Documentació
Els perfums del món
L’obra de Blai bonet és d’una potència enlluernadora
Pocs poetes del segle XX –de tots els segles– han sabut dotar els seus versos d’un perfum de tan gran capacitat evocadora comels de Blai Bonet. Desprenen la pesantor dels carrers estrets del Raval barceloní més salvatge, la frescor del mar d’un migdia d’estiu, les aromes de la flor de l’ametller, demoraduix, d’espígol, d’herba humida del final de l’hivern i del principi de la primavera, l’agror de la por, la salabror del sexe, la dolcesa i amargor dels records. No debades, Jaume Vidal Alcover deia que la poesia de l’escriptor de Santanyí havia perfumat tota la seva vida.Malauradament, però, unes gotes de Blai Bonet costen tant de trobar com un bolet en la Catalunya de la sequera. Fa deu anys, quan el poeta va morir, algú va decidir que a ningú no li interessava la seva creació literària. Ni parlar-ne de l’edició de les obres completes –tot i que ara sembla que la cosa es desencallarà– i encara menys de la reedició dels seus volums, en prosa o en vers. Només la feina artesanal de petits segells de Mallorca –Ensiola, El Gall, Mixtàlia–, algun estudiós –Margalida Pons, sobretot– i algun amic han evitat la descatalogació d’un dels autors més importants dels últims cent anys. I ara els direm, amb total humilitat, per què és tan important Blai Bonet.
Hi ha un cert consens a l’hora d’assenyalar Carles Riba i J.V. Foix com els dos poetes més rellevants del segle passat en llengua catalana. Si la lírica no estigués tan estigmatitzada i la gent que manega la cultura d’aquest país no fos tan ignorant, segurament podríem dir sense embuts que són els dos escriptors més rellevants. Són complets, complexos, no en sobra res de la seva obra. Foix i Riba són un 10, el cim de la piràmide. En el terreny estricte de la poesia, just a sota hi ha altres noms, no menys valuosos. Citant sols els morts, podem parlar de Salvador Espriu, Màrius Torres, Maria-Mercè Marçal, Maria Àngels Anglada, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés... i Blai Bonet. Aquests quatre darrers ocupen, a més, una posició especial, perquè potser algun d’ells, d’aquí a cent anys, qui ho sap, podria ocupar el primer lloc. Els cànons, certament, canvien amb el temps. Ferrater, Vinyoli, Estellés i Bonet són excel·lentment humans –Riba i Foix són déus–. Et parlen de tu a tu i llegir-los és com sentir la veu del millor amic, el seu plor, el relat d’una aventura amorosa frapant, la seva quotidianitat més elevada. A tots ells podríem estendre l’asseveració de Vidal Alcover sobre el nostre autor quan parla de la seva capacitat infinita: “Un poeta de la dimensió espiritual, però humana, de Blai Bonet no esgota mai les possibilitats d’un pensament, d’un esperit humà”. L’escriptor sempre estira una mica més la corda, puja un graómés. Amb un objectiu: la bellesa entesa com la via de comunicació amb l’absolut, amb l’Art, però també amb la vida. Com deixa anar en un vers d’El poder i la verdor (1981): “La bellesa no és. La bellesa esdevé”. És l’home qui crea bellesa i és conscient de gaudir d’aquest poder. “A la terra hi ha més coses que al cel”, repeteix diverses vegades al Cant XVI de Teatre del gran verd (1983). I ell era un home de la terra. El mateix autor, en el pròleg de L’evangeli segons un de tants (1967), afirma: “Si un escriptor no sap que duu penjada al coll la salvació dels qui han estat o són homes amb ell, és com deia Péguy de Dant, un home que passa per l’infern com un turista. Com un literat. El literat és un turista de la paraula. Jo vull ser un
home de paraula. Home de paraula”. I és cert, Blai Bonet és un dels escriptors catalans que millor ha emprat la llengua. Més enllà de la poesia, el seu espai natural, novel·les com El mar, Haceldama o Míster Evasió ens transmeten d’una altra manera aquells perfums. Ens demostra que sap passar sense complicacions de l’abstracció de la poesia a la concreció de la narrativa, que els mons que crea en els poemes sap fer-los jugar en altres terrenys. El sentim parlar a través d’Andreu Ramallo, Andreu Crous, Salvador, Manuel Tur, tots els personatges que habiten la seva memòria. Sap ser cruel, tendre, desbocat, i sempre és jove. Els personatges tenen aquell vigor, de muscle fibrat, que un cop i un altre desprenen els seus versos precisos. Es clar, greixava ben greixada la llengua, què és d’una expressivitat que el converteix en un escriptor únic. Encara que els editors amb diners poc responsables d’aquest país no ho hagin vist, com Blai Bonet, tan incòmode com vulguin, no n’hi ha cap.
Tornar