Documentació
Després d’haver guanyat la batalla
Blai Bonet (Santanyí 1926-1997) és un escriptor de qui encara no comprenem tot l’abast de les seves propostes intel·lectuals. Aquest volum de poesia reprèn l’edició de 1986 publicada dins la col·lecció Tià de Sa Real, que dirigien J.Mª Llompart, M.A. Riera i G. Vidal, i aplega els quatre primers llibres de poemes publicats per l’autor: Quatre poemes de Setmana Santa (1950), Entre el coral i l’espiga (1952), Cant espiritual (1953) i Comèdia (1960). Deu anys de poesia que, llegits ara, no em donen ni la impressió d’un tempteig, o d’una recerca canviant, sinó l’evidència de la solidificació d’una manera molt autèntica d’escriure i d’enfrontar-se al món: una manera dura, esquerpa, brillant, que, de vegades, sembla amagar moments essencials. Bonet té al seu darrera la infantesa, la guerra, el seminari, la mort del pare, la malaltia, l’anada a Catalunya, el fet de ser descobert com una nova promesa... Té, per descomptat, una formació triple: un coneixement de primera mà de la vida rural humil, el barroquisme del vernís teològic del seminari i l’esclat enlluernador de la literatura poètica que triomfa en aquests anys. Dins aquesta literatura hi ha, a més de les arrels locals, l’empremta de la generació del 27 castellana i del Carles Riba madur. Si voleu trobar dades concretes cal llegir amb atenció l’esplèndid estudi de Margalida Pons que precedeix aquesta edició i que prové del seu extens assaig La poesia insular de postguerra (1998). Del conjunt hi ha com a mínim dos aspectes que se m’han imposat, una mica a la impensada. El primer és la solidesa de la unitat religiosa (de l’Evangeli) de les temàtiques, si més no com a escenari de referències; aquí caldria afegir al pas de Bonet pel seminari, la importància de la poesia religiosa de l’època, fins i tot com a via negativa. En el cas de Bonet colpeix doblement perquè realment hi ha pocs dels poemes que puguin ser considerats intrínsecament “religiosos”, no són poemes de fe, o sobre la fe, sinó poemes en què la vida religiosa esdevé una bastida existencial (se m’ha acudit de fabular en què s’hauria convertit un Blai Bonet de salut ferma instal·lat uns anys al París de l’època: en un Cocteau, en un Camus, en un Brassens? —té una mica dels tres, oi?). El segon aspecte que aquesta lectura em fa avinent tot d’una és la força sexual de la seva passió i de la seva imatgeria; gairebé no entenc com —si més no fins fa ben poc— hi ha passat tant de puntetes; i penso que la censura i els lectors del moment mai no van voler veure —només d’imaginar que podien pensar-ho s’haurien vist condemnats entre les flames de l’infern— cap de les punyents imatges homosexuals que amaren d’un cap a l’altre tota aquesta poesia. Ja a Quatre poemes de Setmana Santa, a Parasceve, hi ha imatges de fel·lacions i orgasmes no gaire dissimulades en el context religiós i que s’avancen, amb gosadia brutal, a Passolini, Arbasino, Terenci Moix i qui vulgueu, perquè, a més a més, no pretenen ser cap mena de subterfugi sinó una clara comunió. No em sorprèn que un home com Riba es mantingués astorat davant la força del jove Bonet, sobretot perquè aquest foc interior cremava en algú que ho tenia molt, però que molt difícil per moure’s entre intel·lectuals i professionals de les lletres i que, a més, tenia una salut extraordinàriament precària. Suposant que aquests haguessin estat els quatre únics llibres de Bonet (que per sort no ho van ser), meravella adonar-se del contingut explosiu de què va ser capaç de carregarlos. Els convido a tornar-lo a llegir a partir d’aquest mateix volum, El color, ben a poc a poc, s’ho val.
Tornar