxat de dues fustes —ficció i realitat— que al llarg de la narració van deixant el protagonisme l’una a l’altra? Ara una mica de fets, ara una pinzellada d’imaginació? Forasters, de fet, difícilment suscitaria una reflexió teòrica com un exemple reeixit d’aquest gènere perquè el puzle és rígid i maldestre. La lluita obrera és il·lustrada amb el naixement en directe d’un nen “més sa i fort que un roure”. Margaret Mitchell va crear el més famós part de tota la literatura mundial. Les imatges suggerides per la traducció d’Allò que el vent s’endugué de Jordi Arbonès no podran mai competir amb l’atractiu d’un Clark Gable, però les hores del patiment de la Melanie, assistida per l’Scarlett O’Hara, són igual de convincents llegides que vistes. Vallbona, en canvi, no necessita més de quatre paraules per posar al món “amb tota naturalitat” el petit Llibert. Cal il·lustrar els fets passats amb escenes tan poc treballades? Jesús Moncada, per retre un homenatge als somnis obrers, crea a Camí de sirga el paleta Bakunin i li fa, amb la República, enderrocar el mur que separa al cementiri de Mequinensa els que són indignes de la terra santa. El Llibert de Vallbona no farà cap acció simbòlica com aquesta. Els protagonistes de Forasters no són més que ninots que l’autor mou per un taulell, sense perfil, ni sentiments, ni opinions que els facin individuals. “Tu, amb el teu silenci abnegat i el teu treball cosint i brodant també has contribuït a aquest èxit de la classe obrera”, diu el pare del Llibert a la seva esposa després de la vaga de la Canadenca. Com si ben entrat al segle XXI encara fóssim sota el jou d’un estrany i dogmàtic realisme socialista. En va hi buscareu també la bellesa de la Barcelona de Josep Maria de Sagarra. No hi ha cap Frederic que es vagi “intoxicant amb la tristesa d’aquell pis”, sinó barons alemanys veritables i falsos que amb les seves intrigues converteixen la convulsa història d’entreguerres en una mena de conflictes de gàngsters que miren de treure profit dels ideals del proletariat. Vallbona, un autor conegut que ha publicat una cinquantena de llibres per a joves i per a adults, que ha escrit llibres de viatges i de poemes, acaba la seva última novel·la històrica amb la conclusió que la millor manera d’afrontar un passat familiar traumàtic és no sentir-se estranger. I per no sentir-se estranger, cal procurar no
ser d’enlloc. La lògica d’aquesta argumentació costa una mica de comprendre, però el fet és que s’avé molt amb els temps postmoderns. L’Àfrica, la néta del Llibert, s’instal·la a París perquè allà no la coneix ningú i pot fer, amb el quiosquer de la cantonada, una conversa imprecisa sobre l’actualitat mundial que no l’obliga a res. La visió històrica, sigui en la literatura o bé en un estudi amb notes a peu de pàgina, ens ha de mostrar els punts d’inflexió, l’eix al voltant del qual giren els esdeveniments, l’anàlisi dels fets. No només la narració literària de Vallbona, sinó també la seva visió històrica —amb els assassins a sou com a agents decisius—, no resulta gens convincent. Difícilment podríem parlar en el cas de Forasters d’una novel·la històrica, es tracta més aviat d’una lectura destinada a un entreteniment inconsistent.
Tornar