Documentació
Les dones que hi ha en mi
Jordi Coca, mantenint la línia argumental de precedents seus com ara 'Lena' i 'Cara d'àngel', ens ofereix a 'Sorres blanques' una trama en què predomina la psicologia dels personatges i la buidor existencial que els envolta
Se'm perdonarà l'agosarament de fer servir un títol de la Janer per encapçalar un comentari crític sobre l'última novel·la de Jordi Coca. També podria haver recorregut al vers de Whitman que afirma que el jo conté multituds. O, buscant un símil una mica pervers amb el títol del llibre, podria haver recuperat el sintagma Roques blanques, que si no recordo malament respon al nom d'un conegut cementiri de luxe.
Una vegada més, Coca demostra que és un narrador d'idees (deixant de banda alguna crítica molt concreta, el que escriu és universal, tant en l'estructura profunda com en la superfície). I demostra, de nou, que és un autor que privilegia l'anàlisi de la psicologia humana per damunt d'altres aspectes diguem-ne formals, d'elaboració del discurs literari. En cada nou llibre, Coca es proposa abordar una nova parcel·la d'aquest territori intrigant i extens que és el cor humà. De vegades opta per una gran al·legoria sobre la guerra (De nit, sota les estrelles). D'altres, se centra en una història de formació -de formació molt concreta- en un període convuls (Sota la pols). O tira d'un conte moral (Louise, un conte sobre la felicitat). Ara, jo crec que la fórmula que domina més bé és aquesta de la novel·la curta però que no ho acaba de ser del tot; novel·la moral en un sentit ple, en què exposa la realitat d'uns personatges d'edat mitjana que viuen en una certa penombra i que són sempre sacsejats per alguna mena de crisi. Lena continua sent, per mi, la seva gran consecució. La llum lacustre i enigmàtica (bergmaniana) d'aquella novel·la perdura intacta. Segurament quedarà com el seu títol més important. Cara d'àngel tenia l'encert de centrar l'atenció en un xitxarel·lo i un perfecte analfabet en el llenguatge dels sentiments, però tant ho era, de xitxarel·lo, que la novel·la no acabava d'aguantar-se pel somriure de commiseració que al lector li quedava als llavis a mesura que anava girant pàgines i que l'anava decantant. Aquesta Sorres blanques és una cosa una mica diferent, per bé que se situa en l'òrbita d'aquelles dues precedents.
Allò que el lector elemental en diu acció, aquí hi és escassa, mínima. En canvi, el flux de la consciència hi acut atorrentat, i converteix la novel·la en un reflex d'allò que hem pensat mil vegades i que nou-centes noranta-nou hem descartat per inviable: fer de la nostra vida un mostrari de vides molt diferents. La protagonista -el nom de la qual desconeixem, perquè tenir un sol nom redueix l'existència: el nom fa la cosa- és, en principi, una dona de 36 anys casada amb un home totpoderós. Ho té tot i, alhora, se sent buida -el tedi existencial de l'home (i de la dona) occidental del segle XX (amb possibles, sobretot amb possibles)-. Coca utilitza un parell de situacions simbòliques que es van repetint en la novel·la, i que ajuden a delimitar el moviment d'onada i d'etern retorn que mostra sempre la consciència narrada de la protagonista. Una, de reminiscències pictòriques (pres d'un quadre de Duchamp): la dona que baixa una escala amb la intenció de, com diria el vers de Pavese, "traversare una strada per scapare di casa". L'altra, una recurrència que sembla manllevada al món del cinema: unes cames de dona que surten d'un cotxe (i que tant poden ser les cames de la dona que es disposa a trobar-se amb el seu amant com les cames d'una altra dona que s'encamina a un funeral).
La protagonista és, per tant, una i moltes. Viu en llocs diferents (un pis barceloní de luxe, una casa en una illa exòtica, París, Nova York, Las Vegas, anywhere i nowhere...). I, cosa encara més interessant, viu temps històrics també diversos. La seva millor amiga -que podria ser, també, la seva més declarada enemiga- ha conviscut amb Lorca a Nova York (hi ha, per tant, dissolució de l'ordre lògic quant al temps i fins i tot l'espai). La protagonista detesta el seu marit, però, alhora, no se n'acaba d'anar mai més de casa. L'admira i en té necessitat. Sent com una autèntica fatalitat "la força i l'encant anorreadors de l'altre". Aquí hi ha, em sembla, el repte de la novel·la: fer-nos creïble aquesta dona desficiosa, que viu envoltada de luxe i que no té força per clavar un cop de puny a la taula i mudar-se definitivament a l'àtic que ha pagat de sotamà amb diners de l'home. Massa reiterativa la descripció d'ambients, pel meu gust. Ella voldria ser una còpia de la Duras: en una de les seves vides ha sigut escriptora, després de fracassar a París com a actriu. La idea de la novel·la em sembla molt brillant, però en la realització formal hi adverteixo poca convicció. No em refereixo a la prosa funcional sense efectismes de Jordi Coca sinó a l'aposta per la diversitat obsessiva de les vides imaginades, la protagonista no deixa de ser, paradoxalment, un personatge pla en l'articulació de la trama. I, tanmateix, la novel·la aporta, un cop més, una quantitat de temes que Coca deixa apuntats: a més d'aquest del confort que es gira en contra i de la vida dissenyada per algú altre -la pròpia voluntat, narcotitzada damunt la taula-, a més del desig de ser algú altre, molts algú altre, hi ha la insinuació de l'incest, l'ombra obstinada de la prostitució de luxe, el pes de la culpa en les decisions importants que prenem, entre uns quants més que em dec deixar. Coca aprofita el seu personatge per esquitllar unes quantes idees pròpies (sobre la cultura i la societat catalanes) que subscric punt per punt. La comparació que fa entre el nostre païset i la France és impecable. I el llibre, en un sentit general, força recomanable, tot i que ens ha retallat una parcel·la de la psicologia d'una dona que penso que podria haver aprofundit molt més.
Tornar