Documentació
Vaig conèixer abans el pecat que la mar
Blai Bonet està a l’altura de Ginsberg i de Pasolini
Enyorem Blai Bonet, tant pel tracte obert i disposat a encuriosir-se per la gent jove com pel poeta, que era capaç de reinventar-se, sempre, però amb aquell toc transgressor que feia d’un poema un Blai Bonet, com un quadre és unTàpies o una escultura és un Chillida, metonímic. Blai és un poeta que marca un abans i un després, que viatja a través del seu temps amb els ulls ben oberts, però sense cedir als capricis de les modes. Li importava un rave la projecció i va fugir de la cosa catalana perquè es va adonar que aquí l’únic que li podien era impotència. I seguint el rastre de la seva obra es va refugiar on millor la podia gestar: una mare, una casa i un poblet perdut en una illa, que per a ell encara era de la calma, sense la cobdícia dels locals ni els histerismes dels ecologistes. Mentre esperem l’obra completa, que fa anys que es manté encallada a Edicions 62, el Consell de Mallorca, a través de la diligent i eficaç Margalida Pons, ofereix el volum El color, que conté els quatre primers poemaris del mestre, tots dels anys cinquanta: Quatre poemes de Setmana Santa, Entre el coral i l’espiga, Cant espiritual i Comèdia.
Necessària nova edició
El color és una nova edició, més que una reedició –tal com assenyala Pons– del volum que va publicar el 1986 la col·leccióTià de Sa Real. Tal com especifica l’editora, “un volum que vamoltmés enllà de les individualitats dels quatre reculls que reuneix”, quatre llibres influenciats permúltiples lectures i que serveixen com a pròleg del primer gran llibre de poemes de Blai Bonet, L’Evangeli segons un de tants (premi Carles Riba del 1962, publicat el 1967). No obstant, Cant espiritual, amb les evidents connexions amb Ausiàs March, sant Joan de la Creu i Joan Maragall, té una grapat de poemes magnífics, com Carta a Jaume Vidal Alcover i Cadira de l’amant, autèntics Blai Bonet. Per no parlar dels poemes sinuosos de Comèdia, que Pons defineix al brillant pròleg de l’ediciócoma “escriptura suburbial”. Mentre estudia l’existencialisme, la poesia social, Machado i els seus contemporanis catalans; mentre tempteja els ambients sòrdids catòlics, que ell contraposa sovint amb sentit de l’humor i fe, Blai cerca una veu pròpia que el convertirà en un dels grans escriptors catalans del segle, l’autor d’El mar, del 1958, i de les novel·les posteriors, i d’un conjunt de poemaris i de dietaris de gran intensitat. El color mostra la gestació d’una poètica peculiar, que parla sovint amb el lector, una veu que es farà crit aTeatre del gran verd, El jove i Nova York. Estic convençut que si Blai hagués estat en un país no tan anormal hauria tingut la recepció d’un Allen Ginsberg o d’un Pier Paolo Pasolini. En qualsevol cas, tenim una literatura capaç de crear autors comBlai Bonet, cosa que ni la Dictadura ni els inútils actuals han estat capaços de castrar.
Tornar