Documentació
Josep Maria Carandell
Barceloní de la collita del 34, va morir la setmana passada. M'ho va dir, a Morella -poc abans d'un pregó suggerent del periodista Víctor Amela- el professor Sergi Beser. Feia un any, també a Morella, en el marc de l'homenatge a José Agustín Goytisolo, cunyat dels Carandell, n'havíem estat parlant amb Ton (o Concepció) Carandell. De la família n'havia ofert imatges i dades Lluís Carandell, al llibre de memòries El día más feliz de mi vida. Doncs bé: el meu condol no gens protocol·lari a la germaneta de la família, Ton Carandell. I és que el seu germà Josep Maria ha estat un cronista del cap i casal, coneixedor com era dels racons secrets de Barcelona, un divulgador de la vida i obra de Gaudí (i goso dir que una esmena a la totalitat del seu procés de canonització), algú que era capaç de parlar-nos dels moviments de joves que es decidien a viure, fa més de trenta anys, en comuna i que tenia un sentit especial de i sobre la pedagogia. Ell era també un pedagog de l'Institut del Teatre. Aconseguia comprovar la dita segons la qual tot escriptor porta a dins un lector voraç. I el meu elogi final: davant Josep Maria Carandell mai no et senties un estrany, t'acollia amb una generositat que només solen practicar les grans persones. La darrera imatge: durant la visita a una exposició a la Pedrera. Se m'acosta i em diu: sóc en J.M. Carandell. Respoc que és claríssim. I m'afegeix: com que no tinc gaire bon aspecte prefereixo avançar-me i presentar-me als vells coneguts.
Tornar