Documentació
El joc dels miralls que es desplacen
No és ben bé un dels contes més coneguts de Jorge Luis Borges, però no és estrany que el jove Edgar Cantero (Barcelona, 1981), guionista, dibuixant de còmics i escriptor que s’acaba d’estrenar amb la seva primera novel·la, Dormir amb Winona Ryder, s’hi hagi fixat. El acercamiento a Almotásim és un text fascinant en què Borges fa la ressenya d’un llibre inexistent d’un autor inventat, una mena de novel·la policíaca apareguda a Bombai l’any 1932. El tema del llibre, titulat comel conte de l’autor argentí, The approach to Al-Mu’tasim, és la recerca que un estudiant de dret de Bombai, en plena crisi espiritual, fa d’un home estrany, un savi, a través dels reflexos que ha deixat en la personalitat dels que l’han conegut. És una peregrinació ascendent, una al·legoria que converteix l’itinerari del protagonista en un ascens mític, una recerca desesperada de l’home anomenat Almotásim, no se sap si heroi, símbol o emblema de Déu. En una segona lectura (o tercera), el lector de Borges s’adona clarament que el periple del jove hindú simbolitza el camí d’autoconeixement, que la questa del savi no és resmés que un intent de retrobar-se a si mateix.
Desorientat, desubicat
A Dormir amb Winona Ryder, un llicenciat en humanitats per la Pompeu Fabra es troba desorientat, desubicat, sense nòvia, sense feina estable. Sobreviu a base de guanyar petits premis literaris. Troba una primera sortida creativa a la seva vocació d’escriptor passant cada dia en net els somnis que ha tingut durant la nit i convertint-los en contes. Davant del seu ordinador, mentre consulta la Wikipedia o mira vídeos al YouTube, beu sempre Coca-cola i menja patates. I es dedica a veure passar aleatòriament les quinze mil fotografies de “paisatges humans” que s’ha baixat al disc dur. Tot són noies, famoses o anònimes, nues o vestides, de cos sencer o només la cara o totmenys la cara... En un moment determinat, conflueixen les seves dues dèries: l’ordinador tria inconscientment la foto d’una noia i el protagonista associa aquella cara amb l’heroïna del seu
últim somni. La foto, que fins ara havia oblidat però que tindrà un valor d’epifania, és en blanc i negre i hi apareix una noia de cabells curts i cos diminut que sense ser una bellesa voluptuosa s’ha convertit en una de les actrius més desitjades del planeta. El plantejament que fa Cantero en la seva novel·la està ben fonamentat. La noia de l’últim somni del narrador pren la cara de l’actriu nordamericana Winona Ryder, la protagonista de films de culte com ara Reality Bites i Bettle Juice. Ryder va arribar a ser considerada com una mena de diva del cinema independent, tot i que ara potser és més recordada perquè l’any 2001 va ser enxampada per una càmera de seguretat robant en una botiga de roba de Beverly Hills... En una llambregada reveladora, Winona Ryder es converteix en la musa, en el motor creatiu de la inspiració del protagonista, que decideix dedicar-se a recollir l’empremta que l’actriu ha deixat en els seus amics i amigues, professors, punks, creadors de fanzines i caçatalents, en un joc constant de miralls que es desplacen. Empès al llarg dels dinou capítols restants no tant a conèixerla a ella com a conèixer-se ell mateix, el narrador aplica la tan divulgada teoria de les cadenes: llegeix una entrevista ambWinona Ryder en un suplement dominical i decideix buscar a Sevilla la periodista que la va entrevistar, en un recorregut en forma de road movie que el farà passar també per Reus, València i Almeria. Al final d’aquest viatge, ple de referències a la cultura pop i audiovisual, els últims capítols, que són els millors, el protagonista es troba a Nova York, immers en el món dels guionistes i de la indústria cinematogràfica. Per un seguit d’atzars, arriba a veure la tan anheladaNoni, en una divertida successió de finals alternatius que desemboquen, és clar, en la materialització de la novel·la.
És un bon retrat sociològic
Dormir amb Winona Ryder és una novel·la entretinguda i amb una trama ben construïda per una nova veu que no decep si el lector arriba al final. És un bon retrat sociològic de la generació que substitueix la desencantada generació X, la de la dispersió i l’Emule, de les vambes Converse i els contractes precaris. Es nota que Cantero ha escrit guions, la intriga es manté bé i els diàlegs estan ben resolts. És una llàstima que falli, en canvi, la veu del protagonista,poc treballada, sobretot en els primers capítols, en què tot xerrica i hi ha errors de registre incomprensibles que denoten molta inseguretat lingüística. No pot ser que el mateix que diu tio, gilipolles, col·legueig i colleja, utilitzi expressions comarahom, car,adés i ara... És com si a la novel·la li faltés una última repassada, un tempsal calaix. Les sinopsis de cada una de les pel·lícules en què apareix Winona Ryder es fan una mica farragoses i no s’acaba d’entendre el perquè de les notes a peu de pàgina.
Tornar