Documentació
La síndrome de desorientació
Fa més de tres anys, Edgard Cantero (Barcelona, 1981) va començar a escriure un blog en anglès, de títol Sleepping with Winona Ryder (http://winonaryder.blogspot.com/). Cada entrada del blog —encara viu i consultable— comença dient: “Last night I dreamt…” com a fórmula per a introduir el somni experimentat per l’autor durant la nit anterior. D’aquest blog en surten alguns dels materials germinals i dels mecanismes narratius d’una primera novel·la, Dormir amb Winona Ryder, que, sense més dilacions, recomanem ja sense reserves. Es tracta d’una de les propostes novel·lístiques més curioses i estimulants que s’han posat en circulació últimament. Part del seu interès rau justament en què té poc a veure amb els territoris narratius que transiten els nous narradors catalans: uns territoris que, de fet, comencen a estar força transitats però sense gaires camins comuns. Potser la novel·la no li canviarà la vida a ningú —no ho pretén—, però és intel·ligent, fresca i divertida, i aporta elements de reflexió hipertextual sobre les noves mitologies mediàtiques, sobre la textura dels miratges de cel·luloide digitalitzat, sobre els nous ritus efímers i les de la imatge en xarxa. Si en comptes de perseguir els reflexos del rastre d’una actriu de cinema nord-americana amb aura d’independent i fama guanyada a pols de cleptòmana de llenceria de luxe hagués orientat la seva aventura cap a alguna escriptora austrohongaresa insomne i d’entreguerres, parenta llunyana de Thomas Mann, la novel·la de Cantero probablement hauria estat valorada amb gran consideració per una part d’aquells que han arrufat el nas ja només pel títol i la mena de materials amb què trafica. Seria un error quedar-se en la dada sociològica d’un escriptor com Cantero, que es dedica a guanyar compulsivament premis locals de narrativa, a col·laborar com a dibuixant de tires còmiques de crítica a l’actualitat política, publicades al Diari del Maresme —i col·leccionades en un dels seus blogs (http://thepunktimes. blogspot.com/)—, a fer de guionista a El jueves, a dissenyar calcetes virtuals (http://100percentcotton. blogspot.com/) o a escriure i dibuixar en altres blogs i fanzines (http://punkahoy. blogspot.com/). Aquí com a tot arreu —però aquí una mica més—, ser jove i escriptor és tasca efímera i ingrata. No tan sols per la banda estricta de la supervivència econòmica i literària, sinó també per la facilitat amb què se’t poden arribar a enganxar fatalment tota mena de llufes, manies i tòpics. Per aquesta banda no cal patir. Cantero no va de res: ni de jove-escriptor- amb-coses-a-dir, ni de convidat al programa Silenci, ni de carn de CCCB, ni de cheerleader de plataforma sobiranista, ni d’ultramodern sofisticat neoretro, ni de mutant, ni de nocilla afterpunk. L’aplom i la humanitat cordial cordial i expansiva del protagonista i la seva xerrameca contribueixen a donar cos i credibilitat a un relat fet de nexes improbables i metaficcions translúcides de disc dur. Posat a viure de l ’ e s c r i p t u r a , s’instal·la en la ficció: decideix protag o n i t z a r una novel·la inexistent de Jorge Luis Borges (El acercamiento a Almostasín). Dominat per la síndrome de desorientació postuniversitària, ociós i sense altra divisa que la ficció i l’escriptura (poca broma), s’embarca en una aventura desorientada. El curtcircuit d’una de les quinze mil imatges de dones despullades que emmagatzema en el seu ordinador amb la imatge de la protagonista d’un dels somnis lúcids que col·lecciona desencadena una cerca artúrica sense pathos. Es mou rere l’eco d’una quimera relativament accessible, d’un mite de jurisdicció tribal —és a dir, que afecta només aquells que estan donats d’alta en la intranet d’una de les subcultures del present—, com ho és el mite lleument eròtic i còmodament rebel de Winona Ryder, que té a més el gran avantatge afegit de no ser “una reencarnació apastel·lada d’un dels figurins repugnants d’en Jordi Labanda”. La novel·la avança com una road movie (amb secundaris remarcables), rere l’objecte casual i en el fons irrellevant del desig. Ens acompanya en el trànsit des d’una pantalla perifèrica de Barcelona fins al miratge d’un dels escenaris urbans més reiteradament filmats i que, des de la meitat de la novel·la, dóna un dels millors motius per llegir-la: el retrat que s’hi fa de Nova York.
Tornar